Flexiona't

Contractes de sis, cinc, quatre, tres, dos, un,...mesos,...o inclús setmanes. 

Treballar per obra i servei, per temporada, per projecte.

Sembla que això és el que es porta, i es portarà.


En efecte, les empreses demanen als seus treballadors més flexibilitat, estar disponibles només quan són necessaris, tot i que tinguin feina intermitentment, de tant en tant. Amb tot això, també val a dir que a les empreses els seus clients també els hi demanen més flexibilitat i se'ls hi ofereixen unes condicions més intermitents. 

I perquè no treballar sempre al mateix lloc com es feia abans?


I així la gent tindria una estabilitat econòmica i podria invertir en béns cars, com l'habitatge i el cotxe, que creen més llocs de treball. 

Però sembla difícil. Les empreses duren menys, perquè hi ha més canvi tecnològic i més canvi en les relacions comercials, hi ha automatització i globalització.

Tot això fa que molts productes quedin obsolets, i els seus productors en risc de tancament, i que molts treballs quedin obsolets o siguin massa cars. Les condicions del mercat canvien i ja ningú pot estar al mateix lloc ni en les mateixes condicions durant un temps perllongat. 

La globalització ens porta molts productes interessants i a molt bon preu, però per a la gent dels paisos desenvolupats sense un talent especial, sense contactes ni pares rics el preu sembla força alt. 

Ser previngut no queda bé

L'altre dia vaig veure un reportatge per la Sexta que comparava l'any 1992 amb l'actualitat, 25 anys després. 

Un aspecte curiòs eren els hàbits al volant. L'any 1992 portar cinturó de seguretat al seients del darrera es va tornar obligatori. En aquella època, no estava extès l'hàbit de posar-se el cinturó de seguretat, ni tant sols el conductor. Ara és impensable que algú no el porti, però llavors entrevistaven a conductors, que no el portaven posat. Alguns deien que la gent mai s'acostumaria a posar-se'l (sense el cinturó posat, esclar).

"Creo que la gente va a pasar"

Font: La Sexta Columna: 1992, El año en el que nos creímos los mejores.

L'altra dia tornava a Barcelona en autobús, per l'autopista, i em vaig posar el cinturó de seguretat, crec que ningú més el portava, tot i que hi ha a les finestres un senyal com aquest.

I és que de fet és obligatori posar-se'l en cas que n'hi hagi (no tots en tenen), sota responsabilitat del viatger i no del conductor. Tot i que suposo que no és fàcil enxampar a un passatger sense cinturó. 




Ser previngut no sembla gaire popular


La veritat és que al veure que només me'l posava jo, em vaig sentir una mica...no se. I d'aquí ve aquesta reflexió. 

Dóna la sensació que si prens mesures de seguretat quan els altres no ho fan ets una persona espantadissa, incapaç de prendre riscos i fer coses interessants, encara que el risc que estiguis assumint és completament il·lògic (hi ha poc a guanyar i molt a perdre).

Anant en autobus, el cinturó encara fa nosa, com ho feia als cotxes fa 25 anys. Potser d'aquí a uns anys serà extrany no posar-se'l. 

El preu raonable de l'habitatge (II)

Perquè estan tant cars els pisos? 


A més del fet que tothom sense excepció necessita un sostre, aquest sostre no pot estar a qualsevol lloc. 

Necessitem viure a prop d'on són els serveis (botigues, escoles, supermercats, etc) les vies principals de transport i, sobretot, de la feina. 

Cinc cops per setmana, hem de poder desplaçar-nos al nostre lloc de feina i tornar. Per tant, aquest lloc de feina ha d'estar accessible des del nostre domicili. Allà on hi ha llocs de feina disponibles, allà hem de viure, i l'activitat econòmica i els llocs de feina són a les ciutats i als seus voltants, i és allà on ha de viure tothom, i que tothom hi vulgui anar vol dir augment de la demanda, en un lloc on la oferta està molt limitada, ja que tot està construit. 

Aquests paguen més per nit que la gent que hi vol viure, a qui li llogaran?

Però a més dels serveis i la feina, volem viure en un lloc animat amb opcions d'oci, ben connectat amb el món i on visquin els nostres. 

I, per acabar, perquè la ciutat atrau visitants, que necessiten allotjar-se i paguen més que els que hi viuen. Aquest és el problema que causa l'establiment d'hotels i la disponibilitat d'habitatge per dies, que redueix l'oferta d'habitatge per viure-hi. 

