Perquè el creixement econòmic és imperatiu per anar bé?

El creixement econòmic sempre és la prioritat de totes les autoritats polítiques i econòmiques. Sempre s'insisteix en l'augment del PIB com a símptoma de que les coses van bé o malament. Si el PIB creix un 5% estem de meravella, però si decreix un 1% estem malament. 

Malgrat això, veient el nivell de vida d'algunes persones, no sembla que sigui tant necessari i 
imperiòs crèixer més en tot (en producció, en vendes, en ingressos). Moltes persones a la nostra societat ja tenen la seva vida material força resolta, i fins i tot dóna la sensació que podrien estar perfectament amb menys del que tenen. Justament, és aquest tipus de persones benestants les que més insistèixen en la necessitat de crèixer econòmicament. 

I llavors, perquè insistim tant en anar a més? Perquè és inacceptable no crèixer o decrèixer? Més que de no generar prou, no és un problema de distribució i de gestió del que ja es genera?

Així és com entenc perquè el creixement econòmic és tant necessari:

   -  Deute

Agafar diners prestats d'algú altre per poder invertir o gastar en coses que, d'altra manera, no podríem és la base de l'economia de mercat. Perment accelerar la roda de la inversió, innovació i millora de la producció i consum de productes cars. Aquesta roda fa que tot funcioni, en cas contrari, no es milloraria la producció, ni s'innovaria si d'adquiririen productes com automòbils o habitatges, perquè no tindriem amb què finançar-los fins haver estalviat els diners necessaris. 

Però els diners s'han de tornar i, si n'hem demanat molts, necessitarem més diners per tornar-los. El creixement genera aquests diners amb els quals tornar els deutes. Sinó, costarien de tornar. 


   -  Baixos ingressos

Hi ha persones que sí que van una mica justes de diners per viure. Aquestes persones sí que desitgen que hi hagi creixement econòmic per tal de millorar la seva situació, perquè sí que necessiten millores materials. 

També és interessant dir que aquestes persones són les últimes beneficiades del creixement econòmic, i les primeres a patir les recessions. 


   - Insaciabilitat

En general, les persones sempre volem anar a més. Hi ha un concepte que es diu adaptació hedónica, que suggereix que ens acostumem al que tenim fins al punt que ens sap a poc, i ja estem pensant en les properes adquisicions. D'altra banda, com que no volem ser menys que els altres i els altres ja estan pensant en tenir més, nosaltres també estem pensant en tenim més. 

Per finançar aquestes adquisicions, necessitem incrementar els nostres ingressos, i en termes de pais això vol dir creixement econòmic. 






Aquests són els motius que se m'acudeixen per explicar perquè no hi ha un PIB que puguem considerar suficient i necessitem que creixi constantment. Si algú se li acut alguna cosa diferent, podeu comentar-ho en aquesta mateixa entrada. 

Esgotament

El panorama polític i econòmic dels últims 5-8 anys sembla especialment agitat.

Hi ha moltes coses que semblaven impensables fa uns pocs anys. Un Estat membre de la Unió Europea fent un referèndum per marxar-ne, repetició de les eleccions espanyoles perquè cap dels dos partits de sempre poden formar govern, més de la meitat dels diputats del Parlament català favorables a la independència, l’aparició de conflictes i Estats fallits a la mateixa riba del nostre Mar Mediterrani, la percepció que la nostra generació viurà pitjor que la dels nostres pares.

L’element que fa que tot això que era impensable que passés estigui passant és l’esgotament.

El sistema polític que es remonta a la fi de la Segona Guerra Mundial (i a la fi del franquisme a Espanya) i que segueix vigent avui mostra símptomes d’esgotament, de no ser capaç de generar confiança i conformitat en molta gent.

Aquest sistema ha funcionat raonablement bé durant dècades. Hi ha hagut l’integració europea, la fi de les dictadures al sud d’Europa, la construcció de l’estat del benestar i una millora espectacular en la nostra qualitat de vida. Però aquest model ha perdut credibilitat durant els últims anys, perquè ja no funciona tant bé i perquè no és capaç de donar solucions als problemes i als canvis que s’han donat en els últims temps, com la globalització.

