Tema 20: Tenim tots les mateixes oportunitats per desenvolupar el nostre talent?

Diuen alguns que el mercat de treball s'està transformant en el mercat del talent, ja que allò que ens pot garantir seguretat i prosperitat econòmica és la capacitat per crear valor i resoldre problemes, més que no pas el nostre Currículum Vitae. 

Això, com a contrapartida, podria fer que el mercat laboral sigui una mica més igualitari, perquè si els contractants es fixen més en el valor que aportem, és raonable pensar que, per tant, es fixaran menys en les nostres circumstàncies personals, com la nostra edat, el nostre gènere, la nostra nacionalitat, el barri on vivim, els estudis que ens hem pogut pagar, el nostre passat, etc.

"El talent i el valor generats per una 

persona poden ser un criteri més just

i igualitari per valorar-lo que les seves

circumstàncies personals"

Sembla que les persones tenim més possibilitats de poder generar valor que no pas de canviar les nostres circumstàncies personals, i això ens podria posar a tots més o menys en el mateix nivell. 

O gairebé, perquè el talent per generar valor és una cosa que requereix molt de temps. Segons el periodista Malcolm Gladwell, 10.000 hores de pràctica en una activitat concreta per poder ser-ne reconegut com un gran expert. Uns 10 anys més o menys. Si ens hi hem de posar, posem-nos-hi ja. 

El problema és que el temps no és una cosa de la qual totes les persones puguin disposar de la mateixa manera.  Bona part d'aquestes 10.000 hores de pràctica no seran remunerades, tot i que les persones sempre necessitem mitjans per mantenir-nos. Les persones que tinguin que mantenir-se a si mateixes hauran d'acceptar feines amb remuneració immediata, encara que aquestes feines no les ajudi a desenvolupar el seu talent. Qui no necessita mantenir-se a si mateix durant molt de temps pot optar a refusar treballs remunerats i fer activitats que li permetin desenvolupar aquest talent. 

"Desenvolupar prou talent pot requerir

molt de temps, que no tothom pot dedicar

si no n'és remunerat"

Afortunadament, a les persones cada cop ens resulta més viable passar temps eximits d'haver d'obtenir una remuneració immediata i dedicar-se a formar-se per millorar les seves perspectives. Així, les noves generacions poden dedicar part de la seva juventut a estudiar i formar-se, mentre generacions anteriors o, fins i tot, persones d'altres països han de buscar feina a edats molt tempranes. 

Una altra iniciativa que s'hauria de promoure és el repartiment de beques per aquelles persones amb pocs recursos que vulguin desenvolupar el seu talent. Existeixen beques d'estudis, força insuficients per cert, però estan subjectes a l'obtenció d'un títol universitari. Les beques que proposo serien com els fons per fer una recerca científica. El candidat ha de presentar el seu projecte, on expliqui quin valor aportarà i quant de temps i recursos necessita per fer-ho realitat, si és acceptat, els seus progressos han de ser seguits per uns tutors, que assessorin al candidat i s'assegurin que fa bon ús de l'ajut rebut.

TEMA 19: Quin tipus de llocs de feina podem esperar?

Fragment d'una entrevista a Santiago Niño Becerra al diari l'Econòmic, on descriu com serà el mercat laboral a partir d'ara:

"En general, anem a un nou model econòmic que prioritzarà l'eficiència i la productivitat, en què treballarà la gent que calgui, per fer el que calgui, quan calgui, i serà remunerada en funció del valor generat i punt. Això significa que hi haurà zones que sí i zones que no, gent que sí i gent que no, i avui sí i demà no"

Bàsicament vol dir que les empreses buscaran, de forma continuada, la manera menys costosa de produir, buscant l'emplaçament on es treballi millor i els costos siguin més baixos (eficiència i productivitat). Tots els productors es concentraran allà on es donin aquestes condicions i deixaran buit la resta de regions (zones que sí i zones que no) i es contractaran o s'acomiadaran treballadors en funció de si es necessiten o no a cada moment donat (avui sí, demà no).

