Tema 11: Quina és la clau per negociar?

Què vull explicar?

La clau en tota negociació és poder permetre's i estar disposat a renunciar a la relació que s'hi està establint. 

Què m'ho fa pensar?

Qui pot renunciar a un acord i "alliberar-se" de la relació amb l'altra, pot optar per marcar uns mínims o un màxims en la negociació, fora dels quals la negociació finalitzarà sense acord, ja que es pot permetre que així sigui.

En canvi, hi ha qui no pot sortir de la negociació i alliberar-se de l'altra part fàcilment. Aquest no pot fixar unes mínimes condicions en la mesura en que no pot sortir de la negociació.

En conseqüència, qui amb més facilitat pugui o vulgui prescindir de l'acord, més poder negociador tindrà en aquest. 

Busquem un exemple força quotidià per a molts, el mercat laboral. Hi ha un empresari que busca a un treballador per a que faci unes tasques que permetin a l'empresa operar amb èxit, i un treballador que busca oferir el seu temps i el seu esforç a canvi d'un sou amb el qual matenir-se. Aquesta relació s'establirà sota unes condicions (sou, horaris, hores extres remunerades o no, eines de treball, etc) les quals poden ser més beneficioses per un que per l'altre. L'empresari podrà exigir les condicions que més li convinguin en la mesura en la que es pugui permetre no contractar aquest treballador, perquè n'hi ha d'altres que poden fer el mateix, perquè hi ha una tecnologia que pot oferir la mateixa prestació o perquè el volum de feina no és molt elevat. El treballador podrà exigir les condicions que li convinguin si hi ha més empreses disposades a contractar-lo i si es pot mantenir per una altra via que no sigui les rendes del seu treball. També caldria tenir en compte les lleis laborals del l'Estat, tot i que ja sabem que la tendència és a que aquestes es vagin "suavitzant".

A no ser que el treballador tingui rendes suficients que no li venen del seu treball, que tingui unes habilitats úniques que no es puguin trobar en altres treballadors o que existeixin restriccions perquè l'empresari pugui contractar a algú altre i en algun altra lloc, l'empresari ho té més fàcil per renunciar a contractar a aquell treballador que a l'inversa, tenint més poder negociador.

Què en penso?

La vida en societat es pot entendre com la suma de moltes negociacions, que conformen la personalitat i el funcionament d'aquesta societat.

Per tant, per entendre la societat, és important entendre les relacions de poder.

Per entendre les relacions de poder, cal analitzar quina capacitat té cada part negociant per refusar l'acord amb l'altra part.

Què es podria fer?

Coma part negociadora, el que hem de procurar és tenir poder negociador per dues bandes. Una és millorar les nostres prestacions per poder ser més imprescindibles. L'altra és minimitzar la nostra dependència dels altres.

La primera opció fa que els altres ho tinguin més difícil per refusar un acord amb nosaltres, i la segona fa més fàcil que nosaltres puguem refusar un acord.

Tema 10: Perquè crec que buscar feina no és una feina, sinó més aviat és emprendre?

Què vull explicar?

Molt sovint, es diu que buscar feina és una feina. Per la meva experiència buscant feina, emprenent i ocupant un lloc de feina, puc dir que buscar feina és més semblant a emprendre que no pas a tenir un lloc de feina. 

Què m'ho fa pensar?

Quan busquem feina:

• El nostre cap som nosaltres. Nosaltres hem de dirigir-nos, fer-nos treballar, establir per on ha d'anar la feina que fem, saber si ho estem fent bé i dir-nos què hem de fer
• Per tenir éxit, la nostra activitat ha d'acabar amb una venda aconseguida, ser contractat per una empresa. Això requereix explicar molt bé el producte, nosaltres mateixos, amb currículums, cartes de motivació, cartes de recomanació, etc. buscar el client potencial i sortir a vendre-li el nostre producte
• Si no hi ha venda, no hi ha ingressos

Podem veure que, quan tenim un lloc de feina, no decidim quan ni quant treballar, què fer, cap a on orientar la nostra activitat i recursos. En la majoria de feines tampoc venem res, no elaborem presentacions de producte ni perseguim possibles clients i, per suposat, s'obtenen ingressos pel temps dedicat a l'activitat i no per les vendes fetes.

