dimecres, 28 de juny del 2017

Airbnb

I diuen que el preu del lloguer a Barcelona ja supera els nivells precrisi...

Lo que és ben curiòs, perquè molts no han recuperat el mateix nivell econòmic que aleshores i la població no ha augmentat. Per tant, sembla que no hi ha més demanda i que, la que hi ha, no té més capacitat de pagar lloguers més cars.




Airbnb, l'assenyalat


L'assenyalat com a culpable és la xarxa social Airbnb, que permet llogar per nits un habitatge qualsevol a qualsevol persona que estigui de visita. 

Enlloc de cobrar, posem 700 euros per un piset normal, pots posar-lo a 40 euros la nit a Airbnb. 40 euros/dia x 30 dies = 1200 euros/mes. 

1200 euros mensuals no els pagariem per la majoria de pisos de Barcelona si hi haguessim de viure, però 40 euros el dia per passar uns dies a Barcelona sona més interessant i assequible. 







És Airbnb el culpable?


En part, però atribuiria al fenònem del turisme en general. 

Un pis que s'ofereix a Airbnb es deixa d'oferir com a habitatge per viure, però també és cert que, allà on es construeix un hotel o un alberg, es deixa de construir habitatge. 

Les dades de visitants no deixen de pujar any rere any. Avui en dia, milions de persones no concebeixen un any sense fer algun viatge, i la gran majoria no està disposada a dormir a l'estació de trens o a un parc. 




Ocupem més espai per persona


No hi ha més gent demandant habitatge, no hi ha un boom poblacional, però cada persona ocupa cada cop més metres quadrats.

A més de que als habitatges hi viu cada cop menys gent de mitjana (abunden les llars amb una sola persona) fer turisme és una altra manera d'ocupar més espai en un moment donat.

La persona que marxa de viatge segueix ocupant l'habitatge en el que viu, però a més ocupa l'habitatge al qual s'hospeda, ja sigui un apartament o un hotel. Hi ha moltes persones viatjant, amb la qual cosa hi ha moltes persones ocupant metres quadrats adicionals.

Això expandeix la demanda, per una oferta que es manté més o menys constant. Això explicaria que els preus s'elevin.




S'asumeix que el turisme és car


Assumim que, per passar uns quants dies fora, és raonable gastar-se uns quants centenars d'euros, però no ho veuriem raonable si es tractés del lloc on vivim. 

Per això es pot demanar més al turista que al que ve a viure, i per això val la pena reservar-li el lloc. 






dimecres, 7 de juny del 2017

Viatjar. Perquè ens agrada tant?

Podriem dir que es tracta només de moure's i estar en un altre lloc, però...




Viatjar desperta passions


Només es tracta de traslladar el nostre cos uns dies a un altre lloc, però és emocionant i plaent. Anar més enllà i canviar d'aires, encara que sigui a un lloc menys interessant que el lloc del qual es prové. Llocs com l'aeroport o l'estació d'autobus fan una olor especial (com de cafeteria, però una mica diferent) tenen un ambient diferent, de dinamisme i d'aventura, i encara no hem sortit de la ciutat. 




Odi als turistes?


Fa uns minuts acabo de llegir aquest article:

http://elpais.com/elpais/2017/06/01/paco_nadal/1496315476_605835.html

Tracta sobre llocs que "odien" els turistes. I m'ha donat què pensar.

Es cert que la gent es queixa molt dels turistes, i que la tendència a molts llocs és intentar limitar-ne la seva presència. Per exemple, tenim les restriccions que Barcelona fa a Airbnb, o les taxes turistiques que alguns llocs imposen als visitants.






Visitat vs ramat


A mi els visitants m'agraden, el que no m'agraden són els ramats de turistes, que generen "cutrerio" allà on van.

Selfie-steaks, bermudes, pells supercremades, ampolles d'aigua mineral i envasos d'smooties arreu, botigues de souvenirs barats, top manta, etc. És tot un ambient poc interessant, fins i tot per a les persones que formen part del ramat. 

