Quines són les limitacions del pla de negoci?

El pla de negoci és el document amb el qual expliquem en què consistirà el nostre negoci i quin és el nostre pla per posar-lo en marxa, i on també aportem informació que demostra que el negoci és viable. 

El seu propòsit principal és el d'obtenir accés al finançament, ja que amb ell podem convèncer als possibles inversors de que invirteixin en el nostre projecte. Però també serveix als promotors del projecte com a guia amb la qual poder treballar i prendre decisions. 

"Amb el pla de negoci, expliquem en què consisteix el nostre negoci, com el posarem en marxa i defensem la seva viabilitat"

Però el plan de negoci, tal i com el conec, te algunes limitacions. La dificultat de planificar a llarg termini i la dificultat de fer estudis de la competència i del mercat. 

Pot resultar força improductiu planificar des de l'inici a molt llarg termini, perquè no sabem com aniran les coses una vegada ens posem a treballar. Hi ha tot un aprenentatge al llarg del desenvolupament del negoci que, evidentment, el pla de negoci no tindrà en compte. Això ens porta a desfer i tornar a elaborar els nostres plans moltes vegades. 

"Els plans de negoci s'han d'anar adaptant a l'aprenentatge continu del negoci"

Després està el tema de la competència. Sempre es diu que cal estudiar a tots els competidors per poder estar segurs que no ens quedarem sense mercat. Però sempre m'he trobat amb que hi ha molta competència potencial per estudiar. Hi ha competidors que ofereixen el mateix que nosaltres i hi ha competidors que fan coses que poden substituir allò que nosaltres fem. I a més tots ells es van movent amb el temps. De nou, molta feina que, a més, queda desfasada molt ràpidament. 

I amb el mercat passa una cosa semblant. Les estadístiques i les enquestes contenen informació insuficient, perquè per saber si el producte funciona necessitem posar-lo davant del client i veure què passa. 

Tota aquesta planificació i tot aquest estudi ens treuen molts recursos i queden inservibles molt ràpidament. També es dóna la paradoxa de que podem necessitar finançament per fer aquests estudis, finançament que no obtindrem perquè no tenim aquesta informació.

"Necessitem plans de negoci que es puguin adaptar al nostre aprenentatge constant"

És per tot això que els plans de negoci em semblen poc dinàmics. Necessitem plans de negoci que siguin més fàcilment revisables i modificables sobre la marxa, a mesura que obtenim nova informació i aprenentatge.   

Com la competitivitat pot afectar la transparència i la honestitat

Un ambient molt competitiu pot tornar a les persones i organitzacions de persones menys transparents i menys honestes entre elles. Recordem que un ambient competitiu és, simplement, un ambient en el qual el guany d'una persona o grups de persones és la pèrdua d'una altra persona o d'un grup de persones. 

"Tenir informació és un avantatge que alguns no volen compartir per poder guanyar"

Per tant, tot allò que pugui ser un avantatge per obtenir aquest guany no serà compartit de manera pública, perquè per garantir-se el guany previst també cal privar d'aquest mateix avantatge als altres possibles competidors, que accedirien a ells si la deixessim a disposició del públic. 

L'exemple més clar d'aquest avantatge que és privat de ser compartit és la informació i el coneixement. La conseqüència d'aquesta ocultació de la informació és la manca de transparència i d'honestitat de les persones. Manca de transparència perquè no s'ensenya la informació que els altres necessiten per poder actuar d'acord amb els seus interessos, i manca d'honestedat perquè es dóna informació falsa o a mitges amb l'objectiu de privar d'alguna mena d'avantatge als altres. 

"El progrés requereix que la informació disponibles sigui compartida. Afortunadament, cada cop és més fàcil de compartir amb els nous mitjans"

I tot això és una pena, perquè crec que el progrés es fonamenta en la compartició de la informació i el coneixement, on cada persona pot aportar millores successives. El món digital ens dóna l'esperança de que cada cop sigui més difícil no ser transparent i honest, ja que si una persona no comparteix el que sap, algú altra ho pot fer. 

S'està recuperant l'economia?

Durant els últims anys, ens han vingut dient que l'economia s'està recuperant i que, per tant, podem tornar a somiar amb les nostres expectatives de sempre. Això bàsicament és tenir una feina, una llar, un cotxe, poder anar a sopar fora de tant en tant i anar de vacances lluny de casa a l'estiu. Una vida que podríem considerar estàndard, vaja. 

I tot aquest discurs ha vingut recolzat per una sèrie de dades econòmiques a l'alça, com l'augment del PIB, la disminució de l'atur, l'augment del consum i de les inversions, més cotxes venuts, augment dels preus dels pisos, etc. 

