I diuen que el preu del lloguer a Barcelona ja supera els nivells precrisi...
Lo que és ben curiòs, perquè molts no han recuperat el mateix nivell econòmic que aleshores i la població no ha augmentat. Per tant, sembla que no hi ha més demanda i que, la que hi ha, no té més capacitat de pagar lloguers més cars.
Airbnb, l'assenyalat
L'assenyalat com a culpable és la xarxa social Airbnb, que permet llogar per nits un habitatge qualsevol a qualsevol persona que estigui de visita.
Enlloc de cobrar, posem 700 euros per un piset normal, pots posar-lo a 40 euros la nit a Airbnb. 40 euros/dia x 30 dies = 1200 euros/mes.
1200 euros mensuals no els pagariem per la majoria de pisos de Barcelona si hi haguessim de viure, però 40 euros el dia per passar uns dies a Barcelona sona més interessant i assequible.
És Airbnb el culpable?
En part, però atribuiria al fenònem del turisme en general.
Un pis que s'ofereix a Airbnb es deixa d'oferir com a habitatge per viure, però també és cert que, allà on es construeix un hotel o un alberg, es deixa de construir habitatge.
Les dades de visitants no deixen de pujar any rere any. Avui en dia, milions de persones no concebeixen un any sense fer algun viatge, i la gran majoria no està disposada a dormir a l'estació de trens o a un parc.
Ocupem més espai per persona
No hi ha més gent demandant habitatge, no hi ha un boom poblacional, però cada persona ocupa cada cop més metres quadrats.
A més de que als habitatges hi viu cada cop menys gent de mitjana (abunden les llars amb una sola persona) fer turisme és una altra manera d'ocupar més espai en un moment donat.
La persona que marxa de viatge segueix ocupant l'habitatge en el que viu, però a més ocupa l'habitatge al qual s'hospeda, ja sigui un apartament o un hotel. Hi ha moltes persones viatjant, amb la qual cosa hi ha moltes persones ocupant metres quadrats adicionals.
Això expandeix la demanda, per una oferta que es manté més o menys constant. Això explicaria que els preus s'elevin.
S'asumeix que el turisme és car
Assumim que, per passar uns quants dies fora, és raonable gastar-se uns quants centenars d'euros, però no ho veuriem raonable si es tractés del lloc on vivim.
Per això es pot demanar més al turista que al que ve a viure, i per això val la pena reservar-li el lloc.
Podriem dir que es tracta només de moure's i estar en un altre lloc, però...
Viatjar desperta passions
Només es tracta de traslladar el nostre cos uns dies a un altre lloc, però és emocionant i plaent. Anar més enllà i canviar d'aires, encara que sigui a un lloc menys interessant que el lloc del qual es prové. Llocs com l'aeroport o l'estació d'autobus fan una olor especial (com de cafeteria, però una mica diferent) tenen un ambient diferent, de dinamisme i d'aventura, i encara no hem sortit de la ciutat.
Odi als turistes?
Fa uns minuts acabo de llegir aquest article:
http://elpais.com/elpais/2017/06/01/paco_nadal/1496315476_605835.html
Tracta sobre llocs que "odien" els turistes. I m'ha donat què pensar.
Es cert que la gent es queixa molt dels turistes, i que la tendència a molts llocs és intentar limitar-ne la seva presència. Per exemple, tenim les restriccions que Barcelona fa a Airbnb, o les taxes turistiques que alguns llocs imposen als visitants.
Visitat vs ramat
A mi els visitants m'agraden, el que no m'agraden són els ramats de turistes, que generen "cutrerio" allà on van.
Selfie-steaks, bermudes, pells supercremades, ampolles d'aigua mineral i envasos d'smooties arreu, botigues de souvenirs barats, top manta, etc. És tot un ambient poc interessant, fins i tot per a les persones que formen part del ramat.
Crec que d'això és del que la gent es queixa, i no del turisme en si.
I si no volem ser part del ramat, sempre es pot viatjar a destinacions secondàries i poc conegudes però amb el seu encant, que encara que sembli mentida encara en queden, i si pot ser en temporada baixa.
Diu la Wikipedia en català que la post-veritat és "un concepte que descriu la situació en la qual, a l’hora de crear l’opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l’emoció i a les creences personals".
Se'n parla molt de la post-veritat últimament. Es diu que la gent fa més cas a allò que l'interessa que als fets reals, sobretot des que hi ha xarxes socials i mitjans digitals que ens informen a cada moment.
I no ha estat sempre així?
Jo crec que les emocions sempre han estat més importants que els fets, sobretot tenint en compte que els fets gairebé mai els veiem directament, ens els expliquen si de cas, amb la qual cosa has de confiar o desconfiar de les fonts.
No crec que a la gent li hagi donat per creure més en la fe que en els fets. De fet, abans era pitjor, la societat era més religiosa i supersticiosa, on les coses que no es podien veure tenien un clar protagonisme sobre el comportament de les persones.
Malgrat que sembli que la gent s'estigui atontant, encara anem a millor. Més que post-veritat, igual és la Pre-veritat.
