La tragèdia dels comuns

Segons la Wikipedia, la tragèdia dels comuns és una situació en la qual uns quants individus, motivats per l’interés personal i actuant racionalment, acaben exhaurint un recurs compartit, tot i que a cap d’ells li convingui que això passi. 

Aquesta teoria intenta analitzar la relació entre la llibertat individual i la responsabilitat col·lectiva. La llibertat de satisfer les nostres necessitats de la manera en la qual creiem convenient i la responsabilitat de vetllar per poder seguir tenint aquest recurs en el futur. 

La qüestió es que, des del punt de vista individual, si nosaltres decidim ser responsables i consumir menys recurs, probablement els altres no faran el mateix. Els recursos s'exhauriran igualment i nosaltres n'haurem fet menys ús mentre ho podiem fer. És una situació que no convida gaire a ser responsable. 

Per això li deuen dir tragèdia, perquè sabem que estem exhaurin un recurs, però no volem deixar de consumir-lo perquè, de tota manera, si no el consumim nosaltres el consumiran uns altres. 

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Exemples de recursos compartits que es regeixen per la tragèdia dels comuns n'hi ha molts. N'hi ha els clàssics, com les pastures, les terres de conrreu o els recursos pesquers, i d'altres més "moderns", com els gasos d'efecte hivernacle, els diners públics o el petroli.

Cimera pel canvi climàtic. Aquí s'intenta evitar una tragèdia dels comuns

Precisament, en les cimeres pel canvi climàtic es pot veure un bon exemple de tragèdia dels comuns. Es diu que, si es vol evitar que la terra s'escalfi fins al punt de posar en perill l'equilibri climàtic que ens sustenta, s'ha de posar límit a les emissions de gasos d'efecte hivernacle que fem. El recurs són aquests gasos que encara podem emetre sense arribar a una situació catastròfica, i els consumidors som les persones i els països que volem seguir gaudint de creixement econòmic, augmentant les nostres emissions si cal. És difícil arribar a acords ambiciosos perquè ningú vol renunciar a mantenir les seves activitats econòmiques i el seu nivell de vida actuals. 

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

A bada d'aquests exemples, se m'acuden dos exemples que menys intuitius, però que es podrien considerar com tragèdia dels comuns.

Des del punt de vista dels capital, tota aquella gent que obté ingressos dels beneficis dels seus negocis i inversions, el recurs compartit seria la renda disponible dels consumidors, i la manera d'exhaurir-la seria abaixant salaris i retallant llocs de treball.

Això pot fer que cada productor obtingui més beneficis en un principi, però si tots fan el mateix, i tendeixen a fer-ho, faltarà renda disponible que permeti vendre els productes i obtenir beneficis. 

Es diu que moltes crisis econòmiques, com la Gran Depressió, van ser producte d'aquest exhauriment de la renda disponible, que va enfonsar els ingressos i les cotitzacions borsàries de moltes empreses. 

També podríem trobar la tragèdia dels comuns entre aquells que obtenen els seus ingressos treballant. En aquest cas, el recurs compartit és la massa salarial, la quantitat de diners que les empreses i l'Estat reparteixen en forma de salari a canvi de treball, i la manera d'exhaurir aquest recurs és consumir productes més barats. 

Si un treballador consumeix productes més barats, pot consumir més coses, però si tothom ho fa, és possible que molts es quedin sense feina i amb salaris més baixos, perquè les empreses, per oferir productes barats, han de pagar salaris baixos i mantenir pocs treballadors. 

La deslocalització de moltes empreses a països més barats i els productes low cost són exemples de pressió sobre la massa salarial.

Canvi de paradigma professional

L’altre dia, a Twitter, vaig trobar un quadre de Borja Vilaseca que em va cridar l’atenció.

Com es pot veure a la imatge, es fa una comparativa entre el món laboral que podríem anomenar "de tota la vida" i un nou model laboral basat en l'emprenedoria.

El món laboral "de tota la vida" és el de l'empleat, que s'està al seu lloc de feina de tal hora a tal hora, a canvi d'un salari i de la seguretat de seguir obtenint aquest salari al llarg del temps. No ofereix els seus serveis directament al contractant, sinó que contesta ofertes de feina existents assenyalant què ha estudiat i en què ha treballat (recerca reactiva), no té unes qualitats que el fan especial (marca blanca) i fa bàsicament el que li diuen. 

