Desigualdad. Un análisis de la (in)felicidad colectiva

Ja fa un temps vaig trobar a la biblioteca un llibre molt interessant sobre la desigualtat econòmica i els seus efectes, titulat "Desigualdad. Un análisis de la (in)felicidad colectiva", de Richard Wilkinson i Kate Pickett, i un cop acabat de llegir, m'agradaria exposar-ne en aquesta entrada les idees més interessants. 

La idea principal que intenta transmetre el llibre és que la desigualtat econòmica, el fet que hi hagi molta diferència entre els que tenen molt i els que tenen poc, no només perjudica als que tenen poc, també perjudica als que tenen molt. 

A les societats desiguals hi ha més problemes socials, com poden ser:
    - Violència i delinqüència
    - Pitjor salut i menor esperança de vida
    - Més drogadicció
    - Més obesitat
    - Més embarassos adolescents 
    - Major població penitenciària

Sorprenentment, la gent rica d'aquestes societats pateix més d'aquests problemes que la gent més rica de països més igualitaris. I d'aquí la conclusió del llibre.

Les societats desiguals són societats més dures i menys sociables i hi ha menys confiança en entre persones, perquè hi ha molta competència per tenir un estatus elevat i es dóna més importància a aquest estatus. En una societat desigual totes les persones pateixen més ansietat i estrès per conservar el seu estatus o per guanyar-ne. 

La desigualtat també afecta als hàbits consumistes de la població. Quanta més desigualtat hi ha, menor és la taxa d'estalvi, major és l'endeutament privat i més diners s'inverteix en publicitat. El consum és la forma amb la qual demostrem tenir un estatus elevat i, si l'estatus és molt important, som més sensibles al fet de poder adquirir coses que donin prestigi, i això les empreses ho saben i ho exploten. 

La desigualtat també afecta al mediambient. A les societats desiguals existeix una competició constant per consumir més productes i demostrar que es té més estatus. Aquest consum creixent fa difícil reduir el consum de recursos finits i l'emissió de gasos d'efecte hivernacle. En una societat més igualitària es podria reduir aquest deteriorament, perquè necessitaríem poc més que el bàsic per subsistir. 

Per últim, és curiòs 

Experts

Vivim en un món d'experts, on la majoria d'activitats i disciplines estan dominades per un grup de persones, els professionals, que en saben tant sobre la seva matèria i la resta en sap tant poc, que els primers tenen autoritat per suggerir i fer el que sigui i els segons només poden fer cas als primers...i treure la cartera per pagar els honoraris corresponents. 

Tenim tendència a acceptar aquesta situació. Aquestes persones tenen molt d'estudi i molta pràctica i uns quants certificats que demostren que algú també qualificat els ha vist en acció i ho fan bé. El problema és quan s'equivoquen i les coses que haurien d'arreglar no funcionin correctament. És llavors quan comencem a pensar que aquestes persones igual no en saben tant, o potser abusen de la nostra confiança cega.

 El Banc Central Europeu, un lloc on treballen molts experts, però pocs saben què s'hi fa allà

Pensem en la política o l'economia. Són àmbits als quals sempre hem donat l'esquena. Si els experts i professionals diuen que la cosa va bé i que només hem de creure en les seves receptes, qui som nosaltres per posar-los pals a les rodes?

Però les coses no estan funcionant com esperàvem. Avui som molt pessimistes amb la classe política i l'economia, no esperem que aquests experts siguin capaços d'entendre què passa i arreglar-ho, però òbviament seguim sense entendre gaire cosa.




Un model més horitzontal

 

Tot i que no podem tenir el mateix pes que gent que ha estat estudiant i exercint durant molts anys una professió en concret, tampoc podem permetre'ns no entendre absolutament res d'allò que ens van a fer o que ens afecta. 

Hauríem d'entendre una mica de tot allò que ens afecta per tal de valorar allò que els experts estan fent i, en cas de no estar conformes, ni que sigui poder demanar una tercera opinió. 

Encara que no siguem economistes ni professionals del dret, hauríem de tenir algun tipus de coneixement general sobre com funciona l'economia o les lleis, ni que sigui per entendre les notícies del diari o de què depèn que ens seguexin pagant el sou i que ens cobrin més impostos.

Ho dic perquè jo personalment no hi entenc gaire sobre el sistema judicial, per posar un exemple, i em quedo una mica igual quan es parla de tribunals, de fiscals i de disposicions. No crec que molta gent n'entengui tampoc. I qui diu fiscals, pot dir tipus d'interès o derivats financers. 

Almenys Internet és una bona eina per buscar informació sobre totes aquestes coses que ignorem però creiem que és important saber, seria un començament.     

Motivació intrínseca, treballar per amor a l'art

Algun cop he parlat en aquest bloc de la renda bàsica universal, aquest ingrés que tota persona rebria pel sol fet d'existir, independentment de la seva aportació a la societat. 

