Perquè diuen que és dolent que baixin els preus?

"El perill de la deflació"


S'ha parlat molt durant els últims temps de la deflació, i més concretament del perill de la deflació.

Es veu que durant els últims anys els preus, en general, no han augmentat i, de fet, han disminuit lleugerament. Això sembla bo per a les nostres carteres, ja que anem a comprar i les coses no augmenten de preu o fins i tot disminueixen.

Però l'objectiu no és que els preus es mantinguin o baixin, sinó que augmentin una mica, arribant al 2%. 




I perquè volen que tot sigui una mica més car?


La deflació o l'estancament dels preus es veu com un mal símptoma per a l'economia. 

Les coses estan més barates perquè hi ha poca demanda, el que vol dir que la gent no té diners per consumir, o que se'ls guarda perquè no confia en ingressar-ne molts més, i si les coses estan barates, els marges de benefici són més escassos i les empreses han de retallar costos i llocs de treball, el que encara accentua més la situació. 

Una mica d'inflació pot voler dir que hi ha demanda perquè la gent té diners i confia en seguir guanyant-ne, i amb els preus a l'alça a les empreses els resulta atractiu invertir i contractar perquè poden obtenir més beneficis. 

Els beneficis cauen si hi ha deflació




A més, hi ha el deute. Inflació vol dir que els diners perden valor amb el temps, tant aquells que es tenen a la butxaca com aquells que es deuen. Amb inflació, el deute perd valor i resulta més assumible de tornar. Seria com una quitança encoberta, o un impost encobert en el cas del deute públic. En un moment en el que es deuen tants diners, una mica d'inflació resulta interessant.

Amb una mica d'inflació els estalviadors hi perden, perquè els diners cada cop valen menys, el que els obliga o a invertir-ho o a gastar-ho i moure la economia. La inflació implica dinamisme, que fa que l'economia vagi bé, i no estancament, que fa que l'economia es deteriori. 

Per això l'ideal oficial és que els preus augmentin una mica cada any. 




Capitalisme i deflació


Vivim en una economia de mercat que, oficialment, aposta per una lleugera inflació però, en teoria, aquest mateix sistema econòmic tendeix a pressionar els preus a la baixa. L'ideal hauria de ser la deflació, i no la inflació. 

 Ryanair és sinònim de baixada de preu o low cost





Es diu que en un lliure mercat els productors competeixen entre ells per vendre els seus productes, i per poder-ho fer, han d'ajustar preus per a que els comprin a ells i no a la competència. Per poder ser competitius, cal retallar marge de beneficis i costos de producció (pagar menys a treballadors i proveidors). 

Per tant, el lliure mercat i la lliure competència portarien a que tot fos més barat (productes, treballadors i proveidors) i no lleugerament més car com oficialment es busca. 

La competència estimularia l'eficiència, generar més valor amb menys cost, la qual cosa portaria a tenir menys diners, però a treure més partit de cada moneda i cada bitllet. 

De fet, no és el que està passant ara, amb els serveis digitals que són gratuits o gairebé i tots els productes low-cost que existeixen i que abans no hi eren?

 

Marca personal

El món laboral sempre ha estat molt anònim


Anar a l'escola, formar-se, passar exàmens, obtenir la titulació, buscar feina dins aquesta titulació, trobar-la, adquirir experiència, ascendir dins la mateixa empresa o trobar-ne un altra que ens ofereixi aquesta millora.

Aquest ha estat sempre l'ideal laboral de la majoria de gent. Una trajectòria linial, ascendent, segura i molt anònima. 

Per anònima em refereixo a que, professionalment parlant, et coneixien a la empresa a la que treballaves i para de comptar (i si l'empresa és gran, ni això). No et calia tenir targetes de presentació, ni pàgina web, ni sortir per la tele a explicar què sabies fer, ni fer-te conegut ni seguit en el teu àmbit.




Al món actual, potser haurem de deixar de ser-ho


És possible que molta gent pugui encara seguir una trajectòria així, però costarà més i potser ja no serà tant linial, ascendent ni segura, però pot seguir sent anònima. 

