Què en podem esperar de la política?

La política està plena de retrets d'uns contra els altres i de limitacions, com no poder generar prous llocs de feina, oferir prous equipaments socials o tenir a tothom content amb les seves reivindicacions al mateix temps. 

Entre una cosa i una altra,  no noto gaire l'aportació política. Algú ha vist que hi hagués diferència entre tenir un govern normal i un en funcions?

Parlament Europeu. Els votem, però tinc gaire idea de què fan normalment

També hi ha la teoria de que tot allò que més importància té en el nostre dia a dia ja està dat i beneït. 

Els llocs de treball els creen les empreses, que al seu torn depenen del consum i les inversions, que al seu torn depenen de les expectatives económiques. 

L'habitatge depen del sòl disponible i del mercat. El sòl és majoritàriament privat i els seus propietaris fan amb ell el que sigui més rentable. Poc podem decidir sobre què fer amb el terreny i com garantir uns preus assequibles. 

Els equipaments i infraestructures també depenen dels recursos materials i econòmics que hi ha a l'abast i que es poden fer servir. 

En tots aquests casos, els polítics hi tenen relativament poc a dir, almenys de manera directa, tot i que de manera indirecta poden incidir-hi una mica, ni que sigui creant els incentius i els costos per a que els agents privats es moguin cap a una direcció o cap a una altra (penalitzacions per aqui, desgravacions per allà, etc). 

I deu ser per aquesta raó que no tenim gaire idea de que faran els polítics amb la responsabilitat que se'ls hi ha donat, perquè tampoc hi poden fer gaire. Moltes de les variables més importants, sovint econòmiques, s'originen en altres llocs, ells poden pujar-se a les onades i patir els tsunamis, i poc més. 

Potser necessitaríem reflexionar sobre què se'n pot esperar de l'acció política i què no, i pensar com es pot optimitzar i millorar allò que sí es pot fer. 

Proactivitat: l'assignatura pendent

Cultura poc proactiva

Vivim en una cultura molt poc proactiva, en la qual sempre comptem amb que algú ens indicarà què hem de fer i com hem de fer-ho. 

Estem acostumats a tenir algú per sobre nostre que ens indica com portar a terme les nostres activitats. Mai pensem en anar més enllà del que ens suggereixen aquestes indicacions ni acostumem a qüestionar-les gaire. 

Aquest esquema és encara molt present al món laboral. Aquells que volem treballar encara esperem poder trobar una feina ben acotada i definida, en la qual només ens hem de preocupar de fer correctament aquelles feines ja establertes. 

Quan començarem a ser més proactius? Doncs quan ens ho digui el jefe, esclar

Normalment, no planifiquem la nostra trajectòria professional, almenys no més enllà d'escollir els estudis a cursar. El que tots tenim en ment és enviar el nostre currículum a les empreses que publiquen ofertes de feina i esperar resposta. La nostra trajectòria laboral està totalment en mans d'aquells que decideixin contractar-nos. Bé, he dit ofertes de feina publicades, però una forma habitual de ser contractat és a través de contactes, sense la publicació d'una oferta pel mig. 

Per ser honest, aquesta és la manera en la qual sempre he pensat que treballaria. Bàsicament, és el que tothom que conec té també en ment. El problema, la crisi econòmica ha reduit les possibilitats de fer les coses així, i no tinc clar si això realment tornarà a ser com ho coneixiem abans. 


Perquè caldria ser més proactiu?

No ser proactiu limita les nostres possibilitats a allò que el nostre entorn ens pugui oferir, i el problema actual és evident, el nostre entorn ara mateix ens ofereix molt poc. Fa anys que és així i sembla que seguirà sent així durant uns quants anys més, i repeteixo, sense saber del cert si algun dia això tornarà a ser com esperem que torni a ser. 

Sembla que la cosa va cap a un món global, molt tecnificat i competitiu, on competim per la feina que hi ha amb gent de tot el món, que pot ser més aplicada o més barata que nosaltres. 

En aquest entorn, en el qual hi ha molta gent entre la qual triar, sembla que no hi ha prou fer bé allò que ens demanen, perquè molta altra gent també ho pot fer. Sembla que caldrà desenvolupar habilitats i coneixements que no són estàndars, que només s'adquireixen sent proactiu, tenint interés en el que es fa, qüestionant la forma habitual de fer-ho, anant més enllà del que tothom proposa. 

Ens caldrà ser més proactius del que hem estat si volem prosperar. 

El turisme transforma en parc temàtic tot el que toca

L'altre dia vaig trobar una notícia que va motivar la meva entrada d'aquesta setmana. 