Massa demanda per a tanta poca oferta, i això anima a adquirir pisos amb l'esperança de vendre'ls més cars en el futur; l'especulació.




I perquè abans no eren tant cars?


Mai he llegit una teoria al respecte, però suposo que en dècades passades la pressió era creixent, però no tant elevada (encara hi havia gent a pagès, actualment fora de les àrees metropolitanes hi ha poc a fer), no hi havia tants turistes visitant les ciutats i no hi havia tanta pressió especulativa. Tampoc es donaven els crèdits que s'han donat durant els últims anys i ara les families tenen dos salaris disponibles enlloc d'un. 




I què és pot fer?


El nostre objectiu és poder accedir a un habitatge digne i assequible, tenint en compte els ingressos normals. 

En una altra entrada, vaig suggerir la creació de "corredors prioritaris" que connectessin vàries ciutats amb la ciutat principal, amb unes freqüències i preus de transport públic que les convertissin en barris. Així és podria augmentar l'oferta i no deixar a la gent que ha de marxar tant lluny dels seus llocs de treball, amb un temps i un preu de "conmuting" raonable. 


http://tinc-entes.blogspot.com.es/2016/10/el-problema-de-lhabitatge.html

El preu raonable de l'habitatge

És notícia coneguda que el preu dels pisos torna a augmentar després de la caiguda provocada per la crisi. El preu de l'habitatge sol ser un tema d'especial importància per a la gent, ja que l'habitatge és la base des de la qual podem organitzar el nostre projecte de vida. Si no, només ens quedaria anar de sostre en sostre i anar tirant. 

I generalment la opinió és que els pisos són massa cars en proporció al que la gent ingressa. 




L'esforç per pagar l'habitatge

 
Fa un temps, vaig veure un gràfic on es mostrava com havia variat la despesa domèstica entre els anys setanta del segle passat i l'actualitat. La conclusió era que gastavem molt menys en menjar, però també molt més en habitatge. 

Això vol dir que pagar pel nostre habitatge és considerablement més car avui en dia que en l'actualitat. I no em refereixo al preu absolut, sinó que amb el que guanyem ens costa més que el que els hi costava als nostres pares i avis. 

Tenint en compte això, és poc raonable el preu actual dels pisos? o eren massa barats fa dècades? I perquè han augmentat tant durant els últims temps? Perquè no eren tant cars llavors?




Com saber si el que es paga es raonable


En el seu moment, quan els pisos estaven tant cars, alguns polítics deien que era així perquè la gent els podia pagar. En aquest cas, el criteri de preu raonable seria tenir la possibilitat a la pràctica d'adquirir l'habitatge (encara que sigui deixant de menjar i demanant diners que no es podran tornar). 

No hauria de ser així. Un altra criteri que es proposa és que l'habitatge hauria de suposar el 30% dels nostres ingressos. El que no recordo és si es refereix a una parella amb dues feines o a una persona amb un sou. I de tota manera sembla dificil que arribin a ser tant barats (300 euros si en cobrem 1000). 

O també es podria calcular un preu pel qual l'esforç per pagar l'habitatge sigui semblant al de l'época dels nostres pares. Per això necessitem saber el preu mig (que no mitjà) del metre quadrat fa 30 o 40 anys i el salari mig (que no mitjà) de la mateixa época i el salari mig actual. Fent una regla de tres ens donarà un preu mig del metre quadrat actual raonable. 

Nota: mig és la xifra que fa que el 50% de les xifres siguin més baixes i l'altra 50% més altes (exemple, el salari mig és aquell que deixa al 50% de la població cobrant menys que aquest salari mig i l'altre 50% cobrant més). D'aquesta manera, a l'hora de fer els càlculs no es tindran en compte els habitatges de luxe ni la gent de més ingressos. Que Pedralbes estigui pels núvuls a mi me la bufa.

 
 

La nova entrada al món laboral

Tradicionalment, per tal de planificar la nostra trajectòria professional només calia triar professió i carrera, finalitzar-la i ser seleccionat en alguna empresa, a la qual hi treballaves sempre i anaves ascendint esglaó a esglaó fins allà on puguessis. 

D'aquesta manera, els que ens incorporavem al món laboral només teniem que tenir en compte els estudis, que després el nostre títol ja ens posaria al lloc per sí sol. Durant la meva etapa d'estudiant, sentia a parlar de les dificultats de les asignatures i de la carrera, però no pas de la dificultat de crèixer professionalment i trobar feina. 