Aquestes persones poden passar molt de temps desocupades, després del qual potser troben una feina amb unes condicions inferiors a les que tenien, i sense saber si seguiran treballant allà passat un temps o tornaran a estar desocupades. Això sí, la nostra fama no passarà dels llocs on treballem (si se'n recorden de nosaltres). 

Aquest tipus de trajectòria laboral es tornarà, segurament, força insegura i frustrant, perquè només ens permetrà anar tirant. Hauríem d'aspirar a alguna cosa més que a això. 




Tenir marca personal, ser conegut per alguna cosa més enllà del nostre escriptori


Si cada vegada és més difícil trobar un lloc tancat i segur on establir-se i guanyar-se la vida, potser necessitarem deixar de ser anònims. Si molt sovint hem de trobar a algú que ens pagui el sou, haurem de conèixer molta gent per tal de poder optar a tenir feina de forma continuada. 

Quin llapis es distingueix dels altres? (font: entrepreneur.com

Això es pot aconseguir tenint el que es diu "marca personal". La marca és una característica que ens distingueix de la resta i fa que ens recordin i ens tinguin en compte. Parlem de marca personal perquè no es refereix a la característica d'una organització o empresa, sinó a la d'una persona. 

Si aconseguim ser recordats per molta gent tenint en compte la característica que ens fa especials, molta gent pensarà en nosaltres quan tingui un problema que una persona amb la nostra característica pot resoldre. Això pot fer que tinguem un fluxe d'encàrrecs força constant. Aquesta és la nova seguretat econòmica, segons diuen. 


I a tu? Què et podria distinguir que pugui ser ben valorat i pagat per la gent? 


  

Visites comercials vs networking

Anar a vendre...


Tots necessitem ingressos per mantenir-nos, i aquests ingressos ens els sol proporcionar una persona a canvi de que li oferim alguna cosa que l'interessi; el client. El client pot ser una persona, l'administració pública o una empresa o entitat. Fins i tot els funcionaris i els treballadors tenen clients, no només les empreses i els autónoms. 

Si no tenim clients n'hem de buscar. El que es fa tradicionalment és sortir a vendre a aquells que podrien arribar a ser els nostres clients; les visites comercials. Normalment, quan pensem en una visita comercial, pensem en una persona amb vestit i corbata i una carpeta amb catàlegs que ve de part de l'empresa per a la que treballa, però una persona que es presenta a una entrevista de feina també està fent una visita comercial. 

 Comercial que es presenta amb la seva targeta de visita (font: consejosgratis.net)






El percentatge d'èxit de les visites comercials no sol ser gaire elevat, a la gent no li agrada que ningú li vingui a vendre res, i qui més qui menys rep visites comercials, a casa, per telèfon, al carrer o per email. Molts ja s'aparten quan ve algú cap a ells de forma decidida i amb una carpeteta sota el braç.   




...i anar a conèixer gent que podria ser clienta


Hi ha altres formes d'arribar a un possible client sense haver de passar per aquesta situació forçada i compromesa d'anar directament a vendre. Hi ha el networking i l'activitat a les xarxes socials.  

En aquests contextos, coneixes gent i expliques què fas i què ofereixes, però sense oferir-ho. La coneixença sol arribar pel fet de participar en una mateixa activitat o comunitat i, al igual que a una visita comercial, acabes tenint l'oportunitat d'explicar el teu producte o servei, per d'una forma més distesa i agradable per les dues parts. 

 Networking (font: todohostingweb.com)





És possible que aquestes persones que coneixem no acabin sent clients nostres, però la cosa no es limita al fet que hi hagi o no venta. Es pot aconseguir molt d'aquesta manera, podem aconseguir que segueixin el que fem, que col·laborin amb nosaltres d'alguna manera (o que ho fem nosaltres amb ells) o fins i tot ens poden presentar davant d'algú que sí podria arribar a ser client nostre. 

La interacció serà diferent a la que es dóna en una visita comercial. Ja no és una relació sol·licitant - sol·licitat, és una relació d'igual a igual on cadascú s'explica allò que pot oferir per simple coneixença. Crec que se't valora d'una manera diferent i se't té més en compte, ja que a algú que t'ha intentat vendre la moto igual ja no el vols veure més, no sigui que te la vulgui vendre de nou. 




