Estabilitat

Es vol que tot sigui previsible i conegut...

Estabilitat és una de les paraules més gastades en política. Implica que tothom accepta les coses tal i com estan, no hi ha canvis importants i un pot preveure com aniran les coses en el futur, amb la qual cosa podem planificar a llarg termini sense por a que tot es giri en contra nostra. 

Junta d'accionistes d'una gran empresa. Esperen que se'ls garanteixi estabilitat i seguretat jurídica

La preocupació per l’estabilitat està molt associada a polítics conservadors o de llarga trajectòria al poder i a l’empresariat, que esperen que tot continuï igual perquè és la garantia de que podran mantenir els seus càrrecs o de que les inversions tindran els efectes previstos. Però els que no som ni polítics ni empresaris també esperem certa estabilitat per, per exemple, adquirir un pis en propietat o formar una familia. Per fer-ho, necessitem confiar en que les condicions que ho permetin se seguiran complint en el futur. La seguretat laboral és la nostra estabilitat jurídica. 

... però a costa de no canviar allò que no va bé

L'estabilitat implica que les coses no canvien, ni les bones ni les dolentes.  

Que no canviïn les coses bones és bo, però un cas diferent és que no canviïn les coses dolentes.

El sistema es torna molt rígid per tal de poder mantenir la regla de que res canviï i tot sigui previsible, no es solucionen els problemes si això implica dubtar de on ens portarà la solució aplicada i es deixa de banda al segment de la població més descontent per com van les coses, ja que es diu que, si s'obre la porta a revisar els equilibris de poder i el sistema organitzatiu, tothom voldrà assegurar la seva quota de poder i, per tant, conflictes i canvis de direcció bruscos a la vista.

Parlem-ne

Es vol que no hi hagi gaires estirabots ni conflictes, però la gent no sol acceptar resignadament que se la deixi de banda, almenys no per gaire temps, per tal de mantenir "la festa en pau".

L'àmbit polític necessita millorar l'àmbit de la negociació i el diàleg per tal de trobar solucions sense generar nous fronts de conflicte i buit d'autoritat. Hi ha d'haver autoritat, no autoritarisme, i si hi ha queixes i demandes, doncs parlem-ne, estudiem-ho i a veure cap a on ho podem portar tot plegat.

 

Buscar parella i buscar feina són curiosament semblants

Buscar feina o buscar parella, o tenir-ne, són situacions que qui més qui menys ha viscut i per les quals ha passat. 

Són dos tipus de situació molt semblants entre elles, ja que la base és força semblant, buscar algú amb qui relacionar-se i que ofereixi unes certes prestacions, com companyia, coneixements en ofimàtica o els que es busqui. 

Aquest és un petit recull de coses semblants amb les quals ens podem trobar en relació a la nostra vida sentimental o professional:



   -   Si no se'n té, un en busca o n'espera tenir-ne

Molta gent té les dues coses, i sovint les té durant molt de temps, amb la qual cosa s'obliden d'haver-ne de buscar. 

Però si no se'n té, un almenys pensa en tenir-ne o en busca. Per això pàgines com Infojobs i Meetic són populars. Sempre hi ha gent buscant. 



  -  L'experiència és molt valorable

Sobretot a una certa edad. Les empreses volen veure que has tingut una carrera sòlida, amb consolidació de la posició laboral i d'uns coneixements i habilitats. Per això solen demanar anys d'experiència. A més, es diu que tenir periodes d'inactivitat treu punts, a no ser que ho sapiguem justificar. 

Si es busca parella, haver tingut relacions llargues també pot ser valorable. És la prova de que hi ha hagut algú capaç d'aguantar-nos durant tot aquell temps, o que nosaltres també tenim paciència i no ho enviem tot a rodar a la mínima. 

Al igual que al món laboral, el motiu de la finalització de la relació també es té en compte per veure què se'n pot esperar de tu. 

Això si, no demaneu carta de recomanació a les vostres ex, sobretot si la cosa no va acabar bé. 



  -  És més atractiu qui ja en té

Es diu que és més fàcil trobar feina si ja en tens una. No sé si amb les parelles passa el mateix. 