Crec que d'això és del que la gent es queixa, i no del turisme en si.

I si no volem ser part del ramat, sempre es pot viatjar a destinacions secondàries i poc conegudes però amb el seu encant, que encara que sembli mentida encara en queden, i si pot ser en temporada baixa. 




dijous, 1 de juny del 2017

La post-veritat sempre hi ha estat

Diu la Wikipedia en català que la post-veritat és "un concepte que descriu la situació en la qual, a l’hora de crear l’opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l’emoció i a les creences personals".

Se'n parla molt de la post-veritat últimament. Es diu que la gent fa més cas a allò que l'interessa que als fets reals, sobretot des que hi ha xarxes socials i mitjans digitals que ens informen a cada moment. 







I no ha estat sempre així?


Jo crec que les emocions sempre han estat més importants que els fets, sobretot tenint en compte que els fets gairebé mai els veiem directament, ens els expliquen si de cas, amb la qual cosa has de confiar o desconfiar de les fonts.

No crec que a la gent li hagi donat per creure més en la fe que en els fets. De fet, abans era pitjor, la societat era més religiosa i supersticiosa, on les coses que no es podien veure tenien un clar protagonisme sobre el comportament de les persones.

Malgrat que sembli que la gent s'estigui atontant, encara anem a millor. Més que post-veritat, igual és la Pre-veritat. 

dimecres, 24 de maig del 2017

Drets laborals

Sempre s'ha dit que, a l'inici del capitalisme, les condicions laborals eren durissimes; jornades de més de dotze hores, condicions insalubres i amb poca ventilació, sense protecció contra accidents i sense cap assegurança en cas de malatia, lesió o acomiadament.

"Viure és no morir" en deien.

I llavors van aparèixer les reclamacions de millores laborals, de la jornada de vuit hores, de les lluites obreres, del comunisme, el socialisme, l'anarquisme, etc.

Cap a final de segle, ja treballavem vuit hores, treballavem en entorns ventil·lats i nets, teniem vacances pagades i subsidi d'atur, i sanitat pública i gratuita i educació pels nens (fins i tot educació superior a l'abast de tothom.

Vaga de neteja de l'aeroport d'Eivissa. Les vagues encara existeixen



I tot això, es diu, gràcies a les reivindicacions obreres, a les vagues generals, a exigir sempre les millores considerades justes, a posar problemes en cas de no veure aquestes demandes satisfetes. 




Com els crancs


Sembla que la tendència, en tot cas, es reverteix. Salaris a la baixa i més demanda de flexibilitat (contractar quan es calgui i fer fora amb menys cost).




Si tant bé va anar la cosa en el passat, perquè no es repeteix?


La gent de més edat diu que el jovent s'ha tornat molt dócil, que ignoren quant van haver de lluitar i patir les generacions anteriors per arribar a tenir tot el que es té ara i que donen pel fet el que hi ha. Igual és cert.

Però hi ha un altre factor pel qual crec que costarà repetir-ho; la mundialització.

La mundialització ha fet que tots els països del món estiguin subjectes al mercat mundial. Ara tot pot ser produit a qualsevol lloc i es pot buscar el lloc més barat possible.

Això ha fet que ara poguem tenir productes de força qualitat a preus assequibles, i clar, n'estem encantats de la vida com a consumidors. 

Però també és cert que, com a treballadors, ens trobem amb que hem de competir amb gent que fa el mateix però més barat, i, si ens volem oposar a una rebaixa en les condicions, agafen les coses i marxen a un lloc on siguin menys exigents. 

Durant les últimes setmanes, cada dilluns hi ha vaga dels treballadors del Metro de Barcelona. És un cas bastant aïllat ja que, a diferència de la resta de treballadors, la seva feina afecta a moltes persones. La majoria de nosaltres, si fem vaga, qui se n'entera? A qui podem pressionar? Podem donar gràcies de tenir feina. 


dimecres, 17 de maig del 2017

Retallar la despesa segueix de moda

Aquesta és una noticia que he vist avui i que em resulta familiar:

http://economia.elpais.com/economia/2017/05/16/actualidad/1494932262_960603.html

Ford prepara un ajust de plantilla global del 10%.