De networking en networking


Si algú busca clients, hauria d'invertir part del seu temps en assistir a actes de networking, events i activitats en grup i moure les xarxes socials. 

Óbviament, és una estratègia que funciona a llarg termini, perquè no vas a vendre de primeres i no a tothom l'interesses, però quan anem a vendre el percentatge d'èxit també és molt baix, i a més tampoc en volen saber de tu normalment.






 

La proactivitat no sembla cosa de gent popular

Sovint se'ns diu "s'ha de ser proactiu, bellugar-se, moure fitxa, fer que les coses passin i no esperar a que ens passin". 

I en gran mesura és cert. Al cap i a la fi, les coses passen per que a algú se li va ocòrrer fer que passessin i hi va fer alguna cosa. Dues persones no es conèixen si cap fa el pas, i un lloc de feina a una empresa si a ningú li va donar per posar-la en marxa.

Proactivitat i popularitat


La proactivitat és una competència personal amb una valoració a l'alça, en paral·lel a l'alça que també té l'emprenedoria, que hi va de braçet. Avui es porta molt això de buscar el nostre propi destí i fer el que ens agrada i amb qui ens agrada. Els vents d'avui bufen cap a la proactivitat. 

Però està clar que encara ens va molt el ser reactius, el tenir sempre alguna cosa assegurada i no arriscar a perdre-ho. Per això a la gent encara avui li agradaria tenir parella estable, feina segura i el grup d'amics de tota la vida. 

Hi ha raons evidents i conegudes per no ser proactiu; la por al fracàs i la vergonya de veure'ns lluny del nostre entorn de confiança. Però hi ha un impediment que també és important però que costa tenir-lo també en consideració.

I és que la proactivitat implica haver d'anar al darrera de les oportunitats i de la gent, i això no ens sol agradar.




Perquè no ens agrada haver d'anar al darrera de la gent?


A les persones ens agrada sentir-nos valorades i, per tant, ens agrada que els altres ens segueixin més que no pas haver-los de seguir nosaltres a ells. 

Ser proactiu implica animar-se a seguir a d'altres abans d'aconseguir que ells ens segueixin. No sembla que ser proactiu sigui propi de gent exitosa, més aviat al contrari. 

Tots tenim la imatge de la gent popular; són aquells que reben l'admiració de la resta, sempre reben proposicions i invitacions dels altres, mai t'aniran a buscar a tu i, de fet, són força inaccesibles si no estas a la seva alçada. 

En canvi, la persona que sempre s'està movent per conèixer gent nova sembla que no té on caure's morta, que ho ha de fer per tenir oportunitats i trobar un lloc al món.

La proactivitat no sembla allò que fan les persones a les quals ens hi va bé. No obstant això, sembla que ara és temps d'emprenedors, i no tant de dives.





 

L'éxit està sobrerepresentat a la nostra imaginació

L'éxit està sobrerepresentat a la nostra imaginació i, pel contrari, el fracàs està infrarepresentat.

Què vol dir això? Que hi ha menys casos d'éxit dels que acostumem a creure i més fracassos dels que podem imaginar. El fet és que l'éxit es fa més visible que no pas el fracàs.




Perquè és així?


La societat, i els individus que la formen, necessita valorar-se a si mateixa constantment i sentir-se valorada. Això és pot veure en tots els àmbits socials; al govern, a les empreses i a les persones.

Tots aquests actors exhibeixen sempre que poden els seus punts forts, allò que creuen que els proporcionarà una imatge més positiva, i fins i tot els exageren o, directament, menteixen.

En canvi, els punts dèbils, aquells que ens avergonyeixen o que creiem que perjudicaran el nostre tracte amb els altres, s'acostumen a obviar i a ometre. No acostumem a saber de les penes o problemes dels altres, a no ser que els vivim de prop o que confiin en nosaltres com a confidents.



Això igual us sona


Podem imaginar una empresa destacant, a la seva pàgina web, que fa treballar hores extres no remunerades als seus treballadors o que bona part de la plantilla no està a gust treballant-hi?

Podem imaginar un resum d'un perfil de Linkedin que digui "M'he passat els últims dos anys llençant currículums infructuosament"?

Podem imaginar una foto al Facebook on un amic ha compartit els tristos macarrons amb tomàquet que soparà perquè no pot comprar una altra cosa per menjar?

