La nova entrada al món laboral

Tradicionalment, per tal de planificar la nostra trajectòria professional només calia triar professió i carrera, finalitzar-la i ser seleccionat en alguna empresa, a la qual hi treballaves sempre i anaves ascendint esglaó a esglaó fins allà on puguessis. 

D'aquesta manera, els que ens incorporavem al món laboral només teniem que tenir en compte els estudis, que després el nostre títol ja ens posaria al lloc per sí sol. Durant la meva etapa d'estudiant, sentia a parlar de les dificultats de les asignatures i de la carrera, però no pas de la dificultat de crèixer professionalment i trobar feina. 

   

Ara la formació ja no fa tant

Sembla que avui en dia costa més entrar al món laboral (tot i que s'ha de veure si és per la crisi o és estructural). Sempre hi ha gent amb experiència a la qual agafar primer, i els que no en tenen els hi costa entrar, amb la qual cosa no tens experiència i no t'agafen, i si no t'agafen, no tens experiència..i no t'agafen. 

Ja no es només estudiar i obtenir el títol, ara també és ser capaç d'entrar i mantenir-se "ocupable", amb coneixements i habilitats que les empreses necessitin. 

Necessitem una altra manera de portar la nostra vida laboral, més basada en la proactivitat, el talent i la recerca del lloc idel on oferir el nostre talent.

Hi ha quatre maneres possibles d’obtenir qualificació

-         Formació

-         Experiència laboral

-         Experimentació i recerca autodidacta

-         Voluntariat 

Si no pots obtenir experiència laboral, et rovelles perquè no pots aplicar i perfeccionar el que has aprés a la carrera. Caldrà aprendre a desenvolupar habilitats i projectes personals en paral·lel a la recerca de feina tradicional. Unes habilitats que tinguin en compte amb coses que podem oferir (més que funcions a ocupar) i que se'ns donin especialment bé. 

 Però caldrà més proactivitat que la que ens han inculcat fins ara. 

Suc de colom

La setmana passada va aparèixer un viral als nostres Whatsapps (a mi concretament quatre cops, i també admeto que el vaig compartir un cop) on s'alertava de que en una fàbrica cervecera a Sevilla s'estaven molent coloms juntament amb la civada. 

Al video es veu com els coloms aterren sobre la civada i alguns són "xuclats" cap a dins i desapareixen. El video anava acompanyat del corresponent missatge d'alerta, on es deia qui era el propietari de la fàbrica i que el treballador que ho havia enregistrat va ser acomiadat per l'empresa. 

Posteriorment, vaig rebre el següent enllaç:

http://www.diariosur.es/sociedad/201703/24/falso-video-unas-palomas-20170324153332.html


On es diu que la noticia és falsa, que el video va ser gravat a una panaderia russa l'any passat i que porta temps sent viral a molts paisos. Sabent això, sorprén que la informació continguda al viral fos tant exacta, el que fa pensar que algú volia enfonsar la reputació de l'empresa assenyalada. 




"El nou periodisme"


He d'admetre que li vaig donar cert crèdit a la notícia (no vaig pensar "quina farsa!") tot i que em semblava extrany que, al món desenvolupat, amb tants controls de qualitat que es fan passessin aquestes coses.

I perquè li vaig donar crèdit? Suposo que simplements perquè m'ho passaven coneguts, i dels coneguts te'n refies, no compartiran informació de tanta mala qualitat.

Però el cert és que ho fan, i nosaltres també. És ben curiòs, perquè es tracta d'informació l'origen de la qual no és cap periodista ni cap mitjà de comunicació, apareix del no res, però com que ens la passa un conegut...

Debem estar encara en l'etapa d'"infantesa" de les xarxes socials, en la qual encara no som prou crítics ni esceptics amb el que rebem, perquè aparentment no ve de fonts desconegudes, ve de persones de la nostra confiança. 

Igual n'acabem aprenent, o igual no. 

   

El que va, torna. L'economia com a cicle

Sovint haureu sentit a dir coses com "compra low cost i aviat et baixaran el sou" o "si no paguen bons sous, caurà la demanda dels seus productes".

Són afirmacions que venen a parlar d'un cert "karma" en les nostres decisions econòmiques. Si tal fem, tal ens acabarem trobant. 