"S'ha estés un discurs de recuperació, però encara es respira molta crisi"

I malgrat tot, encara es respira crisi. Gent que encara busca feina i segueix sense trobar gaires ofertes, consum familiar força restringit, amb viatges curts i propers, sopars d'amics fets a casa, ús de transpost públic enlloc de cotxe, expectatives laborals i salarials congelades o a la baixa, etc. 

Avui en dia, encara hi ha molta gent en aquesta situació

Tampoc sembla que s'hagin depurat els errors que van portar a la crisi. N'han pagat més les conseqüències aquells que menys poder de decisió tenien, hi ha més desigualtat i encara mana un sector financer hipertrofiat. 

Per últim, hi ha comentaristes que diuen que, durant aquests anys, s'han produit i consolidat canvis estructurals que fan que les coses no tornin a ser com eren abans i que enlloc de crisi haguem de parlar de nova normalitat. Moltes activitats s'han traslladat als països emergents, on moltes persones s'han incorporat a la població activa mundial, a menor preu que nosaltres, i moltes feines han estat automatitzades. Tots aquests canvis són en detriment dels treballadors de països desenvolupats, especialment aquells que fan feines més manuals. Això es tradueix en més demanda de feina i menys oferta, que pot mantenir la tendència a la baixada salarial. 

"Hi ha canvis estructurals que fan que part d'allò que anomenem crisi sigui la nova normalitat"

Per tant, podem creure que existeix realment aquesta recuperació, però no podem esperar de forma passiva que ens vinguin a oferir les mateixes oportunitats que abans. Cal fer coses diferents a aquelles a les quals estàvem acostumats. Cal enfocar-se a ser capaç de generar valor que el mercat estigui disposat a pagar i a fer-ho conèixer convenientment. Allò que abans era suficient potser ja no ho és. 

Ah! També cal recordar que la Unió Europea ens demanarà més retallades per eixugar el dèficit i que els emergents crèixen menys. No sabem com afectarà això a la recuperació. 

Perquè és important el networking?

Una paraula de moda que ha vingut per quedar-se

Networking és una paraula de moda aquests últims anys. En molts centres d'orientació a l'emprenedoria i a la recerca de feina n'ofereixen cursos, a molts events socials sempre es reserva l'estona final per a fer networking. Networking és una paraula de moda i, em sembla a mi, ha vingut per quedar-se.

Networking significa "fer contactes", teixir una xarxa de contactes que ens puguin ajudar a assolir els nostres objectius, bàsicament professionals tot i que també podrien ser personals. Molta gent afirma que el networking és el nou eufemisme per referir-se al clàssic "enxufisme". Tot i que en alguns casos, la paraula networking es pugui fer servir com a eufemisme, en general no es ben bé el mateix. Amb l'enxufisme som triats només gràcies a una relació familiar o personal molt propera sense tenir gaire en compte la competència professional. El networking ens obliga a valer per a la feina que ens encomanen, tot i que el fet d'haver establert contacte prèviament ens dóna un cert avantatge. 

"El networking consisteix a crear i mantenir una xarxa de contactes que ens poden ajudar a assolir els nostres objectius professionals"

Com ja he dit, el networking és cada vegada més important en les nostres vides, i això és fruit de la creixent liberalització de les relacions econòmiques. El mercat laboral tendeix a ser més flexible, buscant adaptar-se a les circumstàncies de cada moment. Això fa que cada cop sigui més difícil treballar tota la vida en un mateix lloc de feina, en una mateixa empresa i en un mateix sector. Si hem de canviar d'ocupació tan sovint, haurem d'estar ben connectats per tenir més oportunitats de recol·locació.

Com fer networking

En opinió meva, el networking consisteix en anunciar i difondre la nostra existència com a professionals de manera constant, no només quan estem buscant noves oportunitats, i procurar conèixer (i que ens coneguin) altres persones del mateix sector. 

"El networking consisteix en anunciar la nostra existència com a professionals i buscar i interactuar amb altres persones del mateix sector"

Ja no ens avala només la nostra formació i experiència, sinó allò que siguem capaços de satisfer i resoldre. Hem de saber anunciar el nostre talent, la nostra activitat i els nostres assoliments com la nostra carta de presentació i el nostre curriculum. Per això tenim Internet, una web de presentació propia, un bloc i una presència a les xarxes socials, on els nostres contactes i el mercat en general poden conèixer tot allò que els podem oferir. Amb aquest procés crearem una reputació i una marca que ens farà reconeixibles al públic.

A més de permetre que ens trobin, també hem de buscar i mantenir contactes de qualitat, aquells que amb els quals podem crear sinèrgies per millorar la nostra carrera. Podem donar-nos a conèixer buscant persones del nostre sector o interés a les quals seguir per les xarxes socials o en events especials i interactuar amb ells en aquests events o en discussions vàries on puguem introduir els nostres serveis i coneixements sense que això sigui forçat. Així és possible que ens segueixin i ens segueixin. 

