Drets laborals

Sempre s'ha dit que, a l'inici del capitalisme, les condicions laborals eren durissimes; jornades de més de dotze hores, condicions insalubres i amb poca ventilació, sense protecció contra accidents i sense cap assegurança en cas de malatia, lesió o acomiadament.

"Viure és no morir" en deien.

I llavors van aparèixer les reclamacions de millores laborals, de la jornada de vuit hores, de les lluites obreres, del comunisme, el socialisme, l'anarquisme, etc.

Cap a final de segle, ja treballavem vuit hores, treballavem en entorns ventil·lats i nets, teniem vacances pagades i subsidi d'atur, i sanitat pública i gratuita i educació pels nens (fins i tot educació superior a l'abast de tothom.

Vaga de neteja de l'aeroport d'Eivissa. Les vagues encara existeixen

I tot això, es diu, gràcies a les reivindicacions obreres, a les vagues generals, a exigir sempre les millores considerades justes, a posar problemes en cas de no veure aquestes demandes satisfetes. 




Com els crancs


Sembla que la tendència, en tot cas, es reverteix. Salaris a la baixa i més demanda de flexibilitat (contractar quan es calgui i fer fora amb menys cost).




Si tant bé va anar la cosa en el passat, perquè no es repeteix?


La gent de més edat diu que el jovent s'ha tornat molt dócil, que ignoren quant van haver de lluitar i patir les generacions anteriors per arribar a tenir tot el que es té ara i que donen pel fet el que hi ha. Igual és cert.

Però hi ha un altre factor pel qual crec que costarà repetir-ho; la mundialització.

La mundialització ha fet que tots els països del món estiguin subjectes al mercat mundial. Ara tot pot ser produit a qualsevol lloc i es pot buscar el lloc més barat possible.

Això ha fet que ara poguem tenir productes de força qualitat a preus assequibles, i clar, n'estem encantats de la vida com a consumidors. 

Però també és cert que, com a treballadors, ens trobem amb que hem de competir amb gent que fa el mateix però més barat, i, si ens volem oposar a una rebaixa en les condicions, agafen les coses i marxen a un lloc on siguin menys exigents. 

Durant les últimes setmanes, cada dilluns hi ha vaga dels treballadors del Metro de Barcelona. És un cas bastant aïllat ja que, a diferència de la resta de treballadors, la seva feina afecta a moltes persones. La majoria de nosaltres, si fem vaga, qui se n'entera? A qui podem pressionar? Podem donar gràcies de tenir feina. 

Retallar la despesa segueix de moda

Aquesta és una noticia que he vist avui i que em resulta familiar:

http://economia.elpais.com/economia/2017/05/16/actualidad/1494932262_960603.html

Ford prepara un ajust de plantilla global del 10%.

Això dels ajustos encara sona molt (retallar el dèficit, ajustar plantilles, etc). 




Una despesa menys, un ingrés menys


Quan algú deixa de gastar un euro, algú altre deixa d'ingressar un euro. En una època d'expansió, les despeses i els ingressos augmenten, i no sembla que estem en aquesta etapa. 

Europa

El passat diumenge, l'ultradreta va perdre les eleccions a la presidència de França. El titular, en molts casos, va ser "Europa respira".

Un projecte acabat?

Si al guanyar Macron les eleccions el titular va ser aquest, quin hagués estat el titular si hagués guanyat Le Pen. "A Europa li dona un infart"?

I és que partits com el Front Nacional volen recuperar, per als seus Estats, poders que havien cedit a La Unió Europea durant dècades, com la moneda o les fronteres. Molts es podrien plantejar un referendum per sortir-ne com es va fer al Regne Unit. 

Sembla que Europa agrada menys que en èpoques passades. El continent no sembla adaptar-se bé a la globalització, de la qual sembla que les institucions europees siguin les principals impulsores, i es veuen els Estats com institucions capaces de protegir a la població de totes aquestes polítiques que tant poc agraden, com les retallades públiques i la flexibilització laboral.

Alguns la comparen amb l'Imperi Austrohongarés, molt elegant i sofisticat, molt centreeuropeu i molt multicultural, però que es va ensorrar.

I què representa Europa?

En realitat diria que poca cosa. No gaire més que els intercanvis Erasmus, els viatges barats i sense trabes burocrátiques arreu del continent i fins i tot els valors que, de tant en tant, recordem que té Europa. L'estat del benestar, la prosperitat i la pau que tant necessitava el continent. 

