Tema 18: El món de suma zero

Aquesta setmana dedico l'entrada del dimarts a un altre llibre que he trobat a la biblioteca. El seu títol és "El món de suma zero", escrit pel periodista anglés Gideon Rachman, que tracta sobre la tendència de la política mundial cap a la inestabilitat i la rivalitat entre potències, especialment els Estats Units i la Xina. 

De fet, un món de suma zero és aquell en que el guany d'un pais és la pèrdua d'un altre. Segons l'autor, hem passat d'una época on la tendència era la integració política i econòmica, on semblava que tothom hi guanyava perquè tothom creixia econòmicament, a un altra de inestabilitat econòmica, guerres comercials, paisos que deuen a uns altres, intents d'assegurar el subministrament d'energia, aigua i aliments i desacord en els grans temes globals, com el canvi climàtic. 

Segons l'autor, a partir de la caiguda del comunisme, el món va viure una época de prosperitat i major integració econòmica global. Els Estats Units es van convertir en una potència incontestada econòmica i militarment parlant, la Unió Europea va avançar cap a la seva consolidació amb l'ampliació cap a l'est i l'euro i a la resta del món semblava que l'obertura econòmica i la democràcia s'acabarien imposant arreu, creant un planeta amb interessos i valors comuns capaç d'afrontar amb una sola veu tots els assumptes globals.
 
La cosa canvia a partir de la crisi del 2008. Els problemes de deute i atur als Estats Units i la Unió Europea fan que Occident comenci a veure amb temor el transvasament de riquesa i poder d'Occident cap a les potències emergents a causa del major creixement d'aquesta part del món, del seu superàvit comercial i de la seva creixent influència en els assumptes globals.

A l'Irak i l'Afganistan es fa palés que els Estats Units no poden controlar militarment el món i no poden afrontar la enorme despesa que suposa ser la policia del món. 

La Unió Europea pateix una crisi de credibilitat a causa dels problemes de deute d'alguns dels seus membres i l'augment de l'euroescepticisme. 

La democràcia no sembla consolidar-se i la Xina consegueix prosperar sense renunciar a la política de partit únic. Es consolida un "eix autoritari" liderat per la Xina i Rússia capaç de qüestionar a nivell global els plantejaments dels països democràtics. 

No hi ha acords en els grans desafiaments globals. Els països desenvolupats volen que la responsabilitat amb el canvi climàtic sigui equitativa entre tots els països, però els emergents diuen que els desenvolupats porten més temps emitint gasos d'efecte hivernacle i que, per tant, els hi correspon major esforç. Tampoc hi ha acord sobre la no proliferació nuclear, i països com Rússia i Xina obstaculitzen la possibilitat d'evitar que Iran desenvolupi armament nuclear. 

També van en augment els estats fallits, aquells que no poden imposar l'autoritat a part del seu territori. 


Conclusió. Perquè m'ha resultat interessant el llibre?

Aquest llibre dóna una perspectiva interessant sobre cap on sembla que pot anar al món. 

Efectivament, dóna la sensació que, després de la crisi, tenim més desconfiança amb tot; amb el sistema econòmic, amb els polítics, amb la Unio Europea i les institucions europees que ens obliguen a fer retallades i a baixar-nos els sous, amb el xinesos, que ens ho venen tot i fins i tot ens serveixen begudes als bars, amb els habitants dels països de sota, etc. 

El llibre es va escriure l'any 2010 i té un epileg del 2011, on tot just començava la primavera àrab, que tampoc ha millorat gaire les coses. Tampoc havia exclatat la guerra a Síria, però ja es parla de la inestabilitat de l'Orient Mitjà i la pressió migratòria d'aquests països a la Unió Europea. Síria deu ser un cas molt clar de com la desconfiança entre potències i la seva divergència d'interessos fa que no hi hagi ni solucions ni lideratge cap als problemes globals. A Síria ningú pot posar ordre perquè hi ha molts interessos creuats entre unes potències i unes altres. 