Hi poden haver exepcions, com la posició de directiu o la de comercial, que si que tenen algunes funcions pròpies d'un emprenedor.

Què en penso?

Tal i com està el mercat laboral, amb molt d'atur encara i moltes feines temporals, moltes persones hauran de passar força temps buscant feina o emprenent i creant la seva pròpia ocupació.

Fins i tot aquelles persones que no tenen pensat emprendre, sinó que volen treballar per compte aliè, hauran de desenvolupar "habilitats emprenedores", com les d'aprendre a dirigir-se a ells mateixos, vendre's, oferir-se a possibles clients, fer networking i tenir un matalàs per anar tirant mentre no es "vengui el producte".

Molts sempre havíem pensat que no hauríem de fer res d'això per poder guanyar-nos la vida, però ara en certa manera ens hi veiem abocats.

Què es podria fer?

Sembla que caldrà extendre l'aprenentatge d'habilitats emprenedores a tothom. Qui més qui menys haurà d'aprendre a dirigir activitats i plans, a desenvolupar i vendre un producte, a teixir xarxes de contactes i segurament també una mica de comptabilitat.  

Tema 9: Hi ha massa venedors de fum?

Què vull explicar?

Vivim en una economia cada cop més orientada als serveis, i els serveis són més intangibles que els productes manufacturats, ja que no tenen "aparença física" i les seves qualitats són difícils d'avaluar.

Per tant, quant més orientada als serveis esta una economia, més gent hi ha venent béns intangibles, i més probable és que aquests béns acabin resultant molt poc útils, ja que és més fàcil convèncer a algú de la seva utilitat que no pas demostrar-la.

Què m'ho fa pensar?

En el món desenvolupat cada cop hi ha menys fàbriques, i més negocis i professions que ofereixen serveis de tota mena; consultoria, auto-ajuda, coaching, assessories, formacions, assistents, atenció sanitària, informació i entreteniment digital, etc.

Tots aquests serveis resulten molt intangibles. Per exemple, una fàbrica de cotxes fa cotxes, que és un producte que es pot veure, tocar, provar i veure'n unes prestacions mecàniques.

En canvi, les activitats abans enumerades no donen com a resultat un objecte que ens enduem a casa i fem servir, sinó que són serveis que contractem i que poden representar una millora passat un temps de la contractació, però que costa d'avaluar i valorar a priori i fins i tot a posteriori.

Hi ha molta competència, molt de màrqueting i molta pompa per oferir aquesta mena de serveis. Com a persona interessada en el desenvolupament personal i l'emprenedoria, m'agrada anar a les llibreries i buscar llibres sobre empresa, economia, etc. la gran majoria d'aquests llibres afirmen haver descobert la panacea que acabarà amb tots els nostres problemes i totes les nostres frustracions. "Tú puedes!!" "La clave del éxito", "Como hacerse rico", etc etc.

Són llibres que ofereixen resultats extraordinaris, però quan més extraordinaris són, més em costa de creure-ho.

Què en penso?

Escrivint aquesta entrada, en part, m'estic tirant pedres sobre la meva pròpia teulada, ja que treballo per oferir béns intangibles, com la informació i reflexions que proporciono en aquest bloc, i també estic treballant per oferir serveis de formació i consultoria.  

Però si escric aquesta entrada és perquè hi ha serveis d'aquesta mena que són molt valuosos i valen la pena, sobretot en un món on cada cop hi ha menys tasques mecàniques, almenys a Occident, i ser competent, resolutiu i tenir bona informació té cada cop més importància per prosperar i tenir seguretat.

Què es podria fer?

Una altra manera de difondre allò que un ofereix. Més realista, on s'exposi el propòsit però sense prometre coses fabuloses de manera fàcil i immediata. Més creible, on es comuniquin millor els casos d'éxit i que s'expliquin també fracassos previs dels quals es va aprendre. Més autèntic, on es mostri una motivació intrínseca per trobar les solucions que s'ofereixen, i no només per guanyar diners a qualsevol preu.