Macarrons amb tomàquet. Com que algú els ha penjat a Internet, no són gaire tristos. Si ho fossin, ningú n'hagués compartit la foto






No, no ho podem imaginar. De fet, flipariem si veiessim a algú ho fa. El normal és no veure aquestes coses. Però està clar que passar passen, encara que no es digui ni es reivindiqui.

El que sí veiem són empreses omplint-se la boca de paraules com qualitat i sostenibilitat (afegiu vosaltres més paraules que sonin bé), persones al Linkedin que són "jefazos" (manager cap amunt) i sopars en bons restaurants o menjar molt ben elaborat per nosaltres.




El fracàs ens fa sentir sols


La conseqüència de veure l'éxit més present del que realment és és que quan les coses no ens van gaire bé ens sentim sols, tenim la sensació de a que la resta del món li va millor que a nosaltres i que ens quedem enrera.

Però jo crec que allò que percebem com a fracàs, allò que no considerem gaire positiu ni digne d'orgull, és majoritari respecte l'éxit. Per tant, si les coses no ens van bé, és molt probable que hi hagi molta gent amb els mateixos problemes, o pitjors. No hi ha motiu pel qual sentir-se sol.

Però la nostra percepció la construïm segons el que veiem, no el que existeix, i el fracàs o les coses no gaire bones no les veiem gaire, clar que nosaltres tampoc les mostrem, així que si alguna persona fracassa com nosaltres, no ho sap, i nosaltres no en sabem d'ella. Cadascú aïllat a la seva illa.

Si ens animessim a explicar més sovint allò que no ens surt bé, però sense drames ni laments, potser la cosa canviaria.


Aprofito aquesta entrada per autoproclamar-me CEO, no, millor deu totpoderòs d'aquest bloc. Però no ho ficaré al Linkedin, que ja sabeu que la sobrequalificació pot ser un handicap.

Perquè els debats s’han de guanyar?

Recordeu els debats d'abans de les eleccions on participen els principals candidats? Recordeu com el dia seguent sempre es parla de qui ha guanyat el debat? 

I qui decideix qui ha guanyat? Amb quin criteri? Sobretot tenint en compte que en política tothom es proclama guanyador de tot.

Sembla que el criteri més evident per proclamar un vencedor del debat són els resultats de les eleccions, però tampoc és del tot correcte, ja que dubto que molts votants votin en funció de l'últim debat, sinó més aviat del que ha passat durant els últims quatre anys o en funció d'afinitats ideològiques. 

Concurs de debat, on es proclama a un guanyador (font: http://agora.xtec.cat)

Competir en idees ens fa més intransigents

 

Si acceptem que un debat és una competició, assumim que només les opinions o creences d'un dels participants poden ser vàlides, mentre que cal descartar les altres. 

Això fa que l'opinió de cada participant sigui inamovible, no pugui evolucionar ni adaptar-se a altres punts de vista, perquè moure's seria com reconèixer la derrota. 

Què hauria de ser un debat?

 

Un debat hauria de ser més aviat una deliberació, on es tracta un tema en el qual estan involucrats o interessats pots els participants, on cadascú expressa el seu punt de vista inicial, es comenta i s'analitza entre tots cada punt de vista i s'intenta arribar a un punt que més o menys convenci a tothom. 

Imagineu que les discussions a casa les haguessim de guanyar a qualsevol preu? Igual acabaríem vivint tots sols.

Acomiadament lliure

Alguns defensen que l'acomiadament hauria de ser lliure, és a dir, que l'empresari hauria de poder acomiadar als seus treballadors sense donar explicacions i sense cap indemnització. 

De fet, la última reforma laboral va reduir els dies cobrats per any treballat. Aquesta reforma no seria acomiadament lliure però s'hi aproparia. 

 Font: abogadoenmijas.es

 
  



I perquè es defensa l'acomiadament lliure?


L'economia clàssica, aquella que defensa el lliure comerç sense intromissió de l'Estat, defensa que amb l'acomiadament lliure l'oferta i la demanda s'equilibrarien sempre es podrien equilibrar ràpidament, evitant crisis on es tanquen negocis que no poden pagar els sous exigits per l'Estat i on molts treballadors no troben feina perquè els empresaris no s'atreveixen a contractar justament per aquestes complicacions. 

