dimarts, 30 de juny del 2015

Tema 3: És inevitable competir?

Què vull explicar?


Que potser competim més del que seria necessari.

Què m'ho fa pensar?


Hi ha moltes situacions a la vida en les quals sembla que per a que algú guanyi algú altra ha de perdre.

Si ens contracten per a un lloc de feina, altres persones es queden sense feina, si li comprem un producte a una empresa, una altra empresa amb el mateix producte es queda sense vendre, si un partit guanya les eleccions, un altra no les guanya, si un equip de futbol guanya una competició, els altres equips que en prenen part no la guanyen. Segur que se us acuden més exemples de situacions en les quals uns guanyen i altres perden.

D'altra banda, a les persones ens sol agradar això de ser més que els altres. Sinó, perquè seguim a un equip de futbol i desitjem que guanyi, si aquesta victòria no ens aportarà cap millora personal? Suposo que per poder fer befa dels seguidors de l'equip perdedor.

Què en penso?


Competir significa que dues o més persones o grups de persones persegueixen el mateix objectiu, però almenys una d'elles no l'assolirà, i en molts casos només una l'assoleix.

Val a dir que competir pot resultar força incentivador. Ens motiva a esforçar-nos més i fins i tot ens pot fer sentir més vius. Serà per això que moltes vegades busquem aquest esperit competitiu en ocasions clarament prescindibles, com és el cas del futbol.

Fins a cert punt igual també és inevitable. De tot allò que les persones voldrien, igual no hi ha per tothom. Pot no haver suficients llocs de feina realment atractius, o llocs de feina, pot no haver suficients persones amb les quals tenir una relació de parella (si no em creieu, penseu en la proporció homes-dones a la Xina, potser en parlarem en un altra post).    

Què es podria fer?

En ocasions les persones busquem competir i en ocasions sembla que competir és inevitable, però potser hi ha situacions en les quals hi ha gent que surt perdedora i on no hi ha necessitat de que hi hagi perdedors, perquè hi poden haver oportunitats per a tothom.

Per exemple, diuen que hi ha prou menjar per tothom, potser no caldria que ningú es quedés sense menjar.

dimarts, 23 de juny del 2015

Tema 2: Serveix l'educació actual?

Què vull explicar?


Trobo que el sistema educatiu que existeix en l'actualitat no satisfà les necessitats ni dels estudiants ni de la societat. Els estudiants hi perden el temps, ja que el temps i l'esforç invertit no es veu recompensat més tard, i la societat tampoc recupera els recursos invertits aprofitant els coneixements i habilitats que aquests estudiants han adquirit.

Què m'ho fa pensar?


Els resultats que jo i altres persones que conec hem obtingut gràcies a les nostres titulacions són força pobres en relació amb el temps i l'esforç invertit. Crec que ningú esperaria que estudiar durant tants anys donés com a resultat no trobar feina, trobar feines temporals o trobar feines amb molt poca projecció professional.

Què en penso?


Els estudiants estan obtenint un profit molt pobre del seu esforç per dues raons principals:

El sistema educatiu no prepara adequadament als estudiants per progressar durant la seva etapa posterior
No hi ha un teixit social i econòmic prou fort per aprofitar i donar oportunitats a tota aquesta gent tan formada

Crec que el sistema educatiu no prepara adequadament als estudiants perquè promou una fita molt diferent a les que una persona es pot trobar a la vida real. A la vida real no hi ha exàmens com els de l'escola, en els quals simplement cal reproduir la lliçó donada, sinó que cal convèncer persones sobre els nostres punts de vista, cal resoldre problemes, cal millorar resultats, entre d'altres coses.

D'altra banda, les lliçons impartides estan extremadament compartimentades. Un estudiant cursa assignatures i després no acostuma a aplicar aquests coneixements en contextos diferents. A la vida real, el coneixement és més multidisciplinari, i cal tenir en compte tot allò que pugui oferir resultats positius.
Resumint aquest punt, estudiar lliçons i aprovar exàmens és molt diferent a vendre productes, serveis o idees, resoldre problemes i obtenir resultats que aportin una satisfacció real.

Però no tot és culpa de l'educació, una magnífica educació no ho pot resoldre tot, per descomptat. Quan no hi havia crisi, el sistema educatiu era el mateix, i no se'l pot culpar de l'alta taxa d'atur. Els estudiants han de poder obtenir oportunitats de posar en pràctica i millorar tot allò que han après abans, i això s'aconsegueix, en gran mesura, si existeixen organitzacions (empreses, govern, organitzacions, etc) que funcionen correctament i generen aquestes oportunitats.

Què es podria fer?


Des del punt de vista de l'educació, aquesta hauria de combinar lliçons i exàmens amb projectes "reals" amb fites "reals" com la resolució d'algun problema o la fabricació d'algun producte, on es requeriria aplicar i combinar coneixements estudiats prèviament.

dimarts, 16 de juny del 2015

Tema 1: Com ens guanyarem la vida?