Les coses sembla que ja estan anant per aquí. La última reforma laboral del mercat laboral del govern espanyol va abaratir els cost de l'acomiadament, per tal de garantir a les empreses aquesta "eficiència" de posar i treure segons convingui. A més, la tendència del mercat laboral és la temporalitat, contractar treballadors per un temps limitat o fins que acabi el projecte concret. Sembla que si això no s'accepta, les empreses marxaran a llocs on sí acceptin aquestes condicions.

També estem veient que hi ha zones en clar declivi econòmic i d'altres en ple auge. Només cal pensar en les ciutats de Detroit i San Francisco. Una es cau a trossos i es buida, mentre l'altra és el centre de la innovació tecnològica i els béns immobiliaris valen una fortuna. 

Efectivament, aquest sembla que és el model econòmic que ens espera a partir d'ara. 


Què ens espera, doncs?

Sembla que s'ha acabat treballar tota la vida a la mateixa empresa, bàsicament perquè aquestes tenen major mobilitat geogràfica, i de fet s'han de moure per poder competir. D'altra banda, la tecnologia disponible i els productes també canvien ràpidament i és més difícil poder fer el mateix durant tota una vida laboral. 

Sembla que tindran més treball aquells que ho facin millor i aquells que acceptin pitjors condicions, i óbviament ningú de nosaltres vol estar al segon grup. 

Llavors sembla que haurem de treballar millor i generar més valor. La capacitat de generar valor és allò que ens donarà seguretat laboral, tal i com diu Borja Vilaseca al seu article "La muerte del CV". "El valor" és el conjunt de coses que satisfan al mercat i per la qual aquest està disposat a assumir un cost, és a dir, pagar. 

Això de generar valor compet tant a les persones (treballadors i empreses) com a cada regió, ja que les regions també es poden veure excloses del mercat si no generen prou valor. 

Les persones i empreses s'han de centrar en fer coses i produir productes que generin aquest valor pel qual seran recompensades, mentre les regions s'han de centrar en ser atractives per anar-hi a produir i generar valor. Això es pot fer amb bones infraestructures que permetin fer arribar el producte o servei a la resta del món de manera ràpida i barata, educant a la seva població per a que aprenguin a generar valor, i atraure, d'aquesta manera, inversors i talent. 

Tema 18: El món de suma zero

Aquesta setmana dedico l'entrada del dimarts a un altre llibre que he trobat a la biblioteca. El seu títol és "El món de suma zero", escrit pel periodista anglés Gideon Rachman, que tracta sobre la tendència de la política mundial cap a la inestabilitat i la rivalitat entre potències, especialment els Estats Units i la Xina. 

De fet, un món de suma zero és aquell en que el guany d'un pais és la pèrdua d'un altre. Segons l'autor, hem passat d'una época on la tendència era la integració política i econòmica, on semblava que tothom hi guanyava perquè tothom creixia econòmicament, a un altra de inestabilitat econòmica, guerres comercials, paisos que deuen a uns altres, intents d'assegurar el subministrament d'energia, aigua i aliments i desacord en els grans temes globals, com el canvi climàtic. 

Segons l'autor, a partir de la caiguda del comunisme, el món va viure una época de prosperitat i major integració econòmica global. Els Estats Units es van convertir en una potència incontestada econòmica i militarment parlant, la Unió Europea va avançar cap a la seva consolidació amb l'ampliació cap a l'est i l'euro i a la resta del món semblava que l'obertura econòmica i la democràcia s'acabarien imposant arreu, creant un planeta amb interessos i valors comuns capaç d'afrontar amb una sola veu tots els assumptes globals.
 
La cosa canvia a partir de la crisi del 2008. Els problemes de deute i atur als Estats Units i la Unió Europea fan que Occident comenci a veure amb temor el transvasament de riquesa i poder d'Occident cap a les potències emergents a causa del major creixement d'aquesta part del món, del seu superàvit comercial i de la seva creixent influència en els assumptes globals.

