Curt termini i individualitat

Es parla molt de com la Humanitat s'expandeix i creix en tots els àmbits (demografia, consum, urbanització) i com això posa pressió sobre el planeta i la possibilitat de que aquest pugui seguir sostenint la nostra existència.

Es diu també que la Humanitat és "com un bòlid sense pilot", ja que no existeix un govern que vetlli decididament per la salut del planeta i de la humanitat (algu que controli si el planeta fotrà un pet o per insostenibilitat o per conflictivitat, o per les dues coses alhora). 

Competició d'"autos locos", on aquest vehicles baixen una pendent sense gaire control





Tot i això, també és diu que aquesta economia no controlada i moguda per l'interés propi és la que ha millorat considerablement el nostre nivell de vida i la tecnologia disponible, i ha de permetre solucionar els problemes un cop es presentin, sense necessitat de renunciar a res de manera preventiva. 




El món el mouen els interessos dels individus a curt termini

La humanitat la componen individus, cadascun dels quals està concentrat en la resolució dels seus propis problemes en aquests mateixos moments, i no està en com de malmés està quedant el medi ambient, ni en com ens afectarà el proper conflicte a gran escala i, ni tant sols, que menjarà d'aquí a 30 anys.

En un moment donat, la preocupació principal de cada persona pot ser pagar els seus rebuts, aconseguir un ascens o una venta, millorar beneficis i volum de negoci o tenir els votants contents. 

El que és curiòs és que les nostres factures i els nostres beneficis són molt irrellevants a escala de la Humanitat, però la suma de tots aquests temes individuals i a curt termini són els que realment la mouen. 

Tot això fa que la Humanitat sembli un caos incapaç de fer valer els seus interessos generals a llarg termini, i és això el que fa pensar que algun dia se'n pot anar tot en orris, perquè si les coses es torcen, cadascú lluitarà per satisfer les seves exigències com ha fet sempre. A no ser que algun dia aprenguem a pensar de manera general i a més llarg termini.

Som el 99%?

We are the 99%. Aquest és un lema bastant de moda durant els últims anys, que han popularitzat moviments com "Occupy World Street", i que bàsicament vol reivindicar al 99% de la població mundial (o nacional) menys ric, enfront l'1% més ric que formaria la élit econòmica i que s'estaria apropiant de gran part de la riquesa disponible i, per tant, de gran part del poder polític. 

 D'aquesta manera, es pretén que el 99% menys ric de la població, fent ús de la seva aclaparadora superioritat demogràfica, s'uneixi recuperar part d'aquesta riquesa i aquest poder que ara tenen aquestes élits provilegiades. 




Perquè no hi ha un 99% unit i anant a una?


La meva resposta és molt breu: perquè no existeix un 99% prou homogeni per a que sigui el cas. 

És més, diria que des del punt de vista de les condicions de vida, hi ha menys diferència entre la vida que porta l'1% més ric i el següent 1% més ric, que formaria part del 99%, que entre aquest segon 1% més ric i l'1% més pobre.  

No és el mateix una familia de classe mitjana-alta als Estats Units, que igual no està entre l'1% més ric, que una familia de classe baixa a Eritrea. Els primers se sentiran més aprop de l'1% més ric que de la familia eritrea, amb la qual de fet no comparteixen interessos ni aspiracions. 

Dins el 99% hi ha molta gent; empresaris, directius, funcionaris, amb contracte indefinit, amb contracte temporal, aturats, indigents, etc. 




No competim amb l'1% més ric


Per a nosaltres aquest 1% més ric està fora de competició. Competim amb els que poden ocupar llocs similars als nostres, amb els que ens poden prendre el lloc. 

Donarem més suport a lleis que ens protegeixin dels que poden competir amb nosaltres que a lleis que puguin aturar l'enriquiment dels de dalt. 

Per això es dóna més suport a iniciatives proteccionistes, que fan que sigui més car portar productes de fora o fer-nos fora de la feina o endur-se la fàbrica a una altre pais. Totes aquestes mesures ens podrien perjudicar-nos, però podrien afavorir a algú altre...que també estaria dins el 99%. 

Vivim en un món desigual, però per entendre la desigualtat no només hem de mirar a l'1% més ric, també ens hem de mirar a nosaltres mateixos, que també estem sotmesos a molta pressió per prosperar econòmicament, destacar i demostrar que estem en una bona posició.

Perquè no ens agrada el liberalisme econòmic??

Diuen que l'economia de mercat és el millor sistema econòmic, però...

Alguns diuen que el lliure mercat és el millor sistema econòmic que ha existit mai. El que més té en compte la naturalesa humana, centrada en l'interés propi, el que millor s’adapta a les necessitats de les persones i s’avança als seus desitjos, el que ens ha portat a la vida pròspera que portem al segle XXI en comparació amb segles anteriors i el que pot treure a la resta del món de la pobresa. A més, s’ha imposat al seu gran rival ideològic durant el passat segle, que ha desaparegut. 