Una de les principals objeccions que es posa per oposar-se a la instauració d'aquesta mesura és que, en quant la gent deixi de tenir necessitat de treballar per mantenir-se, tothom es dedicarà a gaudir de la vida i no es trobaran voluntaris per fer les tasques que requereixin cert esforç i molèstia, però que la societat requereix que algú faci. 

 Molts ens movem només si tenim una pastanaga al davant per agafar

Aquesta entrada va dedicada a la motivació intrínseca en el treball, a voler treballar encara que un tingui la vida resolta i no ho necessiti per a res. Diuen que això existeix, però és difícil saber-ho perquè, qui més qui menys, necessita treballar per subsistir i no es pot preguntar si seguiria fent-ho si no hi tingués necessitat.




Un món on només treballen els que volen sona impossible


El treball pràcticament mai és al gust de qui el fa, sinó del que paga per a que aquest treball sigui fet. És difícil pensar que algú pugui estar mai prou satisfet amb la seva feina com per voler-ho fer enlloc de gaudir de la familia, els amics o les diverses aficions que un pugui tenir. 

Fins a la data, el món funciona i progressa gràcies al fet que cadascú de nosaltres es veu forçat a aportar el seu granet de sorra per fer-ho possible. Si no és així, entrem en territori desconegut, on no està garantit que tot funcioni i que les nostres necessitats estiguin cobertes, perquè aquells que ho han de garantir no necessiten fer-ho. 

És per això que un món on es treballa per gust no sembla que hagi de ser gaire funcional. 




Però, seria possible més motivació intrínseca?


Diuen que l'automatització ens permet produir més i fer funcionar les coses sense necessitat de fer intervenir a tanta gent, i encara ho permetrà més en el futur. Això vol dir que podríem no ser tant dependents del treball humà. Podríem fer que treballessim els que realment en tenen ganes i fer descansar als més desmotivats, o que dediquessin el temps a crear una professió que els agradès enlloc de podrir-se de dilluns a divendres en un lloc on no hi volen ser. O podríem fer que cadascú treballés menys, podent dedicar temps a activitats que estiguessin disposats a fer per amor a l'art. 

Tot això són suposicions, i a més cal recordar que, sense renta bàsica universal, si no ens contracten per treballar del que sigui no cobrem, i no ens podem mantenir per nosaltres mateixos.

Sense resposta

Recordo, ara ja fa uns anys, haver enviat el meu currículum i una carta de motivació a una empresa danesa dedicada a la fabricació d'aerogeneradors per produir energia eòlica. Oferien feina per a recent llicenciats i jo tot just havia acabat la carrera. 

No hem van agafar, però almenys em van enviar un mail explicant la decisió i agraint-me el meu interés per treballar amb ells. 

Enviar una sol·licitud de feina a una empresa i que aquesta respongui, encara que sigui negativa, sembla el més normal del món, però si a aquest fet li dedico tota una entrada és perquè no sempre passa, almenys no en aquest país.



Moltes sol·licituds no tenen resposta


Quan trobem una empresa interessant, que pensem que podria contractar els nostres serveis, el que passa sovint és que no obtenim cap resposta per part seva, ni bona ni dolenta. Podem arribar a dubtar de si la direcció de correu era correcta o que hi ha hagut algun problema amb les connexions. 

No obtenir resposta és un fet bastant frustrant quan busques feina o clients per al teu negoci. Tens la sensació que la teva sol·licitud s'ha perdut en alguna banda de l'univers, potser ha caigut dins d'un forat negre. 

És difícil mantenir els ànims quan ni tant sols saps que se n'ha fet de la carta, el currículum o la proposta que li has fet arribar a algú. És com haver dedicat un temps i un esforç en va, el mateix hagués donat haver-se passat el dia prenent el sol a la platja. 



I perquè no es responen moltes sol·licituds

La raó principal que se m'acut és l'allau de sol·licituds de tota mena que les empreses o qualsevol de nosaltres rep al llarg del dia. 

Molta gent està en recerca activa de feina en aquest país, i és normal hagin de sol·licitar feina allà on puguin, encara que en tinguin poques possibilitats perquè no hi ha demanda de feina o perquè no tenen el perfil necessari. 

Però no només són les sol·licituds de feina. Hi ha un bombardeig d'SPAM (missatges no sol·licitats) a través de tots els canals de comunicació existents. Telèfon mòbil, telèfon fix, al timbre de casa, a la sortida del metro o al correu electrònic. I això és a nivell d'un particular, imaginem les empreses la quantitat de sol·licituds de tota mena que reben, de treballadors i de proveidors. 

En aquestes condicions, les persones ens blindem contra les sol·licituds no demandades, no les hi fem cap cas, mirem cap a una altra banda i responem amb un "no" rotund. En moltes ocasions, a més, si et mostres amable encara et pressionen més. 

En països com Dinamarca no deuen rebre tantes sol·licituds no desitjades, i per això es prenen la molèstia de contestar-les.