Perquè diuen que és dolent que baixin els preus?

"El perill de la deflació"


S'ha parlat molt durant els últims temps de la deflació, i més concretament del perill de la deflació.

Es veu que durant els últims anys els preus, en general, no han augmentat i, de fet, han disminuit lleugerament. Això sembla bo per a les nostres carteres, ja que anem a comprar i les coses no augmenten de preu o fins i tot disminueixen.

Però l'objectiu no és que els preus es mantinguin o baixin, sinó que augmentin una mica, arribant al 2%. 




I perquè volen que tot sigui una mica més car?


La deflació o l'estancament dels preus es veu com un mal símptoma per a l'economia. 

Les coses estan més barates perquè hi ha poca demanda, el que vol dir que la gent no té diners per consumir, o que se'ls guarda perquè no confia en ingressar-ne molts més, i si les coses estan barates, els marges de benefici són més escassos i les empreses han de retallar costos i llocs de treball, el que encara accentua més la situació. 

Una mica d'inflació pot voler dir que hi ha demanda perquè la gent té diners i confia en seguir guanyant-ne, i amb els preus a l'alça a les empreses els resulta atractiu invertir i contractar perquè poden obtenir més beneficis. 

Els beneficis cauen si hi ha deflació




A més, hi ha el deute. Inflació vol dir que els diners perden valor amb el temps, tant aquells que es tenen a la butxaca com aquells que es deuen. Amb inflació, el deute perd valor i resulta més assumible de tornar. Seria com una quitança encoberta, o un impost encobert en el cas del deute públic. En un moment en el que es deuen tants diners, una mica d'inflació resulta interessant.

Amb una mica d'inflació els estalviadors hi perden, perquè els diners cada cop valen menys, el que els obliga o a invertir-ho o a gastar-ho i moure la economia. La inflació implica dinamisme, que fa que l'economia vagi bé, i no estancament, que fa que l'economia es deteriori. 

Per això l'ideal oficial és que els preus augmentin una mica cada any. 




Capitalisme i deflació


Vivim en una economia de mercat que, oficialment, aposta per una lleugera inflació però, en teoria, aquest mateix sistema econòmic tendeix a pressionar els preus a la baixa. L'ideal hauria de ser la deflació, i no la inflació. 

 Ryanair és sinònim de baixada de preu o low cost





Es diu que en un lliure mercat els productors competeixen entre ells per vendre els seus productes, i per poder-ho fer, han d'ajustar preus per a que els comprin a ells i no a la competència. Per poder ser competitius, cal retallar marge de beneficis i costos de producció (pagar menys a treballadors i proveidors). 

Per tant, el lliure mercat i la lliure competència portarien a que tot fos més barat (productes, treballadors i proveidors) i no lleugerament més car com oficialment es busca. 

La competència estimularia l'eficiència, generar més valor amb menys cost, la qual cosa portaria a tenir menys diners, però a treure més partit de cada moneda i cada bitllet. 

De fet, no és el que està passant ara, amb els serveis digitals que són gratuits o gairebé i tots els productes low-cost que existeixen i que abans no hi eren?

 

Marca personal

El món laboral sempre ha estat molt anònim


Anar a l'escola, formar-se, passar exàmens, obtenir la titulació, buscar feina dins aquesta titulació, trobar-la, adquirir experiència, ascendir dins la mateixa empresa o trobar-ne un altra que ens ofereixi aquesta millora.

Aquest ha estat sempre l'ideal laboral de la majoria de gent. Una trajectòria linial, ascendent, segura i molt anònima. 

Per anònima em refereixo a que, professionalment parlant, et coneixien a la empresa a la que treballaves i para de comptar (i si l'empresa és gran, ni això). No et calia tenir targetes de presentació, ni pàgina web, ni sortir per la tele a explicar què sabies fer, ni fer-te conegut ni seguit en el teu àmbit.




Al món actual, potser haurem de deixar de ser-ho


És possible que molta gent pugui encara seguir una trajectòria així, però costarà més i potser ja no serà tant linial, ascendent ni segura, però pot seguir sent anònima. 

Aquestes persones poden passar molt de temps desocupades, després del qual potser troben una feina amb unes condicions inferiors a les que tenien, i sense saber si seguiran treballant allà passat un temps o tornaran a estar desocupades. Això sí, la nostra fama no passarà dels llocs on treballem (si se'n recorden de nosaltres). 

Aquest tipus de trajectòria laboral es tornarà, segurament, força insegura i frustrant, perquè només ens permetrà anar tirant. Hauríem d'aspirar a alguna cosa més que a això. 




Tenir marca personal, ser conegut per alguna cosa més enllà del nostre escriptori


Si cada vegada és més difícil trobar un lloc tancat i segur on establir-se i guanyar-se la vida, potser necessitarem deixar de ser anònims. Si molt sovint hem de trobar a algú que ens pagui el sou, haurem de conèixer molta gent per tal de poder optar a tenir feina de forma continuada. 

Quin llapis es distingueix dels altres? (font: entrepreneur.com

Això es pot aconseguir tenint el que es diu "marca personal". La marca és una característica que ens distingueix de la resta i fa que ens recordin i ens tinguin en compte. Parlem de marca personal perquè no es refereix a la característica d'una organització o empresa, sinó a la d'una persona. 

Si aconseguim ser recordats per molta gent tenint en compte la característica que ens fa especials, molta gent pensarà en nosaltres quan tingui un problema que una persona amb la nostra característica pot resoldre. Això pot fer que tinguem un fluxe d'encàrrecs força constant. Aquesta és la nova seguretat econòmica, segons diuen. 