Això dels ajustos encara sona molt (retallar el dèficit, ajustar plantilles, etc). 




Una despesa menys, un ingrés menys


Quan algú deixa de gastar un euro, algú altre deixa d'ingressar un euro. En una època d'expansió, les despeses i els ingressos augmenten, i no sembla que estem en aquesta etapa. 

dimecres, 10 de maig del 2017

Europa

El passat diumenge, l'ultradreta va perdre les eleccions a la presidència de França. El titular, en molts casos, va ser "Europa respira".




Un projecte acabat?


Si al guanyar Macron les eleccions el titular va ser aquest, quin hagués estat el titular si hagués guanyat Le Pen. "A Europa li dona un infart"?



I és que partits com el Front Nacional volen recuperar, per als seus Estats, poders que havien cedit a La Unió Europea durant dècades, com la moneda o les fronteres. Molts es podrien plantejar un referendum per sortir-ne com es va fer al Regne Unit. 

Sembla que Europa agrada menys que en èpoques passades. El continent no sembla adaptar-se bé a la globalització, de la qual sembla que les institucions europees siguin les principals impulsores, i es veuen els Estats com institucions capaces de protegir a la població de totes aquestes polítiques que tant poc agraden, com les retallades públiques i la flexibilització laboral.

Alguns la comparen amb l'Imperi Austrohongarés, molt elegant i sofisticat, molt centreeuropeu i molt multicultural, però que es va ensorrar.




I què representa Europa?


En realitat diria que poca cosa. No gaire més que els intercanvis Erasmus, els viatges barats i sense trabes burocrátiques arreu del continent i fins i tot els valors que, de tant en tant, recordem que té Europa. L'estat del benestar, la prosperitat i la pau que tant necessitava el continent. 

A mi Europa sempre m'ha fet pensar en llocs on es viu bé i es respecta la llibertat de les persones més que en cap altre lloc del món. Però no hi ha consciència col·lectiva, i digue-m'ho també, la lògica de mercat sembla que està obligant a Europa a anar-se desfent del seu vaixell insigna més preuat; la garatia de benestar per a tothom. 

Europa encara és força apreciada arreu, però necessitarà tornar a connectar amb els ciutadans, trobar la fòrmula de tornar a ser "la idea política que fa possible les coses bones de les que gaudim".


dimecres, 3 de maig del 2017

Flexiona't

Contractes de sis, cinc, quatre, tres, dos, un,...mesos,...o inclús setmanes. 

Treballar per obra i servei, per temporada, per projecte.

Sembla que això és el que es porta, i es portarà.


En efecte, les empreses demanen als seus treballadors més flexibilitat, estar disponibles només quan són necessaris, tot i que tinguin feina intermitentment, de tant en tant. Amb tot això, també val a dir que a les empreses els seus clients també els hi demanen més flexibilitat i se'ls hi ofereixen unes condicions més intermitents. 







I perquè no treballar sempre al mateix lloc com es feia abans?


I així la gent tindria una estabilitat econòmica i podria invertir en béns cars, com l'habitatge i el cotxe, que creen més llocs de treball. 

Però sembla difícil. Les empreses duren menys, perquè hi ha més canvi tecnològic i més canvi en les relacions comercials, hi ha automatització i globalització.

Tot això fa que molts productes quedin obsolets, i els seus productors en risc de tancament, i que molts treballs quedin obsolets o siguin massa cars. Les condicions del mercat canvien i ja ningú pot estar al mateix lloc ni en les mateixes condicions durant un temps perllongat. 

La globalització ens porta molts productes interessants i a molt bon preu, però per a la gent dels paisos desenvolupats sense un talent especial, sense contactes ni pares rics el preu sembla força alt. 

dimecres, 26 d’abril del 2017

Ser previngut no queda bé

L'altre dia vaig veure un reportatge per la Sexta que comparava l'any 1992 amb l'actualitat, 25 anys després. 