Deu ser que una persona que ja té una relació (laboral o sentimental) és menys accessible i és més interessant, perquè algú altra la vol. A més, ja està acostumada a la rutina de tenir una relació, a diferència de les persones que fa temps que estan buscant, que no se sap com s'adaptaran a la nova relació, acostumades a la llibertat i no acostumades a les restriccions de les relacions. 



  -  Hi ha cites que realment semblen processos de selecció

Moltes parelles es formen per accident, com qui no vol la cosa, però d'altres passen per un procés de recerca molt elaborat i sistemàtic. 

Moltes persones es coneixen a través d'amics, a través de la feina, els estudis o aficions, però d'altres es busquen i es tantegen des del començament per veure si poden encaixar. 

És una situació una mica forçada, perquè les dues persones ja saben des del inici què van a buscar. És una situació una mica incómode, on en poc temps s'estudia a l'altra i se li fan preguntes i se li posa en situacions diferents per veure com és el seu perfil. Igual que en una entrevista de feina. 





Però no tot són semblances. A les relacions sentimentals no existeix la pluriocupació i no existeix un Ashley Madison de la recerca de feina. És perfectament normal buscar una feina millor mentre ocupes l'actual. Buscar una parella millor mentre ja en tens una és...bé, lleig. 

Problemes i dificultats

Problemes, fora d'aquí!


Problemes. Sempre tant pesats, horribles, insoportables i extenuants. Ens ho fan passar malament, ens fan passar estones angoixants, estressants, decebedores i frustrants. Maleïm la seva presència, no haurien d'existir, allò no ens hauria de passar, volem que se'n vagin ben lluny i que no tornin mai més, a poder ser. 

Si algú inventés una màquina que aspirès els problemes com una aspiradora aspira la pols, no pagaríem el que fos per adquirir-la?



I malgrat tot...


Ens fan espavilar, ens treuen la mandra, les excuses, ens donen lliçons, ens preparen per superar els problemes que vindran, ens donen la satisfacció de superar-los amb destresa i, sobretot, ens fan valorar la seva absència. 

Sense problemes, la tranquil·litat i les coses que funcionen tenen menys valor.

Aquesta setmana reflexió curta, que sé que no us agrada llegir gaire, i no estigueu com el ninot de la foto, que és estiu!

Foto extreta de entrepreneurialpractice.com

Desigualdad. Un análisis de la (in)felicidad colectiva

Ja fa un temps vaig trobar a la biblioteca un llibre molt interessant sobre la desigualtat econòmica i els seus efectes, titulat "Desigualdad. Un análisis de la (in)felicidad colectiva", de Richard Wilkinson i Kate Pickett, i un cop acabat de llegir, m'agradaria exposar-ne en aquesta entrada les idees més interessants. 

La idea principal que intenta transmetre el llibre és que la desigualtat econòmica, el fet que hi hagi molta diferència entre els que tenen molt i els que tenen poc, no només perjudica als que tenen poc, també perjudica als que tenen molt. 

A les societats desiguals hi ha més problemes socials, com poden ser:
    - Violència i delinqüència
    - Pitjor salut i menor esperança de vida
    - Més drogadicció
    - Més obesitat
    - Més embarassos adolescents 
    - Major població penitenciària

Sorprenentment, la gent rica d'aquestes societats pateix més d'aquests problemes que la gent més rica de països més igualitaris. I d'aquí la conclusió del llibre.

Les societats desiguals són societats més dures i menys sociables i hi ha menys confiança en entre persones, perquè hi ha molta competència per tenir un estatus elevat i es dóna més importància a aquest estatus. En una societat desigual totes les persones pateixen més ansietat i estrès per conservar el seu estatus o per guanyar-ne. 

La desigualtat també afecta als hàbits consumistes de la població. Quanta més desigualtat hi ha, menor és la taxa d'estalvi, major és l'endeutament privat i més diners s'inverteix en publicitat. El consum és la forma amb la qual demostrem tenir un estatus elevat i, si l'estatus és molt important, som més sensibles al fet de poder adquirir coses que donin prestigi, i això les empreses ho saben i ho exploten. 