Es tracta d'un article del diari The Guardian, que parla de les 50 millors destinacions secretes d'Europa segons Lonely Planet, destinacions que val la pena visitar però que els turistes en general passen de llarg i no visiten. 

http://www.theguardian.com/travel/2014/jun/04/lonely-planet-top-50-secret-locations-in-europe

En aquest article, hi ha un comentari molt encertat d'un lector, "50 destinacions antigament secretes". És aquest comentari el que m'ha acabat de convèncer per redactar aquesta entrada. 

I és que, amb el turisme, es dóna una paradoxa; els turistes volen visitar llocs autèntics, que conservin tot el seu encant tradicional i on només hi trobin gent local fent la seva vida de sempre, però la seva presència contribueix a que aquests llocs acabin sent tot el contrari, parcs temàtics dedicats al visitant, on només hi trobem altres visitants com nosaltres i gent local dedicada exclusivament a complaure a aquests visitats. 

Illes Shetland, al Regne Unit. A la llista de les 50 millors destinacions secretes de Lonely Planet

Tenint en compte això, existeixen moltes revistes i agències de viatges que es dediquen a buscar per tot el planeta llocs interessants, desconeguts i autèntics per poder oferir als seus clients allò que volem. Aquest seria el primer pas per convertir aquests llocs, encara amb cert encant, en parcs temàtics com les destinacions més populars per als turistes. 

Al final, no quedarà cap racó del planeta que no sembli un parc temàtic creat per als turistes.

Suposo que això és el que té la nostra societat de l'oci. Tenim més temps lliure que abans, i no volem passar aquest temps sempre al mateix lloc. El turisme és una industria a l'alça. Qui més qui menys se'n va a visitar alguna destinació durant les seves vacances. És extrany que, al món desenvolupat, hi hagi persones que no vagin enlloc durant tot l'any. 

Hi ha molts turistes i encara n'hi haurà més, i tots ells es lamentaran que existeixin altres turistes que treuen encant al seu viatge. 

Em costa valorar la despesa pública

El tramvia per la Diagonal, 200 milions d'euros. 

La reforma de la plaça de les Glòries, 600 milions.

Un kilómetre de línia d'AVE de Barcelona a Madrid, 15 milions. 

Poder veure com avancen totes aquestes obres públiques, no té preu. 


Això només són tres exemples triats a l'atzar, relacionats amb obra pública, i amb uns costos que he tret de la primera entrada que he trobat al cercador, i sense tenir en compte conceptes amagats que facin augmentar el preu final. Això no és periodisme d'investigació. 

La plaça de les Glòries està sent reformada vint anys després de l'última reforma 

L'administració pública obté uns ingressos i els inverteix en sufragar diverses despeses, no només obra pública. També hi ha el pagament de pensions, la sanitat, l'educació, el funcionariat, etc.

Com a ciutadans, contribuim pagant impostos a generar aquests ingressos i, per tant, són els nostres ingressos. No obstant, a diferència dels diners que portem a la butxaca, tenim molt poc control sobre aquests diners, sobre que se'n fa o que se'n deixa de fer, i això és important tenir-ho en compte, sobretot quan fa anys que ens diuen que cal reduir la despesa i pagar el deute públic. 

I perquè ens resulta tant difícil controlar la despesa pública? Hi ha raons força evidents, com que aquests diners són de tots, no només nostres, i per tant ens hem de posar d'acord amb molta gent sobre què fer-ne, o com que hi ha moltíssims conceptes de despesa, i costa tenir-los tots presents. 

Però hi ha un altre motiu del qual me n'adono cada cop que es parla de xifres de despesa pública, com les que he citat al principi, i és que estem molt poc habituats a dominar i entendre les xifres de l'administració pública en qüestió de dinero contante y sonante. 

Tenint en compte això, si em diuen que unir el tramvia per la Diagonal costarà uns 200 milions d'euros, no tinc clar si això és car o és barat. Bàsicament, no ho sé perquè no tinc al cap el pressupost de l'ajuntament, quines són les altres despeses que ha d'afrontar i quan costen. No sé quin és l'esforç que s'està fent per pagar-ho, entenent l'esforç com els diners que deixes de tenir per pagar altres coses. 

Aquesta reflexió té sentit si comparem el cost del tramvia amb el cost de, per exemple, comprar llet. Quan anem a comprar llet, tenim en compte la qualitat i el preu, i podem considerar si és barata o cara en funció del nostre pressupost, de la resta de despeses que tenim i de l'esforç que haurem de fer per adquirir aquesta llet. 

Tenim una idea força clara de quin és el preu raonable a pagar per un brick de llet, però no el preu a pagar per un tramvia i si val la pena adquirir-ho.