Un aspecte curiòs eren els hàbits al volant. L'any 1992 portar cinturó de seguretat al seients del darrera es va tornar obligatori. En aquella època, no estava extès l'hàbit de posar-se el cinturó de seguretat, ni tant sols el conductor. Ara és impensable que algú no el porti, però llavors entrevistaven a conductors, que no el portaven posat. Alguns deien que la gent mai s'acostumaria a posar-se'l (sense el cinturó posat, esclar).


"Creo que la gente va a pasar"


Font: La Sexta Columna: 1992, El año en el que nos creímos los mejores.


L'altra dia tornava a Barcelona en autobús, per l'autopista, i em vaig posar el cinturó de seguretat, crec que ningú més el portava, tot i que hi ha a les finestres un senyal com aquest.



I és que de fet és obligatori posar-se'l en cas que n'hi hagi (no tots en tenen), sota responsabilitat del viatger i no del conductor. Tot i que suposo que no és fàcil enxampar a un passatger sense cinturó. 




Ser previngut no sembla gaire popular


La veritat és que al veure que només me'l posava jo, em vaig sentir una mica...no se. I d'aquí ve aquesta reflexió. 

Dóna la sensació que si prens mesures de seguretat quan els altres no ho fan ets una persona espantadissa, incapaç de prendre riscos i fer coses interessants, encara que el risc que estiguis assumint és completament il·lògic (hi ha poc a guanyar i molt a perdre).

Anant en autobus, el cinturó encara fa nosa, com ho feia als cotxes fa 25 anys. Potser d'aquí a uns anys serà extrany no posar-se'l. 

dimecres, 19 d’abril del 2017

El preu raonable de l'habitatge (II)

Perquè estan tant cars els pisos? 


A més del fet que tothom sense excepció necessita un sostre, aquest sostre no pot estar a qualsevol lloc. 

Necessitem viure a prop d'on són els serveis (botigues, escoles, supermercats, etc) les vies principals de transport i, sobretot, de la feina. 

Cinc cops per setmana, hem de poder desplaçar-nos al nostre lloc de feina i tornar. Per tant, aquest lloc de feina ha d'estar accessible des del nostre domicili. Allà on hi ha llocs de feina disponibles, allà hem de viure, i l'activitat econòmica i els llocs de feina són a les ciutats i als seus voltants, i és allà on ha de viure tothom, i que tothom hi vulgui anar vol dir augment de la demanda, en un lloc on la oferta està molt limitada, ja que tot està construit. 

Aquests paguen més per nit que la gent que hi vol viure, a qui li llogaran?



Però a més dels serveis i la feina, volem viure en un lloc animat amb opcions d'oci, ben connectat amb el món i on visquin els nostres. 

I, per acabar, perquè la ciutat atrau visitants, que necessiten allotjar-se i paguen més que els que hi viuen. Aquest és el problema que causa l'establiment d'hotels i la disponibilitat d'habitatge per dies, que redueix l'oferta d'habitatge per viure-hi. 

Massa demanda per a tanta poca oferta, i això anima a adquirir pisos amb l'esperança de vendre'ls més cars en el futur; l'especulació.




I perquè abans no eren tant cars?


Mai he llegit una teoria al respecte, però suposo que en dècades passades la pressió era creixent, però no tant elevada (encara hi havia gent a pagès, actualment fora de les àrees metropolitanes hi ha poc a fer), no hi havia tants turistes visitant les ciutats i no hi havia tanta pressió especulativa. Tampoc es donaven els crèdits que s'han donat durant els últims anys i ara les families tenen dos salaris disponibles enlloc d'un. 




I què és pot fer?


El nostre objectiu és poder accedir a un habitatge digne i assequible, tenint en compte els ingressos normals. 