A l'Irak i l'Afganistan es fa palés que els Estats Units no poden controlar militarment el món i no poden afrontar la enorme despesa que suposa ser la policia del món. 

La Unió Europea pateix una crisi de credibilitat a causa dels problemes de deute d'alguns dels seus membres i l'augment de l'euroescepticisme. 

La democràcia no sembla consolidar-se i la Xina consegueix prosperar sense renunciar a la política de partit únic. Es consolida un "eix autoritari" liderat per la Xina i Rússia capaç de qüestionar a nivell global els plantejaments dels països democràtics. 

No hi ha acords en els grans desafiaments globals. Els països desenvolupats volen que la responsabilitat amb el canvi climàtic sigui equitativa entre tots els països, però els emergents diuen que els desenvolupats porten més temps emitint gasos d'efecte hivernacle i que, per tant, els hi correspon major esforç. Tampoc hi ha acord sobre la no proliferació nuclear, i països com Rússia i Xina obstaculitzen la possibilitat d'evitar que Iran desenvolupi armament nuclear. 

També van en augment els estats fallits, aquells que no poden imposar l'autoritat a part del seu territori. 


Conclusió. Perquè m'ha resultat interessant el llibre?

Aquest llibre dóna una perspectiva interessant sobre cap on sembla que pot anar al món. 

Efectivament, dóna la sensació que, després de la crisi, tenim més desconfiança amb tot; amb el sistema econòmic, amb els polítics, amb la Unio Europea i les institucions europees que ens obliguen a fer retallades i a baixar-nos els sous, amb el xinesos, que ens ho venen tot i fins i tot ens serveixen begudes als bars, amb els habitants dels països de sota, etc. 

El llibre es va escriure l'any 2010 i té un epileg del 2011, on tot just començava la primavera àrab, que tampoc ha millorat gaire les coses. Tampoc havia exclatat la guerra a Síria, però ja es parla de la inestabilitat de l'Orient Mitjà i la pressió migratòria d'aquests països a la Unió Europea. Síria deu ser un cas molt clar de com la desconfiança entre potències i la seva divergència d'interessos fa que no hi hagi ni solucions ni lideratge cap als problemes globals. A Síria ningú pot posar ordre perquè hi ha molts interessos creuats entre unes potències i unes altres. 

Cap a on va el món? Sembla que seguirà havent rivalitat entre països i cert proteccionisme, però també és cert que la integració econòmica i social dins un món global tampoc serà tan fàcil de desfer. Internet no es tancarà perquè tot el món en depen molt, i cap pais es pot permetre renunciar al comerç mundial. Potser caldrà tornar a aprendre a construir relacions win-win per evitar aquesta lógica de suma zero. 

Tema 17: Hem canviat amb la crisi?

Va començar els anys 2008-2009, però l'any 2015 encara seguim fent servir habitualment aquesta paraula; crisi.

Per tant, sis-set anys durant els quals moltes persones ens hem vist amb dificultats per poder construir el projecte de vida per al qual ens vam preparar i que esperàvem poder obtenir, i encara no sabem els que queden.

Durant aquest temps, molts hem hagut de modificar els nostres plans, els nostres costums, les nostres expectatives i els nostres estils de vida obligats per la nostra situació econòmica. Alguns d'aquests canvis han estat realment durs i incómodes, però en part ens hi hem adaptat.

En general, durant aquests anys he pogut observar que la gent fa plans i activitats més austers, on el consum de productes te menys importància. Abans t'havies de gratar la panxa per no quedar-te penjat a casa, perquè molts plans incloien activitats cares i anar de restaurants. També s'accepta amb certa normalitat el fet d'estar a l'atur o en feines per sota de la nostra qualificació o tenir una situació econòmica complicada.