I a tu? Què et podria distinguir que pugui ser ben valorat i pagat per la gent? 


  

Visites comercials vs networking

Anar a vendre...


Tots necessitem ingressos per mantenir-nos, i aquests ingressos ens els sol proporcionar una persona a canvi de que li oferim alguna cosa que l'interessi; el client. El client pot ser una persona, l'administració pública o una empresa o entitat. Fins i tot els funcionaris i els treballadors tenen clients, no només les empreses i els autónoms. 

Si no tenim clients n'hem de buscar. El que es fa tradicionalment és sortir a vendre a aquells que podrien arribar a ser els nostres clients; les visites comercials. Normalment, quan pensem en una visita comercial, pensem en una persona amb vestit i corbata i una carpeta amb catàlegs que ve de part de l'empresa per a la que treballa, però una persona que es presenta a una entrevista de feina també està fent una visita comercial. 

 Comercial que es presenta amb la seva targeta de visita (font: consejosgratis.net)






El percentatge d'èxit de les visites comercials no sol ser gaire elevat, a la gent no li agrada que ningú li vingui a vendre res, i qui més qui menys rep visites comercials, a casa, per telèfon, al carrer o per email. Molts ja s'aparten quan ve algú cap a ells de forma decidida i amb una carpeteta sota el braç.   




...i anar a conèixer gent que podria ser clienta


Hi ha altres formes d'arribar a un possible client sense haver de passar per aquesta situació forçada i compromesa d'anar directament a vendre. Hi ha el networking i l'activitat a les xarxes socials.  

En aquests contextos, coneixes gent i expliques què fas i què ofereixes, però sense oferir-ho. La coneixença sol arribar pel fet de participar en una mateixa activitat o comunitat i, al igual que a una visita comercial, acabes tenint l'oportunitat d'explicar el teu producte o servei, per d'una forma més distesa i agradable per les dues parts. 

 Networking (font: todohostingweb.com)





És possible que aquestes persones que coneixem no acabin sent clients nostres, però la cosa no es limita al fet que hi hagi o no venta. Es pot aconseguir molt d'aquesta manera, podem aconseguir que segueixin el que fem, que col·laborin amb nosaltres d'alguna manera (o que ho fem nosaltres amb ells) o fins i tot ens poden presentar davant d'algú que sí podria arribar a ser client nostre. 

La interacció serà diferent a la que es dóna en una visita comercial. Ja no és una relació sol·licitant - sol·licitat, és una relació d'igual a igual on cadascú s'explica allò que pot oferir per simple coneixença. Crec que se't valora d'una manera diferent i se't té més en compte, ja que a algú que t'ha intentat vendre la moto igual ja no el vols veure més, no sigui que te la vulgui vendre de nou. 




De networking en networking


Si algú busca clients, hauria d'invertir part del seu temps en assistir a actes de networking, events i activitats en grup i moure les xarxes socials. 

Óbviament, és una estratègia que funciona a llarg termini, perquè no vas a vendre de primeres i no a tothom l'interesses, però quan anem a vendre el percentatge d'èxit també és molt baix, i a més tampoc en volen saber de tu normalment.






 

La proactivitat no sembla cosa de gent popular

Sovint se'ns diu "s'ha de ser proactiu, bellugar-se, moure fitxa, fer que les coses passin i no esperar a que ens passin". 

I en gran mesura és cert. Al cap i a la fi, les coses passen per que a algú se li va ocòrrer fer que passessin i hi va fer alguna cosa. Dues persones no es conèixen si cap fa el pas, i un lloc de feina a una empresa si a ningú li va donar per posar-la en marxa.

Proactivitat i popularitat


La proactivitat és una competència personal amb una valoració a l'alça, en paral·lel a l'alça que també té l'emprenedoria, que hi va de braçet. Avui es porta molt això de buscar el nostre propi destí i fer el que ens agrada i amb qui ens agrada. Els vents d'avui bufen cap a la proactivitat. 

Però està clar que encara ens va molt el ser reactius, el tenir sempre alguna cosa assegurada i no arriscar a perdre-ho. Per això a la gent encara avui li agradaria tenir parella estable, feina segura i el grup d'amics de tota la vida. 

Hi ha raons evidents i conegudes per no ser proactiu; la por al fracàs i la vergonya de veure'ns lluny del nostre entorn de confiança. Però hi ha un impediment que també és important però que costa tenir-lo també en consideració.

I és que la proactivitat implica haver d'anar al darrera de les oportunitats i de la gent, i això no ens sol agradar.




Perquè no ens agrada haver d'anar al darrera de la gent?


A les persones ens agrada sentir-nos valorades i, per tant, ens agrada que els altres ens segueixin més que no pas haver-los de seguir nosaltres a ells. 

Ser proactiu implica animar-se a seguir a d'altres abans d'aconseguir que ells ens segueixin. No sembla que ser proactiu sigui propi de gent exitosa, més aviat al contrari. 

Tots tenim la imatge de la gent popular; són aquells que reben l'admiració de la resta, sempre reben proposicions i invitacions dels altres, mai t'aniran a buscar a tu i, de fet, són força inaccesibles si no estas a la seva alçada. 

En canvi, la persona que sempre s'està movent per conèixer gent nova sembla que no té on caure's morta, que ho ha de fer per tenir oportunitats i trobar un lloc al món.

La proactivitat no sembla allò que fan les persones a les quals ens hi va bé. No obstant això, sembla que ara és temps d'emprenedors, i no tant de dives.