És massa car l'habitatge?

Sempre he tingut entès que, als nostres pares i avis, va resultar més assequible accedir a un habitatge en propietat que el que ens resulta a nosaltres actualment. 

He d'admetre que no hi entenc gaire sobre la compra de pisos, ja que mai n'he intentat comprar un, i no sé com funciona el mercat, quins preus hi ha, quines diferències de preus ni quant és convenient pagar. El que estic exposant aquí és simplement aquella idea que m'ha quedat al cap sobre l'evolució, a molt llarg termini, que està tenint el preu de l'habitatge. 

Recordo que, abans del començament de la crisi, es parlava de 20, 30 o 40 anys per tal de pagar l'hipoteca (i alguna notícia parlava de l'existència d'hipoteques a 50 anys). Tinc entès que, abans, en menys d'una década tenies el pis pagat. No acostumo a gent de la generació dels meus pares que encara paguin la seva hipoteca ni que recordin tot el que els hi va costar pagar-la. 

De totes aquestes reflexions se'n deriva la pregunta següent, és més car l'habitatge per a la nostra generació del que va ser per a les generacions anteriors? 

A la seva época, aquests habitatges eren més assequibles que ara

Molts experts afirmen que les persones no hauríem de pagar més d'un terç dels nostres ingressos en l'habitatge, però atès els nostres salaris habituals i el preu d'accedir a un habitatge, sigui comprat o llogat, els números no sempre surten, a menys que acceptem compartir pis amb altres en una zona poc carismàtica. Tenint en compte això, els preus dels habitatges igual encara no han baixat prou. 

Però no sembla probable que els preus arribin a ser tant assequibles com això. El primer que m'ho fa pensar és que l'habitatge té una demanda molt inelàstica, la qual cosa vol dir que volem accedir a un habitatge, sí o sí i costi el que costi, els venedors ho saben i simplement esperen que acceptem els seus preus encara que ens hi costi arribar. La segona és que molts d'aquests venedors van pagar, en el seu dia, preus de bombolla per els seus habitatges, no tenen gaire marge per baixar preus. 

Per últim, existeixen els habitatges socials, que veig difícil que puguin satisfer la demanda perquè, atès el nostre nivell salarial, la majoria de nosaltres som candidats potencials a accedir a aquests habitatges. Se n'haurien de fer molts i no sé exactament a on, ni tampoc sé què passaria amb l'oferta d'habitatges no socials, potser haurien de baixar preus fins a ser com els socials. 

Resumeix-m'ho, sisplau

Avui en dia, tenim tal quantitat d'informació i tantes ofertes al nostre abast que no sabem què fer-ne de tot plegat. 

Hi ha moltes tardes que les passo buscant i mirant coses; cerques al navegador, publicacions a les xarxes socials, portals digitals varis, blocs. I malgrat dedicar-hi tant de temps, sempre acabo per no mirar-me moltes coses que em resulten interessants, perquè són massa llargues de llegir o de mirar, i això fa mandra perquè ja estic massa saturat de coses com per haver-me d'aturar tanta estona en una cosa. 

Aquest parell necessita que li resumeixin el contingut de tots aquests diaris

I el que passa amb la informació, també passa amb els productes i serveis. Hi ha molta oferta entre la qual triar i molta d'aquesta oferta l'acabarem ignorant simplement perquè d'entrada no ens desperta cap interés, en pocs segons decidim si ens interessa o passem. Només cal pensar en l'oferta de restaurants, de propostes d'oci, de propostes d'activitats en grup o en les ofertes de feina penjades a certs portals amb 300 candidats apuntats. 

Per tant, aquesta situació fa que sigui més important que mai ser capaç de sintetitzar i resumir el nostre missatge. Només les propostes i missatges breus i capaços de despertar interés seran tinguts en compte, la resta serà ignorada. 

Gent que compartiu informació a Internet, resumiu-me el que m'hagueu de dir, sisplau. 

Llençar diners des d'un helicopter per estimular l'economia

Fa uns dies vaig veure aquesta curiosa noticia a La Vanguardia titulada "Arrojar dinero desde helicópteros, la solución a la crisis que gana adeptos":

http://www.lavanguardia.com/economia/20160323/40640303594/dinero-helicoptero-crisis-economia.html?utm_source=facebook&utm_medium=social&utm_campaign=economia

Es diu que, per estimular l'economia i sortir de la situació de deflació que tenim, cal donar diners directament a la gent disposada a consumir, enlloc de destinar aquests diners a països i a bancs endeutats per tal de que millorin els seus balanços, com s'està fent ara. 

 

Evidentment, llençar diners a la gent des d'un helicopter seria catastrófic, perquè tots ens llençaríem com bojos a agafar aquests diners i ens mataríem. 35 persones van morir fa un any a Xangai per recollir bitllets que algú va llençar al públic...que al final va resultar que eren propaganda. Imaginem que hagués passat si els diners fossin de veritat. 

Això és el que podria passar si es llençen diners des d'un helicopter

No obstant, aquesta idea s'assembla molt a una que vaig tenir feia pocs dies. I és que es podria donar un xec d'una certa quantitat a tota la població (per exemple, 200 euros) amb la condició que se'ls gastessin en uns dies, si no es gasten es perden, per garantir que aquests diners entrin en circulament a l'economia. 

Només aquest xec ja podria tenir efectes visibles en l'economia, perquè aquest consum aniria a parar a gent que, al seu torn, consumirà, invertirà o contractarà, i potser en aquest moment no cal repetir la jugada del xec per estimular l'economia. 

És un pla molt simplista i caldria veure quins efectes i incentius es produeixen, com una sobtada inflació durant els dies que el xec entra en vigor, però no pot ser una idea pitjor que el que s'ha fet fins ara.  

I vosaltres, en què us gastarieu aquests 200 euros?

 




 

Com guadir més de les coses que tenim a l'abast

Que hi hagi persones amb una situació que podríem qualificar d'afortunada i no siguin gaire felices, i d'altres que visquin en una situació molt menys afortunada i que siguin prou felices, em fa pensar que la felicitat no és un concepte tan fàcil de valorar com normalment suposem. 

I què és una situació afortunada? Tenir diners, atractiu, reconeixement social i professional, ser admirat i envejat per molta gent o poder fer coses molt interessants. Tot el que la majoria de persones voldrien tenir i que alguns tenen. 

I què és una situació poc afortunada? Tenir problemes econòmics, no resultar atractiu, ser ignorat i menyspreat i tenir una vida aborrida. Totes aquestes coses que la majoria de persones lluiten per evitar. 

Són realment les persones afortunades més felices que les no tan afortunades? 

No hi tinc gens clar i exposaré la meva teoria; les persones donem per suposat tot el que estem acostumats a tenir, i no ens fa especialment feliços, però el que sí ens fa feliços són els elements novedosos, als quals no donem per suposats. 

Per tant, crec que la gent afortunada necessita coses més complexes i complicades per sentir-se feliç que les persones no tan afortunades, perquè s'han acostumat a coses que podríem considerar millors. 

La conclusió que en trec de tot això és que les persones podríem optimitzar la nostra satisfacció general si renunciem voluntàriament a algunes coses que tenim a l'abast i posterguem el seu gaudiment. D'aquesta manera, podrem mantenir la il·lusió més constant per les coses que tenim a l'abast. 

Podríem renunciar a viatjar tan sovint com ho podem fer, a fer menjars llaminers o qualsevol cosa que ens vingui de gust. Si sempre que ens ve de gust ho consumim, al final cada cop ens causa menys efecte. Si, en canvi, deixem passar el temps, podem mantenir la il·lusió per una cosa relativament modesta com si es tractés d'un luxe.