En una altra entrada, vaig suggerir la creació de "corredors prioritaris" que connectessin vàries ciutats amb la ciutat principal, amb unes freqüències i preus de transport públic que les convertissin en barris. Així és podria augmentar l'oferta i no deixar a la gent que ha de marxar tant lluny dels seus llocs de treball, amb un temps i un preu de "conmuting" raonable. 


http://tinc-entes.blogspot.com.es/2016/10/el-problema-de-lhabitatge.html

dijous, 13 d’abril del 2017

El preu raonable de l'habitatge

És notícia coneguda que el preu dels pisos torna a augmentar després de la caiguda provocada per la crisi. El preu de l'habitatge sol ser un tema d'especial importància per a la gent, ja que l'habitatge és la base des de la qual podem organitzar el nostre projecte de vida. Si no, només ens quedaria anar de sostre en sostre i anar tirant. 



I generalment la opinió és que els pisos són massa cars en proporció al que la gent ingressa. 




L'esforç per pagar l'habitatge

 
Fa un temps, vaig veure un gràfic on es mostrava com havia variat la despesa domèstica entre els anys setanta del segle passat i l'actualitat. La conclusió era que gastavem molt menys en menjar, però també molt més en habitatge. 

Això vol dir que pagar pel nostre habitatge és considerablement més car avui en dia que en l'actualitat. I no em refereixo al preu absolut, sinó que amb el que guanyem ens costa més que el que els hi costava als nostres pares i avis. 

Tenint en compte això, és poc raonable el preu actual dels pisos? o eren massa barats fa dècades? I perquè han augmentat tant durant els últims temps? Perquè no eren tant cars llavors?




Com saber si el que es paga es raonable


En el seu moment, quan els pisos estaven tant cars, alguns polítics deien que era així perquè la gent els podia pagar. En aquest cas, el criteri de preu raonable seria tenir la possibilitat a la pràctica d'adquirir l'habitatge (encara que sigui deixant de menjar i demanant diners que no es podran tornar). 

No hauria de ser així. Un altra criteri que es proposa és que l'habitatge hauria de suposar el 30% dels nostres ingressos. El que no recordo és si es refereix a una parella amb dues feines o a una persona amb un sou. I de tota manera sembla dificil que arribin a ser tant barats (300 euros si en cobrem 1000). 

O també es podria calcular un preu pel qual l'esforç per pagar l'habitatge sigui semblant al de l'época dels nostres pares. Per això necessitem saber el preu mig (que no mitjà) del metre quadrat fa 30 o 40 anys i el salari mig (que no mitjà) de la mateixa época i el salari mig actual. Fent una regla de tres ens donarà un preu mig del metre quadrat actual raonable. 

Nota: mig és la xifra que fa que el 50% de les xifres siguin més baixes i l'altra 50% més altes (exemple, el salari mig és aquell que deixa al 50% de la població cobrant menys que aquest salari mig i l'altre 50% cobrant més). D'aquesta manera, a l'hora de fer els càlculs no es tindran en compte els habitatges de luxe ni la gent de més ingressos. Que Pedralbes estigui pels núvuls a mi me la bufa.

 
 

dimarts, 4 d’abril del 2017

La nova entrada al món laboral



Tradicionalment, per tal de planificar la nostra trajectòria professional només calia triar professió i carrera, finalitzar-la i ser seleccionat en alguna empresa, a la qual hi treballaves sempre i anaves ascendint esglaó a esglaó fins allà on puguessis. 
D'aquesta manera, els que ens incorporavem al món laboral només teniem que tenir en compte els estudis, que després el nostre títol ja ens posaria al lloc per sí sol. Durant la meva etapa d'estudiant, sentia a parlar de les dificultats de les asignatures i de la carrera, però no pas de la dificultat de crèixer professionalment i trobar feina. 
   