   

Ara la formació ja no fa tant

Sembla que avui en dia costa més entrar al món laboral (tot i que s'ha de veure si és per la crisi o és estructural). Sempre hi ha gent amb experiència a la qual agafar primer, i els que no en tenen els hi costa entrar, amb la qual cosa no tens experiència i no t'agafen, i si no t'agafen, no tens experiència..i no t'agafen. 

Ja no es només estudiar i obtenir el títol, ara també és ser capaç d'entrar i mantenir-se "ocupable", amb coneixements i habilitats que les empreses necessitin. 

Necessitem una altra manera de portar la nostra vida laboral, més basada en la proactivitat, el talent i la recerca del lloc idel on oferir el nostre talent.

Hi ha quatre maneres possibles d’obtenir qualificació

-         Formació

-         Experiència laboral

-         Experimentació i recerca autodidacta

-         Voluntariat 

Si no pots obtenir experiència laboral, et rovelles perquè no pots aplicar i perfeccionar el que has aprés a la carrera. Caldrà aprendre a desenvolupar habilitats i projectes personals en paral·lel a la recerca de feina tradicional. Unes habilitats que tinguin en compte amb coses que podem oferir (més que funcions a ocupar) i que se'ns donin especialment bé. 

 Però caldrà més proactivitat que la que ens han inculcat fins ara. 

Suc de colom

La setmana passada va aparèixer un viral als nostres Whatsapps (a mi concretament quatre cops, i també admeto que el vaig compartir un cop) on s'alertava de que en una fàbrica cervecera a Sevilla s'estaven molent coloms juntament amb la civada. 

Al video es veu com els coloms aterren sobre la civada i alguns són "xuclats" cap a dins i desapareixen. El video anava acompanyat del corresponent missatge d'alerta, on es deia qui era el propietari de la fàbrica i que el treballador que ho havia enregistrat va ser acomiadat per l'empresa. 

Posteriorment, vaig rebre el següent enllaç:

http://www.diariosur.es/sociedad/201703/24/falso-video-unas-palomas-20170324153332.html


On es diu que la noticia és falsa, que el video va ser gravat a una panaderia russa l'any passat i que porta temps sent viral a molts paisos. Sabent això, sorprén que la informació continguda al viral fos tant exacta, el que fa pensar que algú volia enfonsar la reputació de l'empresa assenyalada. 




"El nou periodisme"


He d'admetre que li vaig donar cert crèdit a la notícia (no vaig pensar "quina farsa!") tot i que em semblava extrany que, al món desenvolupat, amb tants controls de qualitat que es fan passessin aquestes coses.

I perquè li vaig donar crèdit? Suposo que simplements perquè m'ho passaven coneguts, i dels coneguts te'n refies, no compartiran informació de tanta mala qualitat.

Però el cert és que ho fan, i nosaltres també. És ben curiòs, perquè es tracta d'informació l'origen de la qual no és cap periodista ni cap mitjà de comunicació, apareix del no res, però com que ens la passa un conegut...

Debem estar encara en l'etapa d'"infantesa" de les xarxes socials, en la qual encara no som prou crítics ni esceptics amb el que rebem, perquè aparentment no ve de fonts desconegudes, ve de persones de la nostra confiança. 

Igual n'acabem aprenent, o igual no. 

   

El que va, torna. L'economia com a cicle

Sovint haureu sentit a dir coses com "compra low cost i aviat et baixaran el sou" o "si no paguen bons sous, caurà la demanda dels seus productes".

Són afirmacions que venen a parlar d'un cert "karma" en les nostres decisions econòmiques. Si tal fem, tal ens acabarem trobant. 

 Els preus baixos poden empènyer a la baixa els sous

I és que l'economia és circular. Els diners van circulant de mà en mà, tot i que també es poden quedar aturats sota un matalàs, o a una illa del tresor. La despesa d'un és el ingrés de l'altre, i si aquest altre té ingressos, podrà tenir despeses, que seran l'ingrés d'un altre, que igual som nosaltres. I així succesivament. 

Dit d'una altra manera, si gastem, algú ingressarà, i si gasta, algú altre ingressarà, i si van fent, nosaltres podrem ingressar de nou...i gastar de nou.  

El tema és que, des del punt de vista individual, no entenem que tot el que donem torna, només ens fixem en el que entra i en el que surt, sense tenir en compte la relació entre el que ingressem i el que gastem. Potser aquest és el problema de l'economia, que no sabem fer-la circular bé.