Què intento explicar?


Que les nostres perspectives laborals i econòmiques tenen una tendència a la baixa i que probablement haurem de fer alguna cosa més que estudiar una carrera i guanyar experiència per millorar les nostres expectatives. 

Què m'ho fa pensar?


La meva pròpia situació econòmica i laboral. Com a titulat universitari i amb bon domini de l’anglès, pensava que no tindria gaires problemes per trobar una feina adequada a la meva formació, i fins i tot pensava que podria escollir entre moltes empreses. Pensava que podria progressar de manera constant en el meu lloc de treball, arribar a ser-hi força competent i guanyar un sou que em permetés emancipar-me, tenir cotxe, fer vida social activa i anar-me’n de vacances cada any a algun destí d’aquestes que surten a les revistes de viatges. Vaja, el que tothom espera després d’haver-se pres la molèstia d’estudiar tants anys.

La situació de la gent que m’envolta. Gent que també ha dedicat temps i esforç a tenir formació, ser competent i tenir seguretat econòmica i que tampoc la tenen. Molta gent no troba feina, d’altres en troben temporalment, però cap acaba de poder tirar endavant el seu projecte de vida, estan una mica a l’espera de que arribin temps millors.


Les notícies que es publiquen, que parlen d’atur, de pèrdua de poder adquisitiu de la majoria de la població. Fins i tot, la recuperació de llocs de treball sembla que només es possible si aquests són temporals i pitjor remunerats.

Què en penso?


Sembla que aquells elements que sempre s’ha considerat que garantien unes bones perspectives econòmiques, com una titulació universitària o experiència laboral, ja no són suficients per assolir aquest objectiu. 

Actualment, hi ha molta gent que té titulació universitària, sigui quina sigui, més que no pas n’hi havia en el passat. Això fa que, per la llei d’oferta i demanda, tenir una d’aquestes titulacions tingui menys valor que abans, ja que la feina disponible per a titulats no ha augmentat en la mateixa proporció i els titulats tenen major competència. 

L’experiència laboral ens pot donar una mica més de seguretat, ja que mostra la nostra qualificació “real”, perquè demostra que realment sabem fer coses relacionades amb la nostra professió. No obstant, conec persones amb àmplia experiència que també afronten perspectives professionals a la baixa. La raó torna a ser la competència. Hi ha molta competència a tots els sectors, la qual cosa incrementa la pressió de tots els professionals i treballadors per baixar la seva remuneració i condicions. 

Per tant, sembla que la qüestió és tenir competència o no tenir-ne. No sembla que una titulació universitària o una dilatada experiència laboral ens acabin de distanciar o diferenciar de la competència. 

L’experiència laboral pot diferenciar-nos, ja que una trajectòria de molts anys no resulta fàcil d’igualar per qualsevol. No obstant, els altres competidors poden compensar-ho amb preus més baixos, i en molts casos l’experiència laboral sol ser molt estàndard, ja que correspon als coneixements i mètodes que es coneixen arreu, i que per tant molta gent pot aprendre i reproduir. 

Què es podria fer?


Com s’ha dit, les titulacions universitàries i l’experiència laboral no garanteixen diferenciar-nos prou de la competència i obtenir la seguretat econòmica i laboral que sempre hem suposat que tindríem. 

Algunes persones defensen que aquesta seguretat es trobarà si orientem la nostra carrera professional a reforçar el nostre talent més natural i genuí i a crear valor i resoldre problemes concrets que altres encara no han resolt. 

Aquesta orientació, en tant que personalitzada, serà més difícil d’imitar per part dels competidors, que difícilment tindran la nostra mateixa inclinació i talent i que no podien resoldre allò que nosaltres podem resoldre, ja que som els primers en aconseguir-ho.

Trobo que aquesta idea és bona des del punt de vista individual, no només perquè puguem aconseguir seguretat econòmica, sinó també perquè ens sentirem més satisfets treballant en alguna cosa que ens agrada i se’ns dóna bé.

Per altra banda, el fet que les persones s’hagin de diferenciar necessàriament per tal de prosperar no sembla un bon símptoma de bon funcionament de la societat. Tal com diu l’economista Ha-Joon Chang, 23 coses que no us diuen sobre el capitalisme, el que fa pròspera una economia és la fortalesa de les seves organitzacions, i no pas tant l’empenta dels seus individuals. 

En resum, crec que una mica d’empenta individual orientada a potencial el talent de cadascú és bona idea, però si la gent s’ha de diferenciar per poder subsistir, la societat en conjunt no està fent la feina. 

Comparteixo dos articles que parlen sobre la necessitat actual que tenen els treballadors sobre cultivar el seu talent i crear valor que altres estiguin disposats a pagar.