Ara la formació ja no fa tant
Sembla que avui en dia costa més entrar al món laboral (tot i que s'ha de veure si és per la crisi o és estructural). Sempre hi ha gent amb experiència a la qual agafar primer, i els que no en tenen els hi costa entrar, amb la qual cosa no tens experiència i no t'agafen, i si no t'agafen, no tens experiència..i no t'agafen. 
Ja no es només estudiar i obtenir el títol, ara també és ser capaç d'entrar i mantenir-se "ocupable", amb coneixements i habilitats que les empreses necessitin. 
Necessitem una altra manera de portar la nostra vida laboral, més basada en la proactivitat, el talent i la recerca del lloc idel on oferir el nostre talent.
Hi ha quatre maneres possibles d’obtenir qualificació
-         Formació
-         Experiència laboral
-         Experimentació i recerca autodidacta
-         Voluntariat 

Si no pots obtenir experiència laboral, et rovelles perquè no pots aplicar i perfeccionar el que has aprés a la carrera. Caldrà aprendre a desenvolupar habilitats i projectes personals en paral·lel a la recerca de feina tradicional. Unes habilitats que tinguin en compte amb coses que podem oferir (més que funcions a ocupar) i que se'ns donin especialment bé. 
 Però caldrà més proactivitat que la que ens han inculcat fins ara. 

dijous, 30 de març del 2017

Suc de colom

La setmana passada va aparèixer un viral als nostres Whatsapps (a mi concretament quatre cops, i també admeto que el vaig compartir un cop) on s'alertava de que en una fàbrica cervecera a Sevilla s'estaven molent coloms juntament amb la civada. 

Al video es veu com els coloms aterren sobre la civada i alguns són "xuclats" cap a dins i desapareixen. El video anava acompanyat del corresponent missatge d'alerta, on es deia qui era el propietari de la fàbrica i que el treballador que ho havia enregistrat va ser acomiadat per l'empresa. 






Posteriorment, vaig rebre el següent enllaç:

http://www.diariosur.es/sociedad/201703/24/falso-video-unas-palomas-20170324153332.html


On es diu que la noticia és falsa, que el video va ser gravat a una panaderia russa l'any passat i que porta temps sent viral a molts paisos. Sabent això, sorprén que la informació continguda al viral fos tant exacta, el que fa pensar que algú volia enfonsar la reputació de l'empresa assenyalada. 




"El nou periodisme"


He d'admetre que li vaig donar cert crèdit a la notícia (no vaig pensar "quina farsa!") tot i que em semblava extrany que, al món desenvolupat, amb tants controls de qualitat que es fan passessin aquestes coses.

I perquè li vaig donar crèdit? Suposo que simplements perquè m'ho passaven coneguts, i dels coneguts te'n refies, no compartiran informació de tanta mala qualitat.

Però el cert és que ho fan, i nosaltres també. És ben curiòs, perquè es tracta d'informació l'origen de la qual no és cap periodista ni cap mitjà de comunicació, apareix del no res, però com que ens la passa un conegut...

Debem estar encara en l'etapa d'"infantesa" de les xarxes socials, en la qual encara no som prou crítics ni esceptics amb el que rebem, perquè aparentment no ve de fonts desconegudes, ve de persones de la nostra confiança. 

Igual n'acabem aprenent, o igual no. 

   
















dimecres, 22 de març del 2017

El que va, torna. L'economia com a cicle

Sovint haureu sentit a dir coses com "compra low cost i aviat et baixaran el sou" o "si no paguen bons sous, caurà la demanda dels seus productes".

Són afirmacions que venen a parlar d'un cert "karma" en les nostres decisions econòmiques. Si tal fem, tal ens acabarem trobant. 

 Els preus baixos poden empènyer a la baixa els sous


I és que l'economia és circular. Els diners van circulant de mà en mà, tot i que també es poden quedar aturats sota un matalàs, o a una illa del tresor. La despesa d'un és el ingrés de l'altre, i si aquest altre té ingressos, podrà tenir despeses, que seran l'ingrés d'un altre, que igual som nosaltres. I així succesivament. 

Dit d'una altra manera, si gastem, algú ingressarà, i si gasta, algú altre ingressarà, i si van fent, nosaltres podrem ingressar de nou...i gastar de nou.  