La desigualtat també afecta al mediambient. A les societats desiguals existeix una competició constant per consumir més productes i demostrar que es té més estatus. Aquest consum creixent fa difícil reduir el consum de recursos finits i l'emissió de gasos d'efecte hivernacle. En una societat més igualitària es podria reduir aquest deteriorament, perquè necessitaríem poc més que el bàsic per subsistir. 

Per últim, és curiòs 

Experts

Vivim en un món d'experts, on la majoria d'activitats i disciplines estan dominades per un grup de persones, els professionals, que en saben tant sobre la seva matèria i la resta en sap tant poc, que els primers tenen autoritat per suggerir i fer el que sigui i els segons només poden fer cas als primers...i treure la cartera per pagar els honoraris corresponents. 

Tenim tendència a acceptar aquesta situació. Aquestes persones tenen molt d'estudi i molta pràctica i uns quants certificats que demostren que algú també qualificat els ha vist en acció i ho fan bé. El problema és quan s'equivoquen i les coses que haurien d'arreglar no funcionin correctament. És llavors quan comencem a pensar que aquestes persones igual no en saben tant, o potser abusen de la nostra confiança cega.

 El Banc Central Europeu, un lloc on treballen molts experts, però pocs saben què s'hi fa allà

Pensem en la política o l'economia. Són àmbits als quals sempre hem donat l'esquena. Si els experts i professionals diuen que la cosa va bé i que només hem de creure en les seves receptes, qui som nosaltres per posar-los pals a les rodes?

Però les coses no estan funcionant com esperàvem. Avui som molt pessimistes amb la classe política i l'economia, no esperem que aquests experts siguin capaços d'entendre què passa i arreglar-ho, però òbviament seguim sense entendre gaire cosa.




Un model més horitzontal

 

Tot i que no podem tenir el mateix pes que gent que ha estat estudiant i exercint durant molts anys una professió en concret, tampoc podem permetre'ns no entendre absolutament res d'allò que ens van a fer o que ens afecta. 

Hauríem d'entendre una mica de tot allò que ens afecta per tal de valorar allò que els experts estan fent i, en cas de no estar conformes, ni que sigui poder demanar una tercera opinió. 

Encara que no siguem economistes ni professionals del dret, hauríem de tenir algun tipus de coneixement general sobre com funciona l'economia o les lleis, ni que sigui per entendre les notícies del diari o de què depèn que ens seguexin pagant el sou i que ens cobrin més impostos.

Ho dic perquè jo personalment no hi entenc gaire sobre el sistema judicial, per posar un exemple, i em quedo una mica igual quan es parla de tribunals, de fiscals i de disposicions. No crec que molta gent n'entengui tampoc. I qui diu fiscals, pot dir tipus d'interès o derivats financers. 

Almenys Internet és una bona eina per buscar informació sobre totes aquestes coses que ignorem però creiem que és important saber, seria un començament.     

Motivació intrínseca, treballar per amor a l'art

Algun cop he parlat en aquest bloc de la renda bàsica universal, aquest ingrés que tota persona rebria pel sol fet d'existir, independentment de la seva aportació a la societat. 

Una de les principals objeccions que es posa per oposar-se a la instauració d'aquesta mesura és que, en quant la gent deixi de tenir necessitat de treballar per mantenir-se, tothom es dedicarà a gaudir de la vida i no es trobaran voluntaris per fer les tasques que requereixin cert esforç i molèstia, però que la societat requereix que algú faci. 

 Molts ens movem només si tenim una pastanaga al davant per agafar

Aquesta entrada va dedicada a la motivació intrínseca en el treball, a voler treballar encara que un tingui la vida resolta i no ho necessiti per a res. Diuen que això existeix, però és difícil saber-ho perquè, qui més qui menys, necessita treballar per subsistir i no es pot preguntar si seguiria fent-ho si no hi tingués necessitat.