El "nou" món laboral és el de l'emprenedor, que ofereix valor afegit i treballa per resultats, enlloc de temps. Ofereix allò que pot aportar directament al seu "client ideal" (recerca proactiva) i no es centra en rebre una formació estàndard, sinó que és autodidacta i cultiva unes qualitats pròpies (marca personal. Aquests emprenedors es centren en aportar un valor que millori la societat, sent els diners rebuts la conseqüència d'aquesta bona aportació. 

---------------------------------------------------------------------------------------------------------

He escrit unes quantes entrades en aquest bloc alabant aquest nou model laboral i, de fet, és el model de treball que estic adoptant. Així per exemple, escric setmanalment en aquest bloc per millorar la meva pràctica escrivint i exposant idees. És una pràctica constant que espero que millori les meves qualitats particulars, amb les quals millorar la meva marca personal.

Més encara, estic treballant en una pauta de treball per a gent que porta a terme activitats pel seu compte, la qual en certa manera preten ajudar a les persones a fer aquesta transició de ser empleat a ser emprenedor autodidacta i amb marca pròpia. 

Certament, el model laboral conegut mostra símptomes d'esgotament. L'atur fa molt de temps que és alt i està costant baixar-lo, malgrat els salaris i les condicions a la baixa. Fins i tot costa trobar feina tenint estudis superiors i costa que se'ns mirin el currículum perquè en tenen decenes sobre la taula. I no sabem si aquesta tendència ha vingut per quedar-se. 

"El model actual de buscar i mantenir una feina mostra símptomes d'esgotament, però encara no hi ha prou massa crítica, ni suport ni eines per avançar cap a un nou model"

No obstant, el nou model laboral és possible, però no del tot probable, almenys a curt termini. Penso que la societat no està preparada ni té el xip posat en aquest nou paradigma. La majoria de gent segueix funcionant de la única manera que coneix, encara que no els hi doni bons resultats. I molts d'aquells que intentin canviar aquesta manera de funcionar s'acabaran frustrant, perquè no tenen les eines, ni el suport ni l'entorn adequat per fer-ho. Ni jo mateix tinc clar si me'n sortiré o hauré de tornar a aferrar-me al treball clàssic.

Passar d'un paradigma de treball remunerat a un altra de de marca personal i valor afegit no em sembla ni molt menys inevitable i caldrà buscar la manera d'incentivar-ho.

Com remunerar adequadament las activitats amb cost marginal cero?

L’economia digital ens ha proporcionat una sèrie de productes que són de cost marginal zero. Això vol dir que, un cop creats, poden ser reproduits tantes vegades com es vulgui sense cap mena de cost adicional. 

Entre aquests productes hi trobem la música, la literatura, la informació, el software o les aplicacions per a móbil. L'existència d'aquests productes trenca amb la concepció comercial clàssica en la qual el productor crea un producte, en fabrica x unitats i les ven a x clients, cadascun dels quals pagant el cost del producte. 

"Els productors de productes digitals han perdut el control de la seva reproducció, fent que el públic el pugui obtenir gratuitament"

La principal característica d'aquests productes digitals és que el productor n'ha perdut el control de la seva reproducció, fent que el públic els pugui obtenir gratuitament, amb o sense el consentiment del productor. Podem tenir, sense pagar, música al nostre reproductor mp3, llibres electrònics al nostre Ebook, veure pel·licules o tenir el programari informàtic que requerim, ningú ho impideix, només cal saber on trobar-ho. 

Donada aquesta situació, els productors no han sapigut o no han volgut trobar noves formes de d'oferir els seus productes. Segueixen insistint en comercialitzar-los com ho han fet tota la vida, en unes circumstàncies que mai tornaran. 

Han passat ja uns anys des de l'aparició de Napster i de la grabadora de CD's, i personalment crec que està pendent buscar un nou "contracte" comercial entre productors i consumidors d'aquesta mena de productes. Un contracte on es pugui assegurar una remuneració justa per als productors, un bon preu per als consumidors i una transmissió efectiva del valor cultural que aquests productes solen tenir. 

"Crec que el consumidor vol pagar pels productes que consumeix, però no el que li demanen ni en les condicions existents"

Tenint en compte la meva experiència personal com a consumidor, crec que aquest no vol pagar per anticipat (pagar i veure després si el producte és bó), no vol pagar una quantitat molt elevada per cada producte (perquè en vol consumir molts) i, important, no vol fer una transferència online per cada producte adquirit, encara que aquest costés un cèntim. 

Tenint en compte això, crec que una solució interessant podria ser l'existència de plataformes que, per un preu fixe a l'any, et deixessin descarregar x productes, podent descarregar-ne més pagant un extra. També estaria bé poder pagar, en una sola plataforma i en un únic pagament, totes les donacions que vulguem fer a plataformes digitals gratuites, com la Viquipèdia. 