Amb acomiadament lliure, els aturats podrien pendre-li la feina als que treballen si estan disposats a cobrar menys, i els que tenen la feina tindrien que acceptar rebaixes similars per mantenir la feina. Això seria així fins que ningú acceptés condicions més baixes. 

Amb sous més baixos, s'animaria la contractació i fins i tot noves empreses arribarien atretes per les facilitats per establir-se i portar a terme les seves activitats. Creixeria la demanda de treballadors i aquests podrien exigir millores salarials. 

De fet, sovint es diu que l'elevat atur en molts països es deu a la rigidesa del mercat de treball. Com que és massa costòs acomiadar, no val la pena fer-ho i portar gent més barata. Tanquen empreses, perquè no poden mantenir salaris tant alts, i amb elles desapareixen els seus llocs de treball. 





Però, què pot passar també?


Se m'acuden alguns problemes que pot crear un acomiadament menys costòs o lliure:

Creixeria la diferència salarial entre aquells que estan molt qualificats i especialitzats i aquells que fan feines que, amb una mica de formació i experiència, qualsevol pot fer. Per a aquest segon tipus de feina sempre es podria trobar a algú que acceptés salaris més baixos, perquè hi hauria molts candidats, mentre que si un sap fer coses que es triguen anys a aprendre a fer bé i que requereixen ser molt competent costarà reemplaçar-los per gent més barata. 

Caiguda del consum, sobretot de béns cars com l'habitatge o els cotxes, perquè molt poca gent podria estar segura de mantenir la feina i el sou. Per poder consumir com si no hi hagués demà, la gent necessita saber que demà cobrarà igual o més que avui. Si no és així, consumiran només allò que sigui imprescindible i estalviaran la resta per aguantar en males époques. 




Sembla que la solució és millorar la qualificació de la població


Tal com es veu, els treballadors qualificats, que poden fer coses complicades i d'alt valor, podrien aguantar bé en un entorn de lliure competència perquè són difícilment substituibles. 

D'altra banda, si en un país els treballadors ben qualificats són abundants, això atraurà empreses que fan coses d'alt valor, perquè abundància d'aquests treballadors no es troba fàcilment. Es podrien mantenir sous alts sense veure perillar l'establiment d'empreses al país. 

Un país que aconsegueix abundància de talent i qualificació pot mantenir lleis i ajudes per a aquelles que no estan tant qualificats.

La qüestió es com aconseguir aquesta qualificació, ja que amb l'educació superior no és suficient, ja que es necessita experiència laboral que a les universitats no s'obté. 

La ciutat que va votar a un boig

Hi havia una vegada una ciutat bonica, pròspera i assolellada, on s’hi estava d’allò més bé, tothom vivía molt feliç i on semblava que aquella felicitat no en marxaria mai d’aquell indret. 

Tot i això, en aquella ciutat no tothom vivia igual. Hi havia persones que tenien millors cases, millor equipades i construides i amb millor exposició a aquell clima tant magnífic del qual gaudien. Però a aquells que tenien cases més molestes no els hi importava, perquè s’hi vivia tant bé en aquella ciutat que no importava que d’altres visquessin millor, en tenien prou amb confiar amb que la vida seria encara millor en el futur i, qui sap, potser amb esforç qualsevol d’ells podria arribar a viure tant bé com els que millor hi vivien. 

Vet aquí que un dia es va posar a ploure, molt fort. Va entrar una mica d’aigua a moltes cases, fins i tot a les millors cases, i van aparèixer algunes humitats. Va ser molest, però no gaire greu, perquè ja havia plogut altres vegades, havia sortit el sol de nou i es van poder arreglar els desperfectes sense problemes. 

La pluja forta es va convertir en plugim, però passava el temps i aquest plugim no cessava com ho havia fet en altres ocasions. Els ànims van decaure per culpa d’aquesta persistència, sobretot entre els que tenien pitjors habitatges, que vivien molt incómodament, amb molta humitat a casa, caient-los gotes de pluja al cap i tenint que treure aigua amb cabassos de tant en tant per l’excès que s’acumulava dins de les seves cases.