Un món on només treballen els que volen sona impossible


El treball pràcticament mai és al gust de qui el fa, sinó del que paga per a que aquest treball sigui fet. És difícil pensar que algú pugui estar mai prou satisfet amb la seva feina com per voler-ho fer enlloc de gaudir de la familia, els amics o les diverses aficions que un pugui tenir. 

Fins a la data, el món funciona i progressa gràcies al fet que cadascú de nosaltres es veu forçat a aportar el seu granet de sorra per fer-ho possible. Si no és així, entrem en territori desconegut, on no està garantit que tot funcioni i que les nostres necessitats estiguin cobertes, perquè aquells que ho han de garantir no necessiten fer-ho. 

És per això que un món on es treballa per gust no sembla que hagi de ser gaire funcional. 




Però, seria possible més motivació intrínseca?


Diuen que l'automatització ens permet produir més i fer funcionar les coses sense necessitat de fer intervenir a tanta gent, i encara ho permetrà més en el futur. Això vol dir que podríem no ser tant dependents del treball humà. Podríem fer que treballessim els que realment en tenen ganes i fer descansar als més desmotivats, o que dediquessin el temps a crear una professió que els agradès enlloc de podrir-se de dilluns a divendres en un lloc on no hi volen ser. O podríem fer que cadascú treballés menys, podent dedicar temps a activitats que estiguessin disposats a fer per amor a l'art. 

Tot això són suposicions, i a més cal recordar que, sense renta bàsica universal, si no ens contracten per treballar del que sigui no cobrem, i no ens podem mantenir per nosaltres mateixos.

Sense resposta

Recordo, ara ja fa uns anys, haver enviat el meu currículum i una carta de motivació a una empresa danesa dedicada a la fabricació d'aerogeneradors per produir energia eòlica. Oferien feina per a recent llicenciats i jo tot just havia acabat la carrera. 

No hem van agafar, però almenys em van enviar un mail explicant la decisió i agraint-me el meu interés per treballar amb ells. 

Enviar una sol·licitud de feina a una empresa i que aquesta respongui, encara que sigui negativa, sembla el més normal del món, però si a aquest fet li dedico tota una entrada és perquè no sempre passa, almenys no en aquest país.



Moltes sol·licituds no tenen resposta


Quan trobem una empresa interessant, que pensem que podria contractar els nostres serveis, el que passa sovint és que no obtenim cap resposta per part seva, ni bona ni dolenta. Podem arribar a dubtar de si la direcció de correu era correcta o que hi ha hagut algun problema amb les connexions. 

No obtenir resposta és un fet bastant frustrant quan busques feina o clients per al teu negoci. Tens la sensació que la teva sol·licitud s'ha perdut en alguna banda de l'univers, potser ha caigut dins d'un forat negre. 

És difícil mantenir els ànims quan ni tant sols saps que se n'ha fet de la carta, el currículum o la proposta que li has fet arribar a algú. És com haver dedicat un temps i un esforç en va, el mateix hagués donat haver-se passat el dia prenent el sol a la platja. 



I perquè no es responen moltes sol·licituds

La raó principal que se m'acut és l'allau de sol·licituds de tota mena que les empreses o qualsevol de nosaltres rep al llarg del dia. 

Molta gent està en recerca activa de feina en aquest país, i és normal hagin de sol·licitar feina allà on puguin, encara que en tinguin poques possibilitats perquè no hi ha demanda de feina o perquè no tenen el perfil necessari. 

Però no només són les sol·licituds de feina. Hi ha un bombardeig d'SPAM (missatges no sol·licitats) a través de tots els canals de comunicació existents. Telèfon mòbil, telèfon fix, al timbre de casa, a la sortida del metro o al correu electrònic. I això és a nivell d'un particular, imaginem les empreses la quantitat de sol·licituds de tota mena que reben, de treballadors i de proveidors. 

En aquestes condicions, les persones ens blindem contra les sol·licituds no demandades, no les hi fem cap cas, mirem cap a una altra banda i responem amb un "no" rotund. En moltes ocasions, a més, si et mostres amable encara et pressionen més. 

En països com Dinamarca no deuen rebre tantes sol·licituds no desitjades, i per això es prenen la molèstia de contestar-les.