Cap a on va el món? Sembla que seguirà havent rivalitat entre països i cert proteccionisme, però també és cert que la integració econòmica i social dins un món global tampoc serà tan fàcil de desfer. Internet no es tancarà perquè tot el món en depen molt, i cap pais es pot permetre renunciar al comerç mundial. Potser caldrà tornar a aprendre a construir relacions win-win per evitar aquesta lógica de suma zero. 

Tema 17: Hem canviat amb la crisi?

Va començar els anys 2008-2009, però l'any 2015 encara seguim fent servir habitualment aquesta paraula; crisi.

Per tant, sis-set anys durant els quals moltes persones ens hem vist amb dificultats per poder construir el projecte de vida per al qual ens vam preparar i que esperàvem poder obtenir, i encara no sabem els que queden.

Durant aquest temps, molts hem hagut de modificar els nostres plans, els nostres costums, les nostres expectatives i els nostres estils de vida obligats per la nostra situació econòmica. Alguns d'aquests canvis han estat realment durs i incómodes, però en part ens hi hem adaptat.

En general, durant aquests anys he pogut observar que la gent fa plans i activitats més austers, on el consum de productes te menys importància. Abans t'havies de gratar la panxa per no quedar-te penjat a casa, perquè molts plans incloien activitats cares i anar de restaurants. També s'accepta amb certa normalitat el fet d'estar a l'atur o en feines per sota de la nostra qualificació o tenir una situació econòmica complicada.

Sembla que el consum i la ostentació han perdut importància i que ara es valora més el temps lliure i les amistats, i també sembla que hipotecar-se ja no es veu amb tants bons ulls, però encara em pregunto si aquest canvi és només passatger, lligat a les possibilitats econòmiques del moment, o que la gent abraça uns valors diferents, on la capacitat adquisitiva té menys importància.

Això només es podrà veure quan recuperem el nivell econòmic esperat, si això arriba a passar.

Tinc els meus dubtes que realment haguem canviat. Molta gent s'ha adaptat perquè, al cap i a la fi, no té la possibilitat de tenir una altra cosa i, a més, moltes altres persones estan igual. Però molts encara pensen en poder anar de vacances i comprar els últims aparells electrònics, entre d'altres coses. És d'esperar que amb més diners optessin per aquest estil de vida de nou.

Malgrat tot, els diners i l'adquisició de béns encara són la principal motivació social de les persones, això tampoc ha canviat gaire, però aquest cop podríem esperar una mica més memòria i recordar com hem acabat en aquests anys. 

Tema 16: Com afrontar el 27S?

Les eleccions del 27S ja s'han celebrat, i el bloc sobiranista ha obtingut majoria absoluta i, per tant, ocuparà el proper govern de la Generalitat. 

No obstant, el panorama sembla que s'ha complicat una mica respecte el que ja teníem. 

Primer,  la investidura. Es necessiten els vots de la CUP per investir al president de la Generalitat, i ja han dit que no pensen investir a l'Artur Mas. Què passarà? Acceptaran d'investir-lo finalment? Forçaran a Junts pel Si a presentar un altre candidat? Romeva? Junqueras? Ja veurem què passa.

Segon, el plebiscit (de pega, però força comentat). El "SI" guanya al "NO", però no arriba al 50% dels vots. Cal recordar que Catalunya si que es pot i Unió no volen ser sumats amb el "NO" i, per tant, aquesta afirmació és certa. Trobo que aquest resultat és un empat tècnic. No hi ha una majoria clara a favor de la independència, però només el 40% del pais és partidari de l'actual estatus polític de Catalunya, un fet molt significatiu de que alguna cosa ha de canviar. 

Per poder donar per vàlid el plebiscit caldria organitzar-ne un de veritat. 

Tercer, la governació i el clima polític. Serà interessant veure com es desenvolupa, especialment després de les eleccions generals, quan hi hagi nou govern espanyol. És difícil que qualsevol organització social funcioni bé si en ella hi predomina l'acusació, la queixa i els atacs mutus, amb la qual cosa serien necessàries unes relacions més cordials i constructives, independentment del projecte polític defensat.

