dimarts, 28 de juliol del 2015

Tema 7: És la meritocràcia tan freqüent com hauria de ser?

Què vull explicar?


Perqué la meritocràcia és menys present del que caldria esperar i perquè és tan difícil que es doni.

Què m'ho fa pensar?


La persones estem més interessades en el nostre reconeixement, poder i riquesa dins la nostra societat o organització que en el bon funcionament general d'aquesta. Això no vol dir que no vulguem que tot funcioni bé al nostre voltant, vol dir que mirem amb mals ulls qualsevol iniciativa o fet si ensumem algun indici que pot amenaçar la nostra posició relativa. Acceptaríem iniciatives que poden ser encertades, però que promocionen altres persones i no a nosaltres? Pregunta incómoda.

També estem més preocupats per la posició i riquesa de les persones que ens són més properes que de les altres, simplement perquè ens importen més emocionalment o per no perdre el seu favor i la seva estima. Podria posar exemples, però crec que qui estigui llegint aquesta entrada en tindrà prous al cap.

No obstant, seleccionar persones properes també pot tenir un sentit pràctic, ja que ens evita haver de triar entre moltes persones, la majoria de les quals coneixem poc. En canvi podem saber millor què ens cal esperar de les persones properes, i no perdem temps analitzant i provant altres persones.

Què en penso?


S'entén per meritocràcia l'organització social que reconeix i recompensa a les persones en funció de la seva habilitat, esforç i talent per millorar-ne el funcionament. Sembla la manera més lògica i millor de funcionar, però tots sabem que les coses no van exactament així. Les relacions de parentesc, d'amistat, l'afinitat d'algun tipus o l'intercanvi de favors són la raó que pot explicar la bona posició de moltes persones.

Crec que la meritocràcia real només es dóna quan és estrictament necessària, i quan passa això? Sota el meu punt de vista, quan l'organització social en qüestió veu amenaçada, per competidors o factors externs, la seva raó ser, d'existir.

Perquè a la primera plantilla del Barça no hi podria jugar gent ben relacionada?

La resposta és força obvia. La raó de ser del Barça és guanyar títols i guanyar als rivals. Si no es tenen els jugadors més habilidosos que permetin obtenir aquests títols i guanyar a aquests rivals, l'existència del Barça no te sentit. Ser jugador del Barça serà meritocràtic o no serà.

Què es podria fer?

Tenint en compte el que s'ha exposat, hi haurà més meritocràcia quan hi hagi més diversitat d'organitzacions socials, que en part hagin de competir entre elles per alguna cosa. Això vol dir que un món més divers i més multilateral pot arribar a ser més meritocràtic, ja que aquelles organitzacions que no promocionin el talent poden veure's superades per d'altres que si ho facin.

Per últim, la diversitat tampoc garanteix que les coses funcionin definitivament bé, ja que pot degenerar en competició de baixa qualitat on predomini el joc brut (coaccions, atacs, etc).

Com poden portar la meritocràcia i la diversitat a que les coses funcionin bé? Doncs jo crec que quan les persones ens n'adonem de que la millor manera de competir és mitjançant l'habilitat i el talent, ja que la majoria de gent no surt mai beneficiada d'una organització social en conflicte constant o ple de relacions endogàmiques. Aquestes persones valoraran sincerament allò que funcioni de debó.


dimarts, 21 de juliol del 2015

Tema 6: Què ens podem creure?

Què vull explicar?


Tot i que hi ha poca informació que ens puguem creure plenament, alguna cosa hem de creure, ni que sigui provisionalment, per tal de poder prendre decisions.   

Què m'ho fa pensar?


Massa informació, massa propaganda i massa idees només en part raonables. 
 
Estem saturats d'informació, n'hi ha més de la que puguem assimilar i arribar a tenir en compte. Pots veure la tele, cercar a Internet, llegir diaris, en paper o digitals, llegir llibres. No hi ha temps com per empapar-se de tot, i menys encara analitzar-ho i treure conclusions.
 
L'emissor que ens fa arribar la informació, d'una manera o d'una altra, vol que ens creguem alguna cosa que és del seu interés. Així, tenim la publicitat que fan les empreses per incitar a que comprem els seus productes i tenim les noticies i els articles d'opinió dels diferents mitjans, sempre posant en bon lloc a la seva corrent d'opinió, ho mereixi o no. 
 
Molta d'aquesta informació sembla raonable en part, però també hi pot haver informació contrària que també sembli raonable. El fet que les dues semblin raonables, però es contradiguin mutuament complica molt la comprensió de les coses.

Què en penso?


Tot el que he explicat a l'apartat anterior pot fer-nos dubtar pràcticament de tot; de qui és el responsable dels problemes econòmics o polítics, de quina és la millor manera de millorar l'economia, de quin és el millor projecte polític, de què hem de comprar, etc.

Malgrat tot, arriba un moment que hi ha decisions que s'han de prendre; a qui votar, on invertir els nostres estalvis, què opinar i defensar, què comprar quan necessitem algun producte, etc.

Hem de creure, ni que sigui agafada amb pinces, alguna de les informacions que hem rebut per tal de prendre una decisió que no admeti prórrogues.

Què es podria fer?

Tenir en compte les decisions a prendre properament per analitzar la informació existent, considerar quina decisió pot funcionar millor i veure posteriorment què ha passat. 

dimarts, 14 de juliol del 2015

Tema 5: Perquè hi ha tanta mala llet en política?

Què vull explicar?