 Els preus baixos poden empènyer a la baixa els sous

I és que l'economia és circular. Els diners van circulant de mà en mà, tot i que també es poden quedar aturats sota un matalàs, o a una illa del tresor. La despesa d'un és el ingrés de l'altre, i si aquest altre té ingressos, podrà tenir despeses, que seran l'ingrés d'un altre, que igual som nosaltres. I així succesivament. 

Dit d'una altra manera, si gastem, algú ingressarà, i si gasta, algú altre ingressarà, i si van fent, nosaltres podrem ingressar de nou...i gastar de nou.  

El tema és que, des del punt de vista individual, no entenem que tot el que donem torna, només ens fixem en el que entra i en el que surt, sense tenir en compte la relació entre el que ingressem i el que gastem. Potser aquest és el problema de l'economia, que no sabem fer-la circular bé. 

Pisos públics

Sovint sentim a dir que es destinarà espai a fer pisos públics, també anomenats pisos socials o de protecció. Aquests pisos estan destinats, en principi, a persones de baixos recursos, als quals els hi costaria poder pagar un pis a preu de mercat (comprat o llogat).

La intenció no és dolenta, garantir el dret a l'habitatge al gruix de la població, però no em convenç que existeixin pisos públics, com existeixen actualment, per algunes raons. 

 Típic pis de protecció oficial, amb el seu aspecte glamurós

No n'hi ha per tothom que no pugui pagar-se un pis


Tenint en compte com estan els salaris i com està (encara) el preu de l'habitatge, sembla que la gran majoria de la població mereixeria tenir un pis de protecció oficial, però no n'hi ha per tots. Generalment, els pisos públics es concedeixen per sorteig, als quals podem entrar si complin certs requeriments per poder-hi optar. 

Que els pisos de protecció oficial s'hagin de sortejar no em sembla just. A qui li toca aconsegueix un privilegi que la resta no té. Per això que no els facin. 




Alguns d'aquests pisos es compren


La qual cosa vol dir que deixen de ser públics. Si fan pisos protegits, crec que haurien de ser sempre públics per a que sempre estiguin a disposició de qui més requeriments compleix.

A sobre he sentit a dir que aquests pisos es poden vendre a preu de mercat al cap d'uns anys (algú m'ho hauria de confirmar). Socialització de pèrdues, privatització de beneficis que en diuen. 





 

Pensament dummy

Existeix una col·lecció de llibres anomenada "for Dummies", on cada llibre explica un tema qualsevol, com "Japonés per a Dummies" o "Química per a Dummies".

La idea d'aquests llibres és explicar un tema des de l'inici, pas per pas i sense donar res per suposat, com li explicariem a algú que no tingués ni idea sobre la matèria o tingues dificultats de comprensió. Com li explicariem a un curt de gambals o dummy, vaja. 

La millor forma d'aprendre i documentar-se


El més interessant d'aquesta filosofia (començar de zero, anar pas a pas i no deixar res per suposat) és que pot trencar amb el nostre principal temor a l'hora d'aprendre, i és que, per no semblar que tenim problemes de comprensió o que anem molt endarrerits en el tema, tendim a fer veure que ho entenem tot esperant que no se'ns noti que en realitat no entenem res.

En lloc de fer totes les preguntes que calguin per arribar a entendre el tema en qüestió, ens centrem en fingir que hi entenem, sense preguntar res i sense arribar a aprendre realment. 

I és que els llibres "per a dummies", de dummies en tenen ben poc.

Ja voldran el meu producte? Validació

Un producte nou és també un producte incert
 

Últimament es parla molt de la innovació. Es diu que en un món tant competitiu i canviant, en el que costa trobar clients i ser contractat si ofereixes productes ja coneguts, el teu èxit dependrà de la teva capacitat per crear productes nous o millorar d'alguna manera els que ja existeixen. 

Però innovar no és fàcil. A més d'haver de dedicar molt de temps a desenvolupar el producte abans de poder vendre'l, cal desenvolupar-lo sense tenir molt clar si el producte serà acceptat pel públic. 

Un paraigues per recollir aigua






Lo bo dels productes que ja existeixen és que ja saps que la gent els compra i els valora, però si fas una cosa nova no saps com serà valorada ni si serà comprada o no. 

