La ciutat que va votar a un boig

Hi havia una vegada una ciutat bonica, pròspera i assolellada, on s’hi estava d’allò més bé, tothom vivía molt feliç i on semblava que aquella felicitat no en marxaria mai d’aquell indret. 

Tot i això, en aquella ciutat no tothom vivia igual. Hi havia persones que tenien millors cases, millor equipades i construides i amb millor exposició a aquell clima tant magnífic del qual gaudien. Però a aquells que tenien cases més molestes no els hi importava, perquè s’hi vivia tant bé en aquella ciutat que no importava que d’altres visquessin millor, en tenien prou amb confiar amb que la vida seria encara millor en el futur i, qui sap, potser amb esforç qualsevol d’ells podria arribar a viure tant bé com els que millor hi vivien. 

Vet aquí que un dia es va posar a ploure, molt fort. Va entrar una mica d’aigua a moltes cases, fins i tot a les millors cases, i van aparèixer algunes humitats. Va ser molest, però no gaire greu, perquè ja havia plogut altres vegades, havia sortit el sol de nou i es van poder arreglar els desperfectes sense problemes. 

La pluja forta es va convertir en plugim, però passava el temps i aquest plugim no cessava com ho havia fet en altres ocasions. Els ànims van decaure per culpa d’aquesta persistència, sobretot entre els que tenien pitjors habitatges, que vivien molt incómodament, amb molta humitat a casa, caient-los gotes de pluja al cap i tenint que treure aigua amb cabassos de tant en tant per l’excès que s’acumulava dins de les seves cases.

En canvi, a les millors cases van poder reparar els pocs desperfectes que van patir quan la pluja era forta i van tenir els seus habitatges eixuts com de costum. De fet, des d’aquelles cases s’hi podien veure ja clarianes i l’arc de sant martí, mentre a la resta de la ciutat el panorama es veia encara gris. 

La gent de les cases amb goteres no n’entenien ni de climatologia ni de construcció, no entenien què estava passant ni perquè el seu problema no es solucionava com havia passat altres vegades, només sabien que vivien pitjor que abans i que no sabien quan tornarien a viure en una ciutat assolejada, dins d’un habitatge sense goteres i sense humitats. 

Aquestes persones van cridar al govern del poble per a què solucionés aquest problema. Ells havien dirigit la construcció i el creixement de la ciutat i, per tant, debien entendre què calia fer per arreglar les goteres que encara hi havien a moltes cases. Al cap i a la fi, les cases les havien construït ells, ells podrien arreglar-ho. 

El que fan fer aquests dirigents és passar una nova capa de pintura als sostres d’aquestes cases pensant que així aguantarien millor les humitats fins que deixés de ploure.

Va passar el temps, no va deixar de ploure i moltes cases seguien tenint les mateixes humitats i les mateixes goteres. Molts van començar a pensar que aquests dirigents en realitat no tenien ni idea de com solucionar el seu problema en aquelles circumstàncies, que l’únic que feien era aplicar una solució temporal allà on hi havia el problema, esperar a que la pluja parés i mentrestant aconseguir que la gent del poble no s’impacientés massa ni deixés de creure en el govern de la ciutat i en la seva obra. 

I va ser en aquell moment que va aparèixer un senyor dels que vivia a una de les millors cases del poble. Óbviament, ell no patia goteres a casa seva i, de fet, ell havia estat un membre actiu i important durant la construcció de la ciutat, i és per això que va poder aconseguir tant bona posició. Hom podria esperar que aquell home, tant agraït com havia d’estar al govern del poble per la bona posició de la qual gaudia, els hi fes costat en la seva actuació, però enlloc d’això va adoptar una postura ben diferent i va demanar ser escollit com a nou governant de la ciutat. 

Va culpar als dirigents del poble de ser els responsables de que tanta gent del poble encara tingués goteres i va proclamar que ell faria que totes les cases del poble tornessin a estar eixutes de nou.

Per suposat, no va quedar gaire clar com aconseguiria tot això, ja que encara no havia sortit el sol i aconseguir els materials per arreglar totes les cases afectades era molt costòs, i potser els que vivien a les millors cases i no tenien goteres hi haurien de col·laborar, fins i tot ell mateix. De fet, qui sap si aquell home, intentant arreglar el problema de les goteres amb la decisió i agressivitat amb les quals volia prendre el lloc al govern vigent, no acabaria per esfondrar el sostre de la major part de les cases de la ciutat!

Tant s’hi valia, el cas és que molta gent estava molt farta i molt desanimada amb com anaven les coses. Creien que els dirigents del seu poble els ignoraven, que no els importaven ni el seu patiment ni el seu disgust i que, a més, en realitat no tenien ni idea sobre construcció de cases ni sobre climatologia, que és el que cal saber per garantir el benestar de la població. 

Al presentar-se aquest senyor per presidir la ciutat, molts van veure l’oportunitat perfecta per donar un toc d’atenció als seus dirigents de sempre, de dir-los que ja no hi confiaven, que ja no creien en la seva competència per governar, que o bé aprenien a mantenir les cases de la ciutat sense goteres, o bé es dedicaven a una altra cosa. Potser fins i tot alguns creien realment que tenia un bon pla per arreglar el seu problema. 

El fet és que aquest senyor va ser escollit per dirigir la ciutat i els dirigents anteriors es van haver de dedicar a una altra cosa. 

I què va succeir finalment? Es van arreglar les goteres de totes les cases? Es van esfondrar els sostres de moltes d’elles? No es va atrevir aquest senyor a actuar com prometia i va fer, si fa no fa, el mateix que els seus predecesors?

Ara mateix no us ho podria dir, però busqueu-me d’aquí a quatre o vuit anys i potser us podré explicar alguna cosa més.