dimecres, 2 de novembre de 2016

Perquè no podem anar a menys econòmicament?

Sempre es diu que el que ha de fer una societat, des del punt de vista econòmic, és garantir el creixement econòmic, la qual cosa suposa produir i vendre cada cop més coses. 

Però, atès que per produir coses, hem de gastar recursos naturals que són finits i, a més, aparentment arriba un moment on les persones no necessitem res més per a viure bé (i és diria que moltes persones ja han arribat a aquest punt) podem dir que arribarà un moment en el qual crèixer deixarà de ser necessari, perquè tothom tindrà suficient per viure bé, i serà inconvenient, perquè estarem degradant el medi ambient i deixant sense recursos a les properes generacions. 





I malgrat tot, les autoritats econòmiques segueixen insistint en que el creixement és el que ens cal per anar bé i que no s'ensorri tot. 

La pregunta, és clar, és si algun dia podrem abandonar aquesta necessitat de que l'economia creixi o si, fins i tot, podrem tenir una recessió econòmica que sigui un èxit (Sí, sí, heu sentit bé). 





Anar a menys és un desastre


Sempre s'associa el concepte de recessió econòmica amb una situació de crisi. I acostuma a ser així, perquè quan l'economia decreix es perden llocs de feina i es tanquen empreses, amb la qual cosa molta gent perd tot o gran part del seu substent. 

La recessió sempre implica malestar, indignació, empobriment i un risc de desestabilització i de conflicte i això és molt curiòs i inquietant, perquè com ja he dit deixar de crèixer de forma gairebé permanent sembla que acabarà sent inevitable.

Llavors sembla que, necessàriament, en algun moment la societat tindrà que aprendre a afrontar una recessió que no suposi un fracàs total per a moltes persones i un fracàs per a la nostra convicència i benestar. 

Des dels anys vuitanta, existeix una corrent de pensament anomenada "decreixement" que defensa la idea de que la societat tindrà que aprendre a decrèixer sense que això sigui un problema gros. La idea encara és molt teòrica i, per suposat, cap autoritat s'atreveix a abraçar-la i posar en pràctica. El discurs és que cal crèixer com sigui. 





Perquè és tant problemàtic anar a menys?


Si les autoritats no abracen la idea de decrèixer, serà perquè seria impopular entre la gent. Les persones corrents no hem orientat les nostres vides en base a la possibilitat de comptar amb menys recursos en el futur dels que tenim ara. No acceptarem aquest futur voluntàriament. 

La raó per la qual les coses són així són dos conceptes; la rutina hedònica i la competició social.


La rutina hedònica és la tendència que tenim les persones a deixar de valorar les millores que obtenim al llarg de la vida, de manera que una millora en la nostra qualitat de vida no necessàriament ens farà més feliços que abans d'aquesta millora. Deixem de valorar el que obtenim, però patim molt quan perdem coses. Per exemple, poder viatjar a llocs llunyans cada estiu al final no millorarà la nostra felicitat amb respecte a l'època en la qual viatjàvem a destinacions properes, però si perdem la possibilitat de viatjar lluny i hem de tornar a conformar-nos amb viatjar a destinacions properes sí que ens sentirem decebuts. 

La competició social és l'afany que té cadascú de nosaltres per poder mantenir un nivell de vida similar al que tenen els nostres coneguts, veïns o amics. Aquesta competició fa que no acceptem ser els primers a rebaixar el nostre nivell de vida mentre la resta de persones del nostre voltant no ho fan. No volem ser menys. Com que la resta de persones tampoc accepta rebaixar el seu nivell per la mateixa raó. La tendència de cadascú és mantenir o igualar el seu tren de vida, mai rebaixar-lo. 


Crec que amb aquests dos conceptes s'entén que una recessió mai pugui ser un èxit, perquè expliquen perdre capacitat adquisitiva ens resulta inacceptable. Potser si tothom entèn això, podríem ser capaços de rebaixar les nostres pretencions sense que això sigui un drama. 












Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada