dimarts, 13 d’octubre del 2015

Tema 18: El món de suma zero

Aquesta setmana dedico l'entrada del dimarts a un altre llibre que he trobat a la biblioteca. El seu títol és "El món de suma zero", escrit pel periodista anglés Gideon Rachman, que tracta sobre la tendència de la política mundial cap a la inestabilitat i la rivalitat entre potències, especialment els Estats Units i la Xina. 

De fet, un món de suma zero és aquell en que el guany d'un pais és la pèrdua d'un altre. Segons l'autor, hem passat d'una época on la tendència era la integració política i econòmica, on semblava que tothom hi guanyava perquè tothom creixia econòmicament, a un altra de inestabilitat econòmica, guerres comercials, paisos que deuen a uns altres, intents d'assegurar el subministrament d'energia, aigua i aliments i desacord en els grans temes globals, com el canvi climàtic. 

Segons l'autor, a partir de la caiguda del comunisme, el món va viure una época de prosperitat i major integració econòmica global. Els Estats Units es van convertir en una potència incontestada econòmica i militarment parlant, la Unió Europea va avançar cap a la seva consolidació amb l'ampliació cap a l'est i l'euro i a la resta del món semblava que l'obertura econòmica i la democràcia s'acabarien imposant arreu, creant un planeta amb interessos i valors comuns capaç d'afrontar amb una sola veu tots els assumptes globals.
 

La cosa canvia a partir de la crisi del 2008. Els problemes de deute i atur als Estats Units i la Unió Europea fan que Occident comenci a veure amb temor el transvasament de riquesa i poder d'Occident cap a les potències emergents a causa del major creixement d'aquesta part del món, del seu superàvit comercial i de la seva creixent influència en els assumptes globals.

A l'Irak i l'Afganistan es fa palés que els Estats Units no poden controlar militarment el món i no poden afrontar la enorme despesa que suposa ser la policia del món. 

La Unió Europea pateix una crisi de credibilitat a causa dels problemes de deute d'alguns dels seus membres i l'augment de l'euroescepticisme. 

La democràcia no sembla consolidar-se i la Xina consegueix prosperar sense renunciar a la política de partit únic. Es consolida un "eix autoritari" liderat per la Xina i Rússia capaç de qüestionar a nivell global els plantejaments dels països democràtics. 

No hi ha acords en els grans desafiaments globals. Els països desenvolupats volen que la responsabilitat amb el canvi climàtic sigui equitativa entre tots els països, però els emergents diuen que els desenvolupats porten més temps emitint gasos d'efecte hivernacle i que, per tant, els hi correspon major esforç. Tampoc hi ha acord sobre la no proliferació nuclear, i països com Rússia i Xina obstaculitzen la possibilitat d'evitar que Iran desenvolupi armament nuclear. 

També van en augment els estats fallits, aquells que no poden imposar l'autoritat a part del seu territori. 


Conclusió. Perquè m'ha resultat interessant el llibre?

Aquest llibre dóna una perspectiva interessant sobre cap on sembla que pot anar al món. 

Efectivament, dóna la sensació que, després de la crisi, tenim més desconfiança amb tot; amb el sistema econòmic, amb els polítics, amb la Unio Europea i les institucions europees que ens obliguen a fer retallades i a baixar-nos els sous, amb el xinesos, que ens ho venen tot i fins i tot ens serveixen begudes als bars, amb els habitants dels països de sota, etc. 

El llibre es va escriure l'any 2010 i té un epileg del 2011, on tot just començava la primavera àrab, que tampoc ha millorat gaire les coses. Tampoc havia exclatat la guerra a Síria, però ja es parla de la inestabilitat de l'Orient Mitjà i la pressió migratòria d'aquests països a la Unió Europea. Síria deu ser un cas molt clar de com la desconfiança entre potències i la seva divergència d'interessos fa que no hi hagi ni solucions ni lideratge cap als problemes globals. A Síria ningú pot posar ordre perquè hi ha molts interessos creuats entre unes potències i unes altres. 

Cap a on va el món? Sembla que seguirà havent rivalitat entre països i cert proteccionisme, però també és cert que la integració econòmica i social dins un món global tampoc serà tan fàcil de desfer. Internet no es tancarà perquè tot el món en depen molt, i cap pais es pot permetre renunciar al comerç mundial. Potser caldrà tornar a aprendre a construir relacions win-win per evitar aquesta lógica de suma zero. 



2 comentaris:

  1. Diga'm racista econòmic però pel nostre bé espero que la Xina no assoleixi o ni es mantingui molt temps com a primera potència mundial econòmica sino perderem la nostra condició humana. Un saludu.

    ResponElimina
  2. Aquest és l'esperit de "suma zero". Suposar que si a un altre li va bé, aquest t'acabarà superant i conquerint-te.

    Ara per ara, la Xina no és la primera potència mundial, tot i que diuen que si segueix aquest ritme ho serà a partir de l'any 2020, en termes de PIB.

    De tota manera no sé si un món en el qual la Xina sigui tan poderosa serà tan preocupant. Al cap i a la fi, ells també tenen dret a desenvolupar-se. El temps ho acabarà dient.

    ResponElimina