Tema 15: Com entenc el 27S?

Aquest diumenge tenim eleccions a cada nostra i m'ha semblat interessant dedicar aquesta setmana a oferir-ne una opinió. 

Aquests últims dies hi ha hagut moltes opinions i declaracions creuades sobre la independència de Catalunya, el tema estrella de la campanya. L'ambient està tan carregat que faré un exercici d'opinió resumida i a fons del tema. 


1. Crec que no estem decidint l'estatus polític de Catalunya, estem decidint quin és l'estatus polític amb el qual ens identifiquem. En funció d'aquest resultat, es podrà fer política d'una manera o d'una altra, atesa la legitimitat i el pes al Parlament de cadascú. 

Això ho dic perquè s'està parlant molt de les conseqüències de la independència, com la sortida de la UE, del euro, de possibles "corralitos", del Barça sense Lliga, etc. Primer s'hauria de reconèixer la independència, i per això encara hi ha passos per fer, alguns força difícils. Aquestes eleccions serien en tot cas un primer pas.

2. Respecte l'encaix de Catalunya dins l'Estat, no puc dir que els partits estatals siguin exemple de consideració, elegància, generositat i bona fe amb Catalunya. Certament, tenen la clau de tot, tenen els diners, tenen el reconeixement i l'estatu quo de part seva. Ens pot no agradar la seva actitut, però a ells ja els hi pot anar bé, se'n poden sortir. 

3. El següent pas després de les eleccions és fer política. Des de l'autogovern de Catalunya tenim un poder força limitat. A més de reclamar més poder per decidir el nostre futur, també podríem pensar com aprofitar millor els poders que tenim. Vull pensar que entre la crisi econòmica i el procés sobiranista, la gent és més conscient de la importància de participar en la vida política i de construir-se un criteri més ampli sobre les coses que passen i les coses que es diuen.




 

Tema 14: La plaça Lesseps abans i després de la remodelació

La plaça Lesseps, al districte de Gràcia de Barcelona, potser que sigui un dels espais més remodelats de la ciutat. Des de principis del segle XX (molta gent encara confón "el segle passat" amb el segle XIX) fins ara han existit quatre versions de la plaça, comptant l'actual. 

He vist moltes fotografies antigues de la plaça, però curiosament no n'he trobat gaires de la plaça Lesseps que vaig conèixer durant la meva infantesa, l'anterior plaça abans l'última remodelació. Per sort vaig treure algunes fotografies de l'antiga plaça. Feia uns dies que havia nevat a Barcelona i n'havia fet fotos, i uns dies després vaig fer més fotos per la zona de la plaça per acabar el carret i portar-lo a revelar (si, quan encara portàvem a revelar les fotos). 

He fet fotografies de l'actual plaça, aquest cop amb el telèfon, des del mateix lloc on les vaig fer llavors per poder comparar el canvi. Aquest n'és el resultat:

Aquí podem veure l'esplanada de davant de la biblioteca Jaume Fuster, que durant molt de temps havia estat un descampat tancat amb un mur, tot i que a la foto el mur ja havia estat retirat i s'hi podia accedir a l'interior. En aquest espai, s'instal.laven els cavalls i els carros el dia de Sant Medir. 

Vista del pas elevat que permetia envoltar el col.legi Rius i Taulet i creuar Avinguda Vallcarca (llavors Avinguda Hospital Militar). Aquella plaça era plena de passos elevats i túnels, tant pels cotxes com per els vianants. Actualment, la perspectiva és força més arbolada.   

Vista de la plaça des del seu costat mar. On actualment hi ha la parada de metro "Lesseps" i sovint si celebren fires com les de la foto, abans hi havia una gran calçada que separava el costat mar de la resta de la plaça. La plaça era una illa verda envoltada d'asfalt, des del costat mar s'hi accedia a través de dos túnels, un a la cantonada amb Perez Galdós i l'altre cantonada Torrent de l'Olla, i per una rampa a la cantonada amb Gran de Gràcia. 