Tot i que la gent accepta com a bona l’economia de mercat, també sembla demandar majoritàriament una versió força intervencionista i redistributiva de la mateixa, amb una administració pública capaç d'oferir molts serveis bàsics a la població per garantir-ne unes condicions de vida dignes, l'anomenat estat del benestar. Bé, almenys això a Europa.

A més, sembla que la tendència actual sigui votar propostes que apostin per un estat més fort en detriment del lliure comerç, com les de Donald Trump o els euroesceptics, que volen més Estat i menys globalització, o les de l'esquerra autèntica, com Podemos o Syriza, que també demanen una revisió del funcionament de la Unió Europea i les seves institucions, que consideren massa liberal i enfocada al capital i no a les persones. 

El liberalisme econòmic no acaba de seduir ideològicament

És força sorprenent que la idea d'un mercat lliure amb mínima intervenció de l'estat no acabi de cuallar majoritàriament, sobretot tenint en compte que diuen que la mà invisible orienta als mercats a oferir allò que la gent vol comprar. En aquest cas, però, el liberalisme econòmic (o neoliberalisme en sentit pejoratiu) no és capaç de funcionar com la mà invisible que defensen, i no sembla que ofereixin una cosa que el públic vulgui comprar. 

I perquè no sedueix?

Sembla que la idea del mercat lliure va bé per vendre patates o cotxes, però no va tant bé per vendre lideratges polítics, on la gent demana cares visibles que tinguin presència i que estiguin disposades a ocupar-se dels nostres problemes, a protegir-nos.

I crec que hi ha una necessitat molt humana de la qual els defensors del liberalisme no es fan càrrec, l'aversió a la pèrdua. 

Què passa si perdo la feina? Què passa si em poso malalt? Què passa si el negoci em va malament? Què passa si m'enganyen alguns aprofitats sense escrúpols que volen lucrar-se a costa de qui sigui?

Aparentment, si tot és lliure i no hi ha protecció de cap mena, qualsevol de nosaltres pot caure tant baix com dictin les circunstàncies. Això és el que fa que la gent no se'n refii del mercat totalment lliure. Preferim pagar un alt cost en impostos i en restriccions que saber que, si les coses van malament, la pataca podria ser descomunal. 

El liberalisme no ens explica com podem superar aquestes situacions, i aquest crec que és el seu principal error. Haurien de ser més conscients del que vol la gent, i la gent vol confiar en que algú els subjectarà si cauen.

Digue'm què resols i et contracto

Es busquen solucions concretes, i no tant funcions

El mercat laboral contracta cada cop més en base als problemes que podem solucionar i als assoliments que podem proporcionar, i no tant en base a les funcions que podem cobrir, com sempre s’ha fet.

Es diu que els canvis al mercat laboral es deuen a la globalització i al canvi tecnològic. La globalització fa que qualsevol sobre la faç de la terra pugui competir amb nosaltres, i el canvi tecnològic fa que el que avui funciona demà quedi desfaçat. 

 Si la distància no és un impediment, qualsevol persona pot competir amb nosaltres

Tot això fa que l’entorn econòmic sigui molt volatil i inestable, on tothom corre el risc de quedar-se fora de lloc sinó pot produir bons productes a bon preu, ja que sempre hi haurà algú que millori el que fem, o que accepti fer-ho per menys diners. 

Per poder competir, les empreses tenen molta pressió a sobre, i només buscaran contractar a aquells que puguin aportar alguna cosa que permeti a l'empresa millorar i estar al dia. D'altra banda, com que no tenen assegurats els ingressos, perquè demà pot aparèixer un producte millor o un competidor més econòmic, els hi costa més mantenir despeses fixes, com els sous.

Canvi de mentalitat respecte la nostra trajectòria laboral

Tot aquest canvi ens pot obligar a replantejar-nos el sistema educatiu i la manera com enfoquem les nostres carreres laborals. El sistema educatiu certifica que tenim una sèrie de coneixements bàsicament teòrics, però això no ens fa gaire empleables, perquè no ens fa capaços de resoldre coses que tinguin valor avui en dia. 

Resumint, fins ara ens preguntaven “què has fet fins ara?”, mentre que cada cop ens preguntaran més “quin problema resols?” i ens posaran a prova per veure si efectivament ho resolem. O més encara, enlloc de CV, tindrem una pàgina web de presentació dels nostres serveis, i es posaran en contacte amb nosaltres si aquests serveis són el que busquen.

Tot això també em fa pensar que haurem de basar la nostra carrera en reptes que ens agradin. És horrible haver de competir en una cosa que no et diu res, només vius el pitjor de les situacions difícils, ser un munt de nervis i d’inseguretat i passar-ho molt malament, perquè et veus eliminat al no poder estar a l'alçada. Fent coses que ens agraden i creiem que se'ns donen bé almenys podrem mantenir cert entusiasme i confiança davant els reptes.