L'estat del benestar sembla que passa per dificultats

Aquests són alguns dels problemes amb els quals es troben alguns dels pilars del sistema polític:

Unió Europea

És el projecte més important dels últims temps. Havia d’unir el continent europeu en un sol projecte polític amb pes al món i una personalitat pròpia que posés l’accent en la llibertat i la igualtat.

La poca cohesió i les diferències entre països i la llunyania de les institucions europees dels ciutadans fa que molta gent es plantegi per a què serveix la Unió Europea, que veuen com una institució burocràtica i opaca que no defensa els seus interessos. Molts ciutadans de la Unió veuen al seu govern nacional més capacitat per defensar els seus interessos que les institucions europees.

Catalunya

Molta gent a Catalunya creu que és impossible arribar a sentir-se cómode i conforme sent ciutadà de l’Estat espanyol. Durant anys, s’ha intentat millorar l’entesa amb els governs de Madrid en qüestions com el finançament o l’autogovern. L’experiència ha estat frustrant, sobretot veient com molts polítics i periodistes menyspreaven i atacaven el fet de defensar la identitat del pais, la seva llengua i la seva cultura. Ningú voldria formar part d'un pais que el menysprea i l'insulta activament. 

Socialdemocràcia

La socialdemocràcia està en declivi a tot Europa. És un altre model esgotat, perquè no estan sabent conciliar la seva pertinença al sistema amb la defensa dels seus votants, la classe treballadora, que veu les seves expectatives estancades, precisament per l’acció d’aquest sistema.

La globalització i la crisi econòmica han golpejat durament l’economia d’aquestes persones. Occident s’ha buidat d’activitats industrials i de llocs de feina i els treballadors perden poder adquisitiu i no poden fer valer els seus drets si no volen perdre la feina. Moltes d’aquestes persones no confien en la socialdemocràcia per resoldre aquests problemes. En el seu lloc, confien en la nova esquerra, com Podemos o Syriza, o en l’extrema dreta o l’euroescepticisme, que té un missatge més agressiu contra aquest sistema que sembla esgotat.

   

Com afrontar aquest esgotament

Que una manera de fer que encara està vigent estigui esgotat i hi hagi gent que el qüestioni implica que ja no podem funcionar per inèrcia, deixar-nos anar per la situació i esperar que tot vagi bé. 

Necessitem que la política sigui comprensible, menys dogmàtica, que explori noves solucions. 

No em sembla bona idea el que fan alguns líders, que mantenen una actitud defensiva i de menyspreu cap aquells moviments que els qüestionen, acusant-los de populisme i de coses pitjors. El principal problema d'aquests líders tradicionals és que sembla que es resignen a no oferir res de bo, tot esperant que els problemes s'arreglin per sí sols.    

Els treballadors tenen molt poc a objectar sobre la seva feina

Els treballadors, aquelles persones que ofereixen temps i treball a canvi d'un salari, sempre han tingut problemes per poder fixar unes condicions que els hi fossin favorables. 

És molt conegut allò de "si no vols treballar aquí, hi ha centenars de persones com tú esperant 
a la porta". Generalment, el treballador té poques opcions, molt sovint ni tant sols pot trobar oportunitats, ni bones ni dolentes (atur) i, si té la sort de trobar-ne alguna, és completament depenent de les condicions oferides. 

Per regla general, el treballador té molt poc a objectar sobre les condicions en les quals treballa i sobre el sou que cobra. La possibilitat de quedar-se fora del mercat sempre existeix, les economies amb plena ocupació són força escasses. 

Ja vaig dir en una altra entrada que la capacitat de negociació d'una persona depen la seva capacitat de renunciar a un acord. Un treballador difícilment pot renunciar a allò que li ofereixen i, per tant, difícilment pot reclamar millors condicions. 





Els empresaris han de pujar salaris per evitar quedar-se sense treballadors


Almenys això diu la teoria econòmica clàssica, on l'oferta i la demanda sempre s'equilibren de tal manera que cap agent pot abusar dels altres, perquè s'han equilibrat les seves forces, la oferta i la demanda són més o menys iguals. 