A mi Europa sempre m'ha fet pensar en llocs on es viu bé i es respecta la llibertat de les persones més que en cap altre lloc del món. Però no hi ha consciència col·lectiva, i digue-m'ho també, la lògica de mercat sembla que està obligant a Europa a anar-se desfent del seu vaixell insigna més preuat; la garatia de benestar per a tothom. 

Europa encara és força apreciada arreu, però necessitarà tornar a connectar amb els ciutadans, trobar la fòrmula de tornar a ser "la idea política que fa possible les coses bones de les que gaudim".

Flexiona't

Contractes de sis, cinc, quatre, tres, dos, un,...mesos,...o inclús setmanes. 

Treballar per obra i servei, per temporada, per projecte.

Sembla que això és el que es porta, i es portarà.


En efecte, les empreses demanen als seus treballadors més flexibilitat, estar disponibles només quan són necessaris, tot i que tinguin feina intermitentment, de tant en tant. Amb tot això, també val a dir que a les empreses els seus clients també els hi demanen més flexibilitat i se'ls hi ofereixen unes condicions més intermitents. 

I perquè no treballar sempre al mateix lloc com es feia abans?


I així la gent tindria una estabilitat econòmica i podria invertir en béns cars, com l'habitatge i el cotxe, que creen més llocs de treball. 

Però sembla difícil. Les empreses duren menys, perquè hi ha més canvi tecnològic i més canvi en les relacions comercials, hi ha automatització i globalització.

Tot això fa que molts productes quedin obsolets, i els seus productors en risc de tancament, i que molts treballs quedin obsolets o siguin massa cars. Les condicions del mercat canvien i ja ningú pot estar al mateix lloc ni en les mateixes condicions durant un temps perllongat. 

La globalització ens porta molts productes interessants i a molt bon preu, però per a la gent dels paisos desenvolupats sense un talent especial, sense contactes ni pares rics el preu sembla força alt. 

Ser previngut no queda bé

L'altre dia vaig veure un reportatge per la Sexta que comparava l'any 1992 amb l'actualitat, 25 anys després. 

Un aspecte curiòs eren els hàbits al volant. L'any 1992 portar cinturó de seguretat al seients del darrera es va tornar obligatori. En aquella època, no estava extès l'hàbit de posar-se el cinturó de seguretat, ni tant sols el conductor. Ara és impensable que algú no el porti, però llavors entrevistaven a conductors, que no el portaven posat. Alguns deien que la gent mai s'acostumaria a posar-se'l (sense el cinturó posat, esclar).

"Creo que la gente va a pasar"

Font: La Sexta Columna: 1992, El año en el que nos creímos los mejores.

L'altra dia tornava a Barcelona en autobús, per l'autopista, i em vaig posar el cinturó de seguretat, crec que ningú més el portava, tot i que hi ha a les finestres un senyal com aquest.

I és que de fet és obligatori posar-se'l en cas que n'hi hagi (no tots en tenen), sota responsabilitat del viatger i no del conductor. Tot i que suposo que no és fàcil enxampar a un passatger sense cinturó. 




Ser previngut no sembla gaire popular


La veritat és que al veure que només me'l posava jo, em vaig sentir una mica...no se. I d'aquí ve aquesta reflexió. 

Dóna la sensació que si prens mesures de seguretat quan els altres no ho fan ets una persona espantadissa, incapaç de prendre riscos i fer coses interessants, encara que el risc que estiguis assumint és completament il·lògic (hi ha poc a guanyar i molt a perdre).

Anant en autobus, el cinturó encara fa nosa, com ho feia als cotxes fa 25 anys. Potser d'aquí a uns anys serà extrany no posar-se'l. 

El preu raonable de l'habitatge (II)

Perquè estan tant cars els pisos? 


A més del fet que tothom sense excepció necessita un sostre, aquest sostre no pot estar a qualsevol lloc. 

Necessitem viure a prop d'on són els serveis (botigues, escoles, supermercats, etc) les vies principals de transport i, sobretot, de la feina. 

Cinc cops per setmana, hem de poder desplaçar-nos al nostre lloc de feina i tornar. Per tant, aquest lloc de feina ha d'estar accessible des del nostre domicili. Allà on hi ha llocs de feina disponibles, allà hem de viure, i l'activitat econòmica i els llocs de feina són a les ciutats i als seus voltants, i és allà on ha de viure tothom, i que tothom hi vulgui anar vol dir augment de la demanda, en un lloc on la oferta està molt limitada, ja que tot està construit. 