En canvi, a les millors cases van poder reparar els pocs desperfectes que van patir quan la pluja era forta i van tenir els seus habitatges eixuts com de costum. De fet, des d’aquelles cases s’hi podien veure ja clarianes i l’arc de sant martí, mentre a la resta de la ciutat el panorama es veia encara gris. 

La gent de les cases amb goteres no n’entenien ni de climatologia ni de construcció, no entenien què estava passant ni perquè el seu problema no es solucionava com havia passat altres vegades, només sabien que vivien pitjor que abans i que no sabien quan tornarien a viure en una ciutat assolejada, dins d’un habitatge sense goteres i sense humitats. 

Aquestes persones van cridar al govern del poble per a què solucionés aquest problema. Ells havien dirigit la construcció i el creixement de la ciutat i, per tant, debien entendre què calia fer per arreglar les goteres que encara hi havien a moltes cases. Al cap i a la fi, les cases les havien construït ells, ells podrien arreglar-ho. 

El que fan fer aquests dirigents és passar una nova capa de pintura als sostres d’aquestes cases pensant que així aguantarien millor les humitats fins que deixés de ploure.

Va passar el temps, no va deixar de ploure i moltes cases seguien tenint les mateixes humitats i les mateixes goteres. Molts van començar a pensar que aquests dirigents en realitat no tenien ni idea de com solucionar el seu problema en aquelles circumstàncies, que l’únic que feien era aplicar una solució temporal allà on hi havia el problema, esperar a que la pluja parés i mentrestant aconseguir que la gent del poble no s’impacientés massa ni deixés de creure en el govern de la ciutat i en la seva obra. 

I va ser en aquell moment que va aparèixer un senyor dels que vivia a una de les millors cases del poble. Óbviament, ell no patia goteres a casa seva i, de fet, ell havia estat un membre actiu i important durant la construcció de la ciutat, i és per això que va poder aconseguir tant bona posició. Hom podria esperar que aquell home, tant agraït com havia d’estar al govern del poble per la bona posició de la qual gaudia, els hi fes costat en la seva actuació, però enlloc d’això va adoptar una postura ben diferent i va demanar ser escollit com a nou governant de la ciutat. 

Va culpar als dirigents del poble de ser els responsables de que tanta gent del poble encara tingués goteres i va proclamar que ell faria que totes les cases del poble tornessin a estar eixutes de nou.

Per suposat, no va quedar gaire clar com aconseguiria tot això, ja que encara no havia sortit el sol i aconseguir els materials per arreglar totes les cases afectades era molt costòs, i potser els que vivien a les millors cases i no tenien goteres hi haurien de col·laborar, fins i tot ell mateix. De fet, qui sap si aquell home, intentant arreglar el problema de les goteres amb la decisió i agressivitat amb les quals volia prendre el lloc al govern vigent, no acabaria per esfondrar el sostre de la major part de les cases de la ciutat!

Tant s’hi valia, el cas és que molta gent estava molt farta i molt desanimada amb com anaven les coses. Creien que els dirigents del seu poble els ignoraven, que no els importaven ni el seu patiment ni el seu disgust i que, a més, en realitat no tenien ni idea sobre construcció de cases ni sobre climatologia, que és el que cal saber per garantir el benestar de la població. 

Al presentar-se aquest senyor per presidir la ciutat, molts van veure l’oportunitat perfecta per donar un toc d’atenció als seus dirigents de sempre, de dir-los que ja no hi confiaven, que ja no creien en la seva competència per governar, que o bé aprenien a mantenir les cases de la ciutat sense goteres, o bé es dedicaven a una altra cosa. Potser fins i tot alguns creien realment que tenia un bon pla per arreglar el seu problema. 

El fet és que aquest senyor va ser escollit per dirigir la ciutat i els dirigents anteriors es van haver de dedicar a una altra cosa. 

I què va succeir finalment? Es van arreglar les goteres de totes les cases? Es van esfondrar els sostres de moltes d’elles? No es va atrevir aquest senyor a actuar com prometia i va fer, si fa no fa, el mateix que els seus predecesors?

Ara mateix no us ho podria dir, però busqueu-me d’aquí a quatre o vuit anys i potser us podré explicar alguna cosa més.