Sembla que el consum i la ostentació han perdut importància i que ara es valora més el temps lliure i les amistats, i també sembla que hipotecar-se ja no es veu amb tants bons ulls, però encara em pregunto si aquest canvi és només passatger, lligat a les possibilitats econòmiques del moment, o que la gent abraça uns valors diferents, on la capacitat adquisitiva té menys importància.

Això només es podrà veure quan recuperem el nivell econòmic esperat, si això arriba a passar.

Tinc els meus dubtes que realment haguem canviat. Molta gent s'ha adaptat perquè, al cap i a la fi, no té la possibilitat de tenir una altra cosa i, a més, moltes altres persones estan igual. Però molts encara pensen en poder anar de vacances i comprar els últims aparells electrònics, entre d'altres coses. És d'esperar que amb més diners optessin per aquest estil de vida de nou.

Malgrat tot, els diners i l'adquisició de béns encara són la principal motivació social de les persones, això tampoc ha canviat gaire, però aquest cop podríem esperar una mica més memòria i recordar com hem acabat en aquests anys. 

Tema 16: Com afrontar el 27S?

Les eleccions del 27S ja s'han celebrat, i el bloc sobiranista ha obtingut majoria absoluta i, per tant, ocuparà el proper govern de la Generalitat. 

No obstant, el panorama sembla que s'ha complicat una mica respecte el que ja teníem. 

Primer,  la investidura. Es necessiten els vots de la CUP per investir al president de la Generalitat, i ja han dit que no pensen investir a l'Artur Mas. Què passarà? Acceptaran d'investir-lo finalment? Forçaran a Junts pel Si a presentar un altre candidat? Romeva? Junqueras? Ja veurem què passa.

Segon, el plebiscit (de pega, però força comentat). El "SI" guanya al "NO", però no arriba al 50% dels vots. Cal recordar que Catalunya si que es pot i Unió no volen ser sumats amb el "NO" i, per tant, aquesta afirmació és certa. Trobo que aquest resultat és un empat tècnic. No hi ha una majoria clara a favor de la independència, però només el 40% del pais és partidari de l'actual estatus polític de Catalunya, un fet molt significatiu de que alguna cosa ha de canviar. 

Per poder donar per vàlid el plebiscit caldria organitzar-ne un de veritat. 

Tercer, la governació i el clima polític. Serà interessant veure com es desenvolupa, especialment després de les eleccions generals, quan hi hagi nou govern espanyol. És difícil que qualsevol organització social funcioni bé si en ella hi predomina l'acusació, la queixa i els atacs mutus, amb la qual cosa serien necessàries unes relacions més cordials i constructives, independentment del projecte polític defensat.

Tema 15: Com entenc el 27S?

Aquest diumenge tenim eleccions a cada nostra i m'ha semblat interessant dedicar aquesta setmana a oferir-ne una opinió. 

Aquests últims dies hi ha hagut moltes opinions i declaracions creuades sobre la independència de Catalunya, el tema estrella de la campanya. L'ambient està tan carregat que faré un exercici d'opinió resumida i a fons del tema. 


1. Crec que no estem decidint l'estatus polític de Catalunya, estem decidint quin és l'estatus polític amb el qual ens identifiquem. En funció d'aquest resultat, es podrà fer política d'una manera o d'una altra, atesa la legitimitat i el pes al Parlament de cadascú. 

Això ho dic perquè s'està parlant molt de les conseqüències de la independència, com la sortida de la UE, del euro, de possibles "corralitos", del Barça sense Lliga, etc. Primer s'hauria de reconèixer la independència, i per això encara hi ha passos per fer, alguns força difícils. Aquestes eleccions serien en tot cas un primer pas.

2. Respecte l'encaix de Catalunya dins l'Estat, no puc dir que els partits estatals siguin exemple de consideració, elegància, generositat i bona fe amb Catalunya. Certament, tenen la clau de tot, tenen els diners, tenen el reconeixement i l'estatu quo de part seva. Ens pot no agradar la seva actitut, però a ells ja els hi pot anar bé, se'n poden sortir. 