Aquests paguen més per nit que la gent que hi vol viure, a qui li llogaran?

Però a més dels serveis i la feina, volem viure en un lloc animat amb opcions d'oci, ben connectat amb el món i on visquin els nostres. 

I, per acabar, perquè la ciutat atrau visitants, que necessiten allotjar-se i paguen més que els que hi viuen. Aquest és el problema que causa l'establiment d'hotels i la disponibilitat d'habitatge per dies, que redueix l'oferta d'habitatge per viure-hi. 

Massa demanda per a tanta poca oferta, i això anima a adquirir pisos amb l'esperança de vendre'ls més cars en el futur; l'especulació.




I perquè abans no eren tant cars?


Mai he llegit una teoria al respecte, però suposo que en dècades passades la pressió era creixent, però no tant elevada (encara hi havia gent a pagès, actualment fora de les àrees metropolitanes hi ha poc a fer), no hi havia tants turistes visitant les ciutats i no hi havia tanta pressió especulativa. Tampoc es donaven els crèdits que s'han donat durant els últims anys i ara les families tenen dos salaris disponibles enlloc d'un. 




I què és pot fer?


El nostre objectiu és poder accedir a un habitatge digne i assequible, tenint en compte els ingressos normals. 

En una altra entrada, vaig suggerir la creació de "corredors prioritaris" que connectessin vàries ciutats amb la ciutat principal, amb unes freqüències i preus de transport públic que les convertissin en barris. Així és podria augmentar l'oferta i no deixar a la gent que ha de marxar tant lluny dels seus llocs de treball, amb un temps i un preu de "conmuting" raonable. 


http://tinc-entes.blogspot.com.es/2016/10/el-problema-de-lhabitatge.html

El preu raonable de l'habitatge

És notícia coneguda que el preu dels pisos torna a augmentar després de la caiguda provocada per la crisi. El preu de l'habitatge sol ser un tema d'especial importància per a la gent, ja que l'habitatge és la base des de la qual podem organitzar el nostre projecte de vida. Si no, només ens quedaria anar de sostre en sostre i anar tirant. 

I generalment la opinió és que els pisos són massa cars en proporció al que la gent ingressa. 




L'esforç per pagar l'habitatge

 
Fa un temps, vaig veure un gràfic on es mostrava com havia variat la despesa domèstica entre els anys setanta del segle passat i l'actualitat. La conclusió era que gastavem molt menys en menjar, però també molt més en habitatge. 

Això vol dir que pagar pel nostre habitatge és considerablement més car avui en dia que en l'actualitat. I no em refereixo al preu absolut, sinó que amb el que guanyem ens costa més que el que els hi costava als nostres pares i avis. 

Tenint en compte això, és poc raonable el preu actual dels pisos? o eren massa barats fa dècades? I perquè han augmentat tant durant els últims temps? Perquè no eren tant cars llavors?




Com saber si el que es paga es raonable


En el seu moment, quan els pisos estaven tant cars, alguns polítics deien que era així perquè la gent els podia pagar. En aquest cas, el criteri de preu raonable seria tenir la possibilitat a la pràctica d'adquirir l'habitatge (encara que sigui deixant de menjar i demanant diners que no es podran tornar). 

No hauria de ser així. Un altra criteri que es proposa és que l'habitatge hauria de suposar el 30% dels nostres ingressos. El que no recordo és si es refereix a una parella amb dues feines o a una persona amb un sou. I de tota manera sembla dificil que arribin a ser tant barats (300 euros si en cobrem 1000). 

O també es podria calcular un preu pel qual l'esforç per pagar l'habitatge sigui semblant al de l'época dels nostres pares. Per això necessitem saber el preu mig (que no mitjà) del metre quadrat fa 30 o 40 anys i el salari mig (que no mitjà) de la mateixa época i el salari mig actual. Fent una regla de tres ens donarà un preu mig del metre quadrat actual raonable. 

Nota: mig és la xifra que fa que el 50% de les xifres siguin més baixes i l'altra 50% més altes (exemple, el salari mig és aquell que deixa al 50% de la població cobrant menys que aquest salari mig i l'altre 50% cobrant més). D'aquesta manera, a l'hora de fer els càlculs no es tindran en compte els habitatges de luxe ni la gent de més ingressos. Que Pedralbes estigui pels núvuls a mi me la bufa.