Algú podria dir que la gent compra el que vol i que se li ha de preguntar què vol, però crec que això no és del tot cert. Deia Steve Jobs que la gent no sap el que vol fins que li poses al davant. Més encara, deia Henry Ford que si hagués preguntat a la gent què volia, li haguessin dit cavalls més ràpids, però no li haguessin demanat el Ford T, i a Steve Jobs tampoc li haguèssim demanat l'Iphone fa uns 15 anys. 

El públic no sap el que vol, sino ja ho haguessin fabricat ells, però tampoc acceptaran qualsevol cosa nova que se'ls ofereixi. 




La innovació com a diàleg entre creador i públic


I aquest diàleg es diu validació. Provar que el producte nou que hem creat és acceptat pel públic i és un negoci viable. 

Aquest diàleg consisteix en que el creador presenta el seu producte, el públic diu si ho compraria i, en cas contrari, explica perquè no i què li falta i, recollint aquesta última informació, el creador fa canvis en el producte per a que aquest sigui acceptat. I així segueix la cosa. 



Validar no és fàcil


Per poder validar adequadament, necessitem comunicar-nos amb moltes persones i de manera molt fluida, perquè la informació que cal intercanviar ha de ser de molta qualitat per arribar a enteses.

El creador ha de saber comunicar quin és el seu producte, com s'utilitza i quin valor aporta, mentre el públic ha de saber transmetre el seu interés o desinterés per la proposta, de manera que el creador la pugui millorar. 

No és fàcil trobar gent amb la qual tenir aquesta comunicació fluida. La gent està ocupada en les seves coses i no ens dedicarà gaire temps, i menys si creuen que els hi volem vendre la moto. 

Per tant, per incentivar i millorar els processos d'innovació, cal eines i espais on els creadors i el públic es trobin i dialogin, per tal d'assegurar que els nous productes siguin acceptats i marquin la diferència.

 

La recerca de feina; o tot o res

Sense mitges tintes


En algun moment de la vostra vida, haureu hagut de buscar feina i passar per processos de selecció per ocupar un lloc de treball. És com una muntanya russa, en la que hi ha moments que ja t'imagines treballant i cobrant el teu sou (i imaginant com te'l gastaràs) i en la que hi ha moments en que totes les esperances s'esvaeixen, com quan l'entrevista ha estat un desastre o et diuen que han agafat a un altre. 

Foto extreta de orientavallbona.blogspot.com

La recerca de feina és una activitat amb resultat binari, o aconsegueixes la feina i resolts la teva situació laboral o no l'aconsegueixes i tornes a la casella de sortida, a seguir buscant com si res hagués passat. 




És així per culpa dels drets laborals?


Sovint és diu que el mercat laboral és molt rígid, que costa molt acomiadar i que per això els que estan a l'atur no poden optar pels llocs de feina que ocupen els que tenen contractes fixos. A més, aquesta rigidesa desincentivaria la contractació i reduint encara més les oportunitats laborals existents. 

Els treballadors i els sindicats solen oposar-se a mesures de "flexibilització" perquè reduirien els drets laborals que tant va costar guanyar i empitjoraria les condicions de treball, com la remuneració, les hores treballades, les baixes per malaltia, etc. 

També s'hi solen oposar els aturats, que tot i que en el moment present no tenen res a defensar, un lloc de feina amb drets, pensen en guanyar aquests drets un cop aconsegueixin la feina. 

Es diu que un mercat laboral més flexible crearia una major gamma d'oportunitats, resultats intermitjos entre el contracte indefinit i l'atur, amb els quals es va tirant fins a trobar una posició més estable. Però també es diu que, si aquestes condicions són possibles, es generalitzaran en la mesura en que hi hagi prou gent de reserva per contractar. 




Com buscar resultats intermitjos?


Si no aconseguim el típic contracte laboral, alguna cosa haurem de fer de mentres per tirar endavant. Algunes opcions són prou conegudes, com els contractes en pràctiques, que ens serveixen per demostrar el que valem, o l'autoocupació, que ens obliga a anar construint una cartera de clients als quals oferir els nostres serveis. 

Al cap i a la fi, les persones necessiten mantenir-se actives i obtenir uns ingressos per viure.