El tema és que, des del punt de vista individual, no entenem que tot el que donem torna, només ens fixem en el que entra i en el que surt, sense tenir en compte la relació entre el que ingressem i el que gastem. Potser aquest és el problema de l'economia, que no sabem fer-la circular bé

dimecres, 15 de març del 2017

Pisos públics

Sovint sentim a dir que es destinarà espai a fer pisos públics, també anomenats pisos socials o de protecció. Aquests pisos estan destinats, en principi, a persones de baixos recursos, als quals els hi costaria poder pagar un pis a preu de mercat (comprat o llogat).

La intenció no és dolenta, garantir el dret a l'habitatge al gruix de la població, però no em convenç que existeixin pisos públics, com existeixen actualment, per algunes raons. 


 Típic pis de protecció oficial, amb el seu aspecte glamurós




No n'hi ha per tothom que no pugui pagar-se un pis


Tenint en compte com estan els salaris i com està (encara) el preu de l'habitatge, sembla que la gran majoria de la població mereixeria tenir un pis de protecció oficial, però no n'hi ha per tots. Generalment, els pisos públics es concedeixen per sorteig, als quals podem entrar si complin certs requeriments per poder-hi optar. 

Que els pisos de protecció oficial s'hagin de sortejar no em sembla just. A qui li toca aconsegueix un privilegi que la resta no té. Per això que no els facin. 




Alguns d'aquests pisos es compren


La qual cosa vol dir que deixen de ser públics. Si fan pisos protegits, crec que haurien de ser sempre públics per a que sempre estiguin a disposició de qui més requeriments compleix.

A sobre he sentit a dir que aquests pisos es poden vendre a preu de mercat al cap d'uns anys (algú m'ho hauria de confirmar). Socialització de pèrdues, privatització de beneficis que en diuen. 





 

dimecres, 8 de març del 2017

Pensament dummy

Existeix una col·lecció de llibres anomenada "for Dummies", on cada llibre explica un tema qualsevol, com "Japonés per a Dummies" o "Química per a Dummies".

La idea d'aquests llibres és explicar un tema des de l'inici, pas per pas i sense donar res per suposat, com li explicariem a algú que no tingués ni idea sobre la matèria o tingues dificultats de comprensió. Com li explicariem a un curt de gambals o dummy, vaja. 






La millor forma d'aprendre i documentar-se


El més interessant d'aquesta filosofia (començar de zero, anar pas a pas i no deixar res per suposat) és que pot trencar amb el nostre principal temor a l'hora d'aprendre, i és que, per no semblar que tenim problemes de comprensió o que anem molt endarrerits en el tema, tendim a fer veure que ho entenem tot esperant que no se'ns noti que en realitat no entenem res.

En lloc de fer totes les preguntes que calguin per arribar a entendre el tema en qüestió, ens centrem en fingir que hi entenem, sense preguntar res i sense arribar a aprendre realment. 

I és que els llibres "per a dummies", de dummies en tenen ben poc.


dimecres, 1 de març del 2017

Ja voldran el meu producte? Validació

Un producte nou és també un producte incert
 

Últimament es parla molt de la innovació. Es diu que en un món tant competitiu i canviant, en el que costa trobar clients i ser contractat si ofereixes productes ja coneguts, el teu èxit dependrà de la teva capacitat per crear productes nous o millorar d'alguna manera els que ja existeixen. 

Però innovar no és fàcil. A més d'haver de dedicar molt de temps a desenvolupar el producte abans de poder vendre'l, cal desenvolupar-lo sense tenir molt clar si el producte serà acceptat pel públic. 


Un paraigues per recollir aigua






Lo bo dels productes que ja existeixen és que ja saps que la gent els compra i els valora, però si fas una cosa nova no saps com serà valorada ni si serà comprada o no. 

Algú podria dir que la gent compra el que vol i que se li ha de preguntar què vol, però crec que això no és del tot cert. Deia Steve Jobs que la gent no sap el que vol fins que li poses al davant. Més encara, deia Henry Ford que si hagués preguntat a la gent què volia, li haguessin dit cavalls més ràpids, però no li haguessin demanat el Ford T, i a Steve Jobs tampoc li haguèssim demanat l'Iphone fa uns 15 anys. 