En els debats polítics (parlament, seus dels partits, mitjans de comunicació, etc) hi predomina una mentalitat molt agressiva, com d'estat de guerra. No sembla que hi quedi gaire espai per a la recerca de la veritat i la raó i la recerca de solucions als problemes existents.  

Què m'ho fa pensar?


Només cal seguir l'actualitat política a diari. El partit A acusa al partit B de ser responsable de l'última crisi política, el partit C diu que el partit A és totalitari, el partit B acusa al partit C de portar l'economia a la ruina.

Això només són petits exemples que resumeixen allò que es pot llegir i sentir cada dia. No vull fer referència a persones, grups i declaracions concretes, però crec que tothom pot reconèixer com a familiars fets com aquests.

Què en penso?


La política és molt bel.licosa. És com un conflicte en el qual no s'hi fan servir armes, però s'utulitza la saliva i la tinta com si ho fossin. S'apunta cap als rivals, se'ls acusa de ser ximples i malintencionats, no es reconeix que puguin tenir alguna part de raó, simplement són mala gent amb una visió equivocada.

Per suposat, l'autocrítica i la revisió no existeix. La veritat ho és en la mesura en que confirma allò que ja defensàvem i nega el que defensen els altres, els problemes són responsabilitat dels nostres rivals i l'absència d'ells és mèrit nostre.

De fet, comportar-se així sembla força lógic, també cal dir. Si reconeixessim errors propis i reconeguessim encerts o raons dels rivals, no ens estariem disparant un tret al peu? no estariem debilitant-nos i enfortint al rival? Perquè hauriem de voler que això passes?

Al cap i a la fi, podem pressuposar que, si nosaltres som considerats amb els altres, els altres probablement no ho seran i interpretaran aquesta consideració com el reconeixement a la seva legitimitat per sobre nostre. A més, la nostra gent tampoc entendrà una postura tan tova i podem perdre suport.

Què es podria fer?

Malgrat la lógica que he exposat i que està tan arrelada, ja que ningú vol estar en una posició de debilitat, aquesta actitud no resulta gaire productiva ni aporta res d'interessant.

Estar molt arrelat això de ser agressius amb els que no pensen com nosaltres, perquè creiem que són ignorants i malintencionats, i probablement aquesta gent pensa el mateix de nosaltres. Potser tots tenim raó, tots som babaus i malintencionats. Té algun sentit això?

Potser ho tenia quan les coses importants es decidien en guerres, però ara, en època de globalització, integració política i econòmica i, no menys important, armament atòmic, no sembla viable la guerra com a resolució de qualsevol cosa.

Crec que hi ha dues formes d'influir i fer política, una és la coacció, l'altra és la seducció. No en veig gaires més. Potser hauríem de practicar més la segona opció, basada en ser constructiu, creatiu, buscar fer coses possibles, però sense haver de renunciar a ser considerat i respectat.

I no serà fàcil, al cap i a la fi, si els altres segueixen insistint en atacar-nos i no reconèixer res del que reclamem, no sembla gaire útil intentar entendre-s'hi. Però jo crec que molta gent espera solucions constructives, i si algú les ofereix, podria trobar força suport.

dimarts, 7 de juliol del 2015

Tema 4: Ja és bo tenir tants emprenedors?

Què vull explicar?


Que, tot i que crec que l'emprenedoria té una funció molt estimulant i creativa, no crec que sigui un bon símptoma que hagi molts emprenedors.

Què m'ho fa pensar?


Als països més avançats, hi ha menys percentatge de població activa treballant per compte propi. Segons un estudi de la OCDE, un 6,7% a Noruega, el 7,5% als Estats Units (el pais de Silicon Valley) i el 8,6% a França. Quan millor és la noció de desenvolupament que tenim d'un pais, més baix és aquest percentatge, en aquest cas Noruega. I qui hauria de dir que a França hi hagués més emprenedors que als Estats Units?

Pel contrari, aquest percentatge és del 75,4% a Bangladesh, un pais conegut per la seva manca de desenvolupament i pels seus baixissims salaris en el
sector tèxtil (al voltant dels 40 euros si hi arriben).  

Què en penso?


Malgrat els dubtes exposats, soc una persona que hi creu molt en l'emprenedoria, ja que crec que treballant per compte propi un es pot permetre actuar en base als seus valors més genuins, posar en qüestió allò que està establert i millorar-ho significativament. I no només això, sinó que també crec que els emprenedors pateixen menys discriminació que aquells que busquen feina, ja que el que compta d'un emprenedor és principalment el producte o servei que ofereix, i no el seu origen i la seva trajectòria. 

No obstant això, l'emprenedoria només és útil quan les persones que ho són tenen realment vocació de ser-ho. No tothom té la intenció de ser genuí ni de qüestionar o inventar res, i crec que hi ha molta gent així. Quan hi ha molts emprenedors, molts d'ells ho solen ser per necessitat. Preferirien treballar dins una organització, amb unes tasques ja programades i en condicions de certa seguretat econòmica, però no les troben pas.

Si hi ha molts emprenedors, molts d'aquests intenten subsistir com poden i només uns pocs tenen la vocació de crear projectes personals. Per això als paï
sos pobres, on hi ha menys oportunitats, hi ha tants emprenedors.

Què es podria fer?

Un pais que vol ser avançat a de tenir pocs emprenedors, i aquests pocs que hi hagin han de tenir una vocació molt forta per ser-ho i han de comptar amb un suport important (incubadores, xarxes de finançament, mitjans per trobar socis o clients, etc).

Bàsicament, pocs emprenedors, que ho siguin voluntàriament, i amb projectes de molta qualitat.