3. El següent pas després de les eleccions és fer política. Des de l'autogovern de Catalunya tenim un poder força limitat. A més de reclamar més poder per decidir el nostre futur, també podríem pensar com aprofitar millor els poders que tenim. Vull pensar que entre la crisi econòmica i el procés sobiranista, la gent és més conscient de la importància de participar en la vida política i de construir-se un criteri més ampli sobre les coses que passen i les coses que es diuen.




 

Tema 14: La plaça Lesseps abans i després de la remodelació

La plaça Lesseps, al districte de Gràcia de Barcelona, potser que sigui un dels espais més remodelats de la ciutat. Des de principis del segle XX (molta gent encara confón "el segle passat" amb el segle XIX) fins ara han existit quatre versions de la plaça, comptant l'actual. 

He vist moltes fotografies antigues de la plaça, però curiosament no n'he trobat gaires de la plaça Lesseps que vaig conèixer durant la meva infantesa, l'anterior plaça abans l'última remodelació. Per sort vaig treure algunes fotografies de l'antiga plaça. Feia uns dies que havia nevat a Barcelona i n'havia fet fotos, i uns dies després vaig fer més fotos per la zona de la plaça per acabar el carret i portar-lo a revelar (si, quan encara portàvem a revelar les fotos). 

He fet fotografies de l'actual plaça, aquest cop amb el telèfon, des del mateix lloc on les vaig fer llavors per poder comparar el canvi. Aquest n'és el resultat:

Aquí podem veure l'esplanada de davant de la biblioteca Jaume Fuster, que durant molt de temps havia estat un descampat tancat amb un mur, tot i que a la foto el mur ja havia estat retirat i s'hi podia accedir a l'interior. En aquest espai, s'instal.laven els cavalls i els carros el dia de Sant Medir. 

Vista del pas elevat que permetia envoltar el col.legi Rius i Taulet i creuar Avinguda Vallcarca (llavors Avinguda Hospital Militar). Aquella plaça era plena de passos elevats i túnels, tant pels cotxes com per els vianants. Actualment, la perspectiva és força més arbolada.   

Vista de la plaça des del seu costat mar. On actualment hi ha la parada de metro "Lesseps" i sovint si celebren fires com les de la foto, abans hi havia una gran calçada que separava el costat mar de la resta de la plaça. La plaça era una illa verda envoltada d'asfalt, des del costat mar s'hi accedia a través de dos túnels, un a la cantonada amb Perez Galdós i l'altre cantonada Torrent de l'Olla, i per una rampa a la cantonada amb Gran de Gràcia. 



                   
Vista de l'interior de la plaça, sento no teninr-ne més, sobretot de la zona de jocs i de l'estany. Aquesta era la sortida del túnel que connectava la plaça amb el costat mar i el costat muntanya. Si be és cert que la plaça era un excalextric i els túnels feien olor a pixum, almenys tenia un espai central que verdaderament la convertia en una plaça on poder jugar i reunir-se. 





Observació sobre la nova plaça

Penso que l'actual plaça Lesseps no és gaire millor que l'anterior. Està be que no hi hagi tants túnels i passos elevats, però abans teníem una plaça i ara tenim unes quantes voreres molt amples, per no parlar d'espais i elements d'utilitat força dubtosa, com aquestes "rampes" a banda i banda del túnel de la Ronda del Mig les quals ningú dóna ús, o l'anfiteatre que hi ha a la cantonada amb Torrent de l'Olla o aquesta mena d'estructures de ferro que hi ha per tota la plaça de dubtosa bellesa.

El més irónic és que van pintar la grua de l'obra de la línia 9 del metro del mateix color gris que les obres aquestes. Fa uns mesos que l'han retirat però no desentonava amb la resta del disseny urbà de la plaça.