El públic no sap el que vol, sino ja ho haguessin fabricat ells, però tampoc acceptaran qualsevol cosa nova que se'ls ofereixi. 




La innovació com a diàleg entre creador i públic


I aquest diàleg es diu validació. Provar que el producte nou que hem creat és acceptat pel públic i és un negoci viable. 

Aquest diàleg consisteix en que el creador presenta el seu producte, el públic diu si ho compraria i, en cas contrari, explica perquè no i què li falta i, recollint aquesta última informació, el creador fa canvis en el producte per a que aquest sigui acceptat. I així segueix la cosa. 



Validar no és fàcil


Per poder validar adequadament, necessitem comunicar-nos amb moltes persones i de manera molt fluida, perquè la informació que cal intercanviar ha de ser de molta qualitat per arribar a enteses.

El creador ha de saber comunicar quin és el seu producte, com s'utilitza i quin valor aporta, mentre el públic ha de saber transmetre el seu interés o desinterés per la proposta, de manera que el creador la pugui millorar. 

No és fàcil trobar gent amb la qual tenir aquesta comunicació fluida. La gent està ocupada en les seves coses i no ens dedicarà gaire temps, i menys si creuen que els hi volem vendre la moto. 

Per tant, per incentivar i millorar els processos d'innovació, cal eines i espais on els creadors i el públic es trobin i dialogin, per tal d'assegurar que els nous productes siguin acceptats i marquin la diferència.

 

dimecres, 22 de febrer del 2017

La recerca de feina; o tot o res

Sense mitges tintes


En algun moment de la vostra vida, haureu hagut de buscar feina i passar per processos de selecció per ocupar un lloc de treball. És com una muntanya russa, en la que hi ha moments que ja t'imagines treballant i cobrant el teu sou (i imaginant com te'l gastaràs) i en la que hi ha moments en que totes les esperances s'esvaeixen, com quan l'entrevista ha estat un desastre o et diuen que han agafat a un altre. 






Foto extreta de orientavallbona.blogspot.com




La recerca de feina és una activitat amb resultat binari, o aconsegueixes la feina i resolts la teva situació laboral o no l'aconsegueixes i tornes a la casella de sortida, a seguir buscant com si res hagués passat. 




És així per culpa dels drets laborals?


Sovint és diu que el mercat laboral és molt rígid, que costa molt acomiadar i que per això els que estan a l'atur no poden optar pels llocs de feina que ocupen els que tenen contractes fixos. A més, aquesta rigidesa desincentivaria la contractació i reduint encara més les oportunitats laborals existents. 

Els treballadors i els sindicats solen oposar-se a mesures de "flexibilització" perquè reduirien els drets laborals que tant va costar guanyar i empitjoraria les condicions de treball, com la remuneració, les hores treballades, les baixes per malaltia, etc. 

També s'hi solen oposar els aturats, que tot i que en el moment present no tenen res a defensar, un lloc de feina amb drets, pensen en guanyar aquests drets un cop aconsegueixin la feina. 

Es diu que un mercat laboral més flexible crearia una major gamma d'oportunitats, resultats intermitjos entre el contracte indefinit i l'atur, amb els quals es va tirant fins a trobar una posició més estable. Però també es diu que, si aquestes condicions són possibles, es generalitzaran en la mesura en que hi hagi prou gent de reserva per contractar. 




Com buscar resultats intermitjos?


Si no aconseguim el típic contracte laboral, alguna cosa haurem de fer de mentres per tirar endavant. Algunes opcions són prou conegudes, com els contractes en pràctiques, que ens serveixen per demostrar el que valem, o l'autoocupació, que ens obliga a anar construint una cartera de clients als quals oferir els nostres serveis. 

Al cap i a la fi, les persones necessiten mantenir-se actives i obtenir uns ingressos per viure.