Perquè és tan difícil canviar les coses?

Sigui quina sigui la societat en la qual vivim, sempre hi ha coses amb les quals no estem comformes, no ens satisfan prou o no ens deixen ben parats. Hi ha situacions on no ens sentim identificats amb la manera com funciona el món que ens envolta o que, directament, aquest no ens proporciona mitjans suficients per tenir un bon projecte de vida. Volem canviar les coses per poder sentir-nos més identificats amb la societat en la qual vivim i jugar un bon paper en la participació dins d'aquesta. 

"Podem no identificar-nos amb la societat en la qual vivim o estar decebuts amb les perspectives que aquesta ens ofereix"

Però canviar coses dins la societat no és gent fàcil. Cal tenir en compte que cada societat porta la seva pròpia inèrcia. La inèrcia és la manera de ser i de funcionar d'una societat. Com es governa, com es produeixen béns i serveis, que pren les decisions més importants i com aconsegueixen que aquestes siguin respectades, com s'entenen les relacions personals, quins valors i creences predominen, etc. 

"Tota societat té una inèrcia, una manera de ser i de funcionar difícil de canviar"

Aquesta inèrcia és la que és en part perquè ha vingut funcionant relativament bé durant molt de temps, almenys per a certa quantitat de persones, i en part perquè és el que tothom coneix i veu que tothom respecta i aplica en general. 

Si ens trobem insatisfets amb la inèrcia que ha vingut portant la societat durant els últims temps, és possible que vulguem que alguna cosa canvíi, ja sigui aquest un canvi rellevant o només algun detall de poca envergadura. 

Però per fer un canvi possible, haurien de passar almenys una de les següents coses. Que la manera de funcionar de la societat decebi i molesti a molta gent o que algú faci una proposta força prometedora i d'un cost relativament baix. 

"Per portar a terme un canvi, o molta gent està decebuda amb l'actual societat, o algú proposa algun canvi prometedor i d'un cost relativament baix"

Faig notar això del cost relativament baix perquè molta gent que voldria canvis no els dóna suport per por a totes les conseqüències imprevisibles que el canvi podria tenir. Al cap i a la fi, les persones hem aprés a moure'ns, de millor o pitjor manera, sota aquesta inèrcia, i no sabrem si ens adaptarem millor o pitjor al canvi. També cal tenir en compte la reacció d'aquells que estan bé com estan, que sempre n'hi han i solen tenir molts recursos per oposar-s'hi i convertir l'aplicació dels canvis en un problema.

Tema 24: És la intel·ligència artificial una amenaça per als humans?

Fa uns mesos, un dels científics més importants del món, Stephen Hawking va declarar: "El desenvolupament de la intel·ligència artificial completa pot significar la fi de l'espècie humana". 

http://www.ara.cat/tecnologia/intel-ligencia_artificial-tecnologia-stephen_kawking-bill_gates-informatica_0_1294070807.html

El científic diu que la intel·ligència artificial està avançant tant ràpidament que, si arriba un dia en que es crea un organisme capaç de pensar per si mateix, aquest serà capaç de millorar-se a si mateix a una velocitat més ràpida que a la que poden millorar-ho els humans, arribant a superar-nos i substituir-nos. 

Terminator, una pel·licula basada en un futur en el qual les màquines esclavitzen als humans

La qual cosa em porta a la següent reflexió: si els organismes amb intel·ligència artificial arriben a dominar, esclavitzar i destruir als humans, això vol dir que són éssers orgullosos, competitius, violents, cobdiciosos i amb afany de dominació. 

El que està suposant la tesi de que la intel·ligència artificial acabarà amb nosaltres deu sostenir que els organismes amb intel·ligència artificial estaran fets a imatge i semblança nostre, perquè nosaltres som bàsicament d'aquesta manera. 

Per ser més avançats que nosaltres, sembla que seran tan estúpids com nosaltres.

Per acabar, no veig tan clar que un organisme amb intel·ligència artificial hagi d'heretar tots els nostres instints manies i misèries. Al cap i a la fi, totes les coses mal fetes que fem i tots els nostres defectes no crec que siguin atribuibles a la nostra racionalitat, sinó més aviat als nostres instints primaris, que la intel·ligència artificial no té perquè tenir ni té perquè desitjar adoptar, com dient "Eh! jo també vull ser orgullós i competitiu com aquests organismes de carn i ossos, és una idea molt raonable i intel·ligent". 

Tant pel que fa a la intel·ligència artificial com pel que fa a la idea de Deu, sembla que tenim tendència a suposar que, si existeixen, deuen ser exactament com nosaltres. No debem poder imaginar éssers pensants que es comportin d'una altra manera. 

Tema 23: Apunts sobre els atemptats de Paris

Aquesta setmana tractaré la meva entrada