                   
Vista de l'interior de la plaça, sento no teninr-ne més, sobretot de la zona de jocs i de l'estany. Aquesta era la sortida del túnel que connectava la plaça amb el costat mar i el costat muntanya. Si be és cert que la plaça era un excalextric i els túnels feien olor a pixum, almenys tenia un espai central que verdaderament la convertia en una plaça on poder jugar i reunir-se. 





Observació sobre la nova plaça

Penso que l'actual plaça Lesseps no és gaire millor que l'anterior. Està be que no hi hagi tants túnels i passos elevats, però abans teníem una plaça i ara tenim unes quantes voreres molt amples, per no parlar d'espais i elements d'utilitat força dubtosa, com aquestes "rampes" a banda i banda del túnel de la Ronda del Mig les quals ningú dóna ús, o l'anfiteatre que hi ha a la cantonada amb Torrent de l'Olla o aquesta mena d'estructures de ferro que hi ha per tota la plaça de dubtosa bellesa.

El més irónic és que van pintar la grua de l'obra de la línia 9 del metro del mateix color gris que les obres aquestes. Fa uns mesos que l'han retirat però no desentonava amb la resta del disseny urbà de la plaça.

Tema 13: Diferenciarse o morir

Dedico l'entrada d'aquesta setmana a un altre llibre molt interessant que he trobat a la biblioteca. Crec que el seu títol ho diu tot "Diferenciarse o morir". Efectivament, és un llibre que ens persuadeix sobre la necessitat de tenir un producte diferenciat de la resta per poder sobreviure com a negoci.

Vaig tenir coneixement d'aquest llibre per casualitat. Un dia vaig visitar l'FNAC i vaig dedicar uns minuts a veure llibres de management i empresa, entre els quals recordo haver vist un llibre amb un títol que era alguna cosa així com "Porqué tiene ústed que ser diferente o bajar y bajar su precio". Dic que el recordo haver vist perquè no he tornat a veure un llibre amb un títol així en totes les meves posteriors visites a aquesta llibreria, ni buscant-lo per Internet a partir del que recordo del títol. Qui sap, igual ho he somiat i aquest llibre no ha existit mai.

Imaginacions o no, em va atraure la idea d'aquest títol, perquè el cert és que sembla que vivim en una carrera de mínims, en la qual els treballadors hem d'acceptar sous més baixos i les empreses preus més baixos si no volem estar aturats o tancar el negoci, i l'única manera d'evitar aquesta elecció, poc o res, és saber diferenciar-se i ser millor.

Em vaig centrar en aquesta paraula "diferenciació" per veure si trobava el llibre que recordava o algun de semblant, i així és com vaig topar amb el llibre objecte d'aquesta entrada.

Què explica el llibre?

Vivim en un món que s'està tornant molt competitiu i saturat de negocis que ofereixen els seus productes i serveis, que cada cop més semblants els uns amb els altres. Hi ha més per escollir del que el mercat és capaç de gestionar i valorar.

És per aquest motiu que l'autor, Jack Trout, conegut expert en posicionament, afirma que com a negoci només és pot sobreviure si aquest és prou visible a ulls del mercat, i que això només serà possible si el mercat recorda el seu producte o servei, i això només serà possible si el mercat percep la diferència entre aquest i la resta de competidors.

Quina idea dóna?

El llibre explica diferents estratègies per tenir un producte diferent i que aquesta diferència sigui percebuda pel mercat, mentre també qüestiona idees i maneres de fer força acceptades, com el màrqueting i la publicitat creativa, la preocupació per la qualitat i el servei i l'ampliació de la gamma de productes.