En aquest sentit, si l'economia creix, hi ha més empreses i aquestes necessiten més treballadors, fins que arriba un moment que les empreses han d'augmentar salaris per evitar que els seus treballadors marxin. 

Això no sembla que passi gaire sovint a la vida real, on sembla que no solen mancar treballadors per ocupar els llocs de treball que s'ofereixen. I amb allò que diuen que amb l'automatització es requerirà menys gent per fer el mateix, es veu un futur sense plena ocupació. 

La cosa és que tota persona que neix, si no té rendes o capital, ha de treballar per mantenir-se, i si la població creix, sempre hi ha una reserva inacabable de gent disposada a treballar. 

Aquesta podria ser la raó per la qual llocs de feina i treballadors disponibles poques vegades s'arriben a equilibrar. 

Llums i ombres sobre la renta bàsica universal

Com bé ja sabreu, aquest cap de setmana els suïssos han votat en referéndum si el seu pais havia d'instaurar una renda bàsica universal, una renda que tots els seus habitants rebrien independentment dels ingressos que tinguessin i de si volien treballar o no. Aquesta renta era de 2.500 francs pels adults i de 650 francs pels nens. Una quantitat molt generosa, almenys pels nostres estàndards. 

Campanya a favor de la renta bàsica universal

Ha guanyat el "no" a aquesta renda amb el 77% dels vots, però el seu promotor s'ha mostrat satisfet amb el resultat, ja que ni el govern ni cap partit polític s'han pronunciat a favor de la mesura, i superar el 20% de vots afirmatius demostra que es tracta d'un debat creixent, i que algun dia s'haurà d'aplicar aquesta mesura. 

Respecte la renta bàsica universal, cal dir que es tracta d'un canvi de paradigma molt fort en les nostres relacions econòmiques, i que es tracta d'un terreny desconegut, ja que no hi ha cap societat on es pagui a tothom independentment del que aportin (l'excepció és Alaska, però amb el clima que tenen ja és normal que et paguin per quedar-t'hi).

No sabem com girarà una societat on tothom té garantit un ingrés pel sol fet d'existir, però en podem fer hipòtesis. Aquí en presento algunes de positives i algunes de negatives:

S'erradicaria la pobresa extrema, perquè tothom tindria un ingrés garantit que li permetria viure amb dignitat. La pobresa genera problemes de salut, conflictivitat social i atrapa a la gent pobre dins un cercla viciòs que els impideix tenir oportunitats de sortir-ne. Si no es tenen diners ni recursos, és més difícil generar diners i recursos per viure. 

Els problemes de salut generen despeses sanitàries, la conflictivitat social genera despeses penitenciàries i en seguretat (més presons i més policia) i la manca de recursos i formació genera baixa productivitat i competitivitat. La pobresa també costa diners. 

Després està el tema laboral. Si tothom té un ingrés garantit, les persones no tindrien que aferrar-se a una feina que no se'ls dóna gaire bé per tal de poder viure, i no tindríem una legió de venedors porta per porta intentant vendre'ns com sigui el seu producte. 

El món laboral és ple de gent desmotivada i que no fa la feina tot lo bé que es podria fer. Amb una renda garantida, la gent buscaria feines que se li donessin bé i no s'aferraria a la primera que trobés. Les relacions entre companys de feina i entre superiors i subordinats serien millors perquè tothom que hi és, hi és perquè hi vol ser. 

Una renta garantida estimularia feines creatives i arriscades, ja que les persones poden treballar en nous productes i serveis que encara no existeixen sense la limitació de necessitar ingressos per viure i haver d'apostar per feines segures i conegudes. 

No és segur que la gent es creués de braços amb un ingrés garantit. Les persones necessitem fer coses productives i que ens generin un cert reconeixement. 

Un ingrés garantit modificaria radicalment la manera com entenem el treball i l'intercanvi de productes i serveis entre persones.