Crec que el consumidor de productes digitals vol remunerar a aquells que fan possible els productes que consumeix, però creu que el preu demanat és molt alt i les condicions tampoc el satisfan. Caldria buscar el punt de trobada entre productors i consumidors. I no ho dic només com a consumidor, ja que també voldria poder oferir els meus llibres i ser-ne remunerat. 

 

Quin és el millor sistema econòmic?

Dins l'economia de mercat, existeixen dues corrents, força diferenciats entre si, que intenten canalitzar a la seva manera els fluxos i les relacions que hi ha entre tots els actors econòmics.

Corrent liberal

Per una banda, hi ha una corrent liberal, que vol donar protagonisme a la iniciativa privada en detriment del control públic.  Els seus defensors afirmen que fomentant l'enriquiment privat, s'estimula als individus a ser més enginyosos i productius, la qual cosa al final fa que tota la societat es beneficii de millors productes i serveis i d'una millor organització social, fruit de l'esforç de tots els individus per ser millors i oferir millors prestacions per tal de ser recompensats. 

És un pensament econòmic que es basa en l'oferta, en l'esforç per crear més oferta de productes, de més qualitat i a preus menors. Afirmen que la oferta acaba generant la seva pròpia demanda. Es posicionen en contra de la intervenció estatal en l'economia, perquè diuen que el mercat, coneixedor de les seves pròpies necessitats i incentius, es regula millor que una entitat paternalista, rígida i poc coneixedora de les tendències i necessitats dels individus. L'escola austríaca i l'escola de Chicago són exemples coneguts de defensa d'aquesta corrent.

Corrent socialdemòcrata

Per altra banda, hi ha un corrent més socialdemòcrata, que defensa l'actuació pública com a forma de compensar els desequilibris econòmics causats per l'actuació dels individus, que només actuen en favor del seu benefici immediat, encara que sigui en detriment del bé comú i del seu propi benefici comú. 

És una corrent preocupada per la demanda, més que no pas l'oferta. Defensa que l'economia de mercat, en la seva recerca del major benefici possible, procura produir el màxim que pot reduint els costos tant com pot. Això fa que es tendeixi a una major producció i, al mateix temps a una menor demanda, perquè la disminució de costos afecta als ingressos de terceres persones, que deixin de consumir el que es produeix. Per tant, quan això passa, és l'acció estatal la que, mitjançant l'endeutament i la pujada d'impostos, ha de liderar la despesa quan el sector privat no pot o no vol fer-ho. L'economista més conegut defensor d'aquesta corrent és John Maynard Keynes.

En l'aspecte social, aquest corrent defensa que l'estat ha d'oferir protecció social als seus ciutadans per garantir que totes les persones, independentment dels seus ingressos, tenen una vida digna i oportunitats dep prosperar. 

Diagnòstic de la crisi

Durant la crisi econòmica, els dos corrents segueixen divergint en la seva visió del que està passant i de la possible solució.

Uns diuen que estem en crisi pel sobredimensionament del sistema financer, per la deslocalització industrial i l'atur provocat pels avenços tecnològics. Tot això ha drenat diners de l'economia "real" (consumidors i estats) cap al sistema financer, fent que el consum sigui feble i que les expectatives de rendibilitat de moltes inversions siguin baixes i, per tant, que no s'inverteixin. 

Altres diran que el problema són els estímuls dels bancs centrals i l'endeutament públic, ja que distorsionen el mercat fent que els diners i els esforços es canalitzin cap a activitats ineficients i perquè generen un deute inassumible que un dia acabarà esclatant.  

I llavors què?

Veig certa part de raó en molt del que diuen ambdós corrents. Ens cal incentivar l'enginy i l'esforç individual per generar progrés col·lectiu, però també trobo cert que l'enginy i l'esforç individual no sempre actuen a favor del bé comú. Sembla que deixar fer a cadascú com vegi més convenient fa que molts facin trampes, juguin brut o acabin tenint una posició tant dominant (encara que ho mereixin) que no benficia a la majoria. 

També és cert que, mentre no s'apliqui cap dels dos corrents de manera pura, sempre hi haurà la possiblitat d'atribuir els errors al fet de no seguir les instruccions d'un d'ells al peu de la lletra. 

Les dues idees són necessàries, i fins i tot crec que es necessiten mútuament. Però per arribar a solucions óptimes sembla que caldrà persones més "científiques", capaces de formular preguntes i hipótesis, de posar en dubte tot i de provar diferents solucions i contextos. Sembla que són temps de readaptació i de proves.