L'autor diu que la diferenciació ha de ser lògica, no pas creativa, que la qualitat i el bon servei no diferencien, ja que tots els competidors ho poden oferir i el mercat dóna per suposat que oferirem qualitat i un bon servei, i l'ampliació de gamma de producte fa que costi recordar què fa diferent al negoci.  

L'estratègia de diferenciació passa per saber quin és l'atribut del nostre producte que volem que el mercat associi només a nosaltres i que treballem en desenvolupar i comunicar el producte pensant en comunicar i demostrar de totes les maneres possibles aquest atribut.

S'expliquen els diferents atributs que poden funcionar per diferenciar-se, sempre i quan es tinguin; el fet de ser els originals, el fet de portar molt de temps al sector, la manera com creem el servei (per exemple, artesanal), el fet ser els preferits (recolzat per dades de vendes, de creixement, etc), entre altres estratègies.

Què n'extrec?

Trobo que el llibre resulta molt útil per a qualsevol empresa o persona que es vol obrir pas en una activitat concreta, ja que a un treballador també pot necessitar ser visible davant les empreses que el puguin contractar i, per tant, ser diferent als altres candidats.

Aquest llibre és un bon punt de partida per començar a treballar la nostra campanya de difusió de la nostra oferta i també m'agrada el seu caràcter integral, ja que l'estratègia diferenciadora afecta tot allò que fem, des del desenvolupament del producte fins a la seva venda, ja que tot el que fem ha de reflectir la diferència que volem que el mercat recordi de nosaltres. Ens pot servir per simplificar i donar coherència a les nostres accions.

Tema 12: Què és millor? L'estabilitat o la diversitat?

Què vull explicar?

Segons el llibre "Porqué fracasan los paises", els països que han tingut èxit, aquests que tenen un desenvolupament humà i econòmic alt, ho tenen gràcies a una combinació d'estabilitat i centralització política, però també de pluralisme polític, on grups amb interessos diferents han pogut compartir el poder.

Segons l'autor, Daron Acemoglu, l'estabilitat i centralització han permès garantir i protegir la propietat privada i han evitat conflictes inacabables entre diferents autoritats, mentre el pluralisme polític ha impedit que una elit determinada acaparés el poder i la riquesa de tot el pais, destruint incentius perquè altres persones creessin riquesa, és el que l'autor anomena institucions polítiques i econòmiques extractives.

Què en penso?

La recepta que dóna l'autor per aconseguir un país pròsper és tenir institucions polítiques i econòmiques fortes i inclusives, en el sentit que són institucions centralitzades i estables però que garanteixen que no hi haurà un grup de persones que farà i desfarà a la seva conveniència.

El problema que veig és que això sembla una mica contradictori, ja que estabilitat i diversitat semblen conceptes antagònics i que no encaixen l'un amb l'altre.

Estabilitat i centralitat significa que tot continua igual, que no hi ha lloc per canvis. Diversitat i pluralisme vol dir que hi ha molts actors diferents amb interessos diferents, cadascú dels quals voldrà revisar la manera com es fan les coses, voldrà fer canvis, cosa que sovint es diu que afecta l'estabilitat.

Què es podria fer?

Ja podem intuir que la pluralitat, entesa com la compartició del poder entre grups amb interessos divergents, resulta força complexa i difícil de funcionar, ja que sempre sorgeixen tensions perquè cadascú vol una cosa diferent i costa prendre decisions. Serà per aquest motiu que hi ha tants pocs països que funcionin realment bé.

Per poder funcionar bé, qualsevol coalició ha de poder construir un projecte en comú de mínims amb el qual tots els membres es sentin cómodes, que hi hagi una mínima consistència per prendre decisions importants. Si aquestes decisions són avalades per sensibilitats tan dispars, és més probable que siguin més justes i més funcionals. Amb un projecte mínim comú de societat també es pot aconseguir estabilitat, per la mateixa raó que existeix una consistència i un únic relat.

Així es podria aconseguir el millor de la centralització política i el millor del pluralisme.

Si teniu millors idees, sempre és grat rebre comentaris interessants en aquest bloc.