No sé quanta gent es creu aquests missatges tan pomposos, però jo em creuria més una proposta més autèntica i més modesta, amb un genuí interés per resoldre i millorar coses.

Tema 8: Llibre "¿Cuánto es suficiente?"

Aquesta setmana, l'entrada estarà dedicada a un llibre que vaig trobar a la biblioteca i que acabo de llegir. A les biblioteques de la Diputació de Barcelona hi ha llibres molt interessants, i sempre en tinc un parell o tres pendents d'acabar de llegir. Dedicaré una entrada a aquells llibres que em resultin interessants de comentar.

El llibre d'aquesta setmana es titula ¿Cuánto es suficiente? Què se necesita para una "buena vida", escrit per Robert i Edward Skidelsky. El vaig trobar als prestatges d'economia a la biblioteca Juan Marsé del barri del Carmel i em va atraure aquest títol, que es pregunta sobre quants diners i quants productes necessitem per viure bé, una pregunta que sembla una mica fora de joc en un món on quant més es tingui millor.

Què explica el llibre?

L'economista Keynes va predir l'any 1930 que, al cap de cent anys, el progrés tecnològic permetria a les persones tenir "una bona vida" amb una jornada laboral de 5 o 10 hores setmanals. En diners actuals, Keynes fixava els ingressos per obtenir una bona vida en uns 46.000 euros l'any en diners actuals.

Aquest llibre tracta d'explicar perquè això no s'està complint, en què consisteix una bona vida i com es podria reconduir la situació per a que la societat occidental s'orientés cap a la consecució d'una bona vida per a tots i no cap a l'acumulació de diners i de productes no necessaris. 

Perquè no treballem menys?

Al llibre, es defensa que les hores de feina no s'han reduit fins a les 5 o 10 hores perquè vivim en una societat insaciable, que no es planteja quant és suficient tenir. Sempre hi ha alguna cosa més a la qual aspirar que fa que necessitem treballar més per tal d'adquirir-la.

Què és la bona vida?

Es defensa que la raó que fa que la societat sigui insaciable és la manca d'una idea clara de què significa viure una bona vida. Si sapiguèssim que és una bona vida i l'aprecièssim en el moment d'obtenir-la, no necessitariem tenir més coses ni més diners.

L'autor identifica "la bona vida" com la suma dels "bens bàsics", que són els següents:
- Salut: entesa com el funcionament complet del cos, ignorant aquest funcionament, ja que recordem el nostre cos quan ens fa mal o no ens permet fer alguna funció
- Seguretat: entesa com l'expectativa de que tot seguirà segons el seu curs habitual o esperat.
- Respecte: indicar a una persona que els seus punts de vista són dignes de consideració
- Personalitat: la capacitat de planejar i executar un pla de vida que reflexi el nostre gust i temperament (això requereix autonomia personal i financera)
- Amistat: es pot entendre com una coincidència d'interessos o de diversions amb altres persones o apreciar a algú pel que és
- Oci: es pot entendre com relax, descans o temps fora del treball, o en un sentit més clàssic com una activitat que es fa pel de fer-la, no com el mitjà per una altra cosa.

Tenir això en quantitats acceptables seria "la bona vida". Cal entendre que això és un resum molt ampli de cada element, al llibre s'expressen més matissos, però les explicacions que exposo em convencen més. 

Què en penso?

Jo crec que hi ha molta gent interessada en "la bona vida" més que no pas en tenir molts diners, el que passa és que, tenint en compte el cost de la vida i els sous que es paguen, molta gent no es pot permetre treballar menys hores.

Tot i això, si que és cert que potser comprem masses coses que no necessitem, potser per tenir alguna novetat o bé per millorar el nostre estatus, i que la gent que més guanya no sembla considerar, en algun punt, que ja en tindria prou.

Jo penso que estaria molt be això de poder tenir tot allò que necessito i fer una jornada de 5 o 10 hores, fins i tot si fossin 15 ja ho signaria. Tot serà qüestió de veure com s'aconsegueix això.