Es diu que em progressat materialment gràcies al fet que les persones estem obligades a fer allò que satisfaci als altres per tal d'obtenir ingressos. Si deixem de tenir aquesta necessitat, deixaríem d'esforçar-nos per oferir allò que els altres volen. Hi hauria una crisi de subministres i d'oferta de productes, perquè no hi hauria gent disposada a fer allò que es necessita, en cas que aquesta feina no fos gaire agradable. 

La manca d'oferta, sumada a la disponibilitat de diners, generaria una gran inflació que es podria menjar el poder adquisitiu adquirit gràcies a la renta bàsica universal, amb la qual cosa estaríem igual o pitjor que estàvem al principi. 

Tampoc hem d'ignorar que la vida de la majoria de nosaltres s'estructura entorn de la nostra necessitat de treballar i aportar alguna cosa a la societat, alguna cosa que la societat demandi. Viure sense treballar ens desestructuraria d'una manera que potser no podríem gestionar, perquè no sabem viure així, sense necessitat de treballar. 

Conclusions

En els propers anys, l'automatització farà que es necessiti menys gent treballant per produir el mateix, i això fa que la renda bàsica universal arribi a ser una mesura necessària per tal de seguir fent viable la nostra economia, ja que es necessita que la gent segueixi consumint i es necessita certa igualtat de condicions. 

La qüestió és com donar forma a aquesta mesura, perquè no és tant senzill com donar diners a tothom. 

Quant ha de rebre cada persona? D'on sortiran els diners? S'ha de fer ara o millor esperem a que s'hagin eliminat més llocs de feina i l'atur estructural sigui insuportable? Com valorarem el comportament de la gent davant aquesta nova situació?

Són encara molts dubtes, i el primer que cal fer és intentar descriure uns resultats esperats amb aquesta mesura, posar-ho en pràctica i avaluar què ha passat. 

Amb bona companyia, no es necessitarien tants diners

Crec que podríem estar molt bé amb un nivell de vida una mica per sobre de la subsistència, en el qual estiguessim ben alimentats, sans i tenir un sostre prou ampli i comfortable al qual poguessim dir "casa nostra". 

I crec que això no és excessivament costòs. No necessitaríem tanta renta ni tant poder adquisitiu per aconseguir-ho com esperem tenir actualment. Potser així no ens endeutaríem tant ni tindríem que treballar tant com ara. 

Dos habitacions, sala d'estar-menjador, cuina i bany (i un balconet). Potser no necessitem gaire cosa més que això, no hauria de ser tant car d'aconseguir

I quin és, curiosament, el principal impediment que veig que existeix per a què això passi? Que un nivell de vida així de simple no ens garanteix l'apreci dels altres. 





Normalment, les nostres relacions i els nostres plans depenen en gran mesura del nostre poder adquisitiu. En funció del nostre pressupost, farem unes coses determinades i ens relacionarem amb determinades persones que tinguin pressupostos similars. 

Si el nostre pressupost és baix, correm el risc de no poder relacionar-nos amb les persones que voldríem. Això ens sap molt de greu i ho volem evitar a qualsevol preu. Per això ens sap tant greu no arribar a un poder adquisitiu determinat. 





La reflexió a fer és que, mentre pensem que el nostre problema és la manca de diners per comprar coses, el problema real potser la nostra incapacitat de passar bones estones amb altres persones. 

En la mesura en la qual ens apreciem pel que som, per la companyia que podem aportar-nos i no tant en els plans consumistes en els quals podem participar conjuntament, crec que les nostres necessitats adquisitives i, per tant, de diners, podrien anar disminuint i podríem deixar de ser tant adictes a guanyar diners i consumir. 

En aquest sentit, les xarxes socials ens ofereixen una gran oportunitat, en la mesura en la qual ens resulta més senzill buscar gent més semblant a nosaltres. Si vivim en un entorn en el qual coneixem a poques persones, sentirem més por a no ser apreciades per elles, però si en podem conèixer de molt variada, ja no ens sentirem tant ansiosos per encaixar dins en grup que tenim més proper i podrem buscar relacions amb persones que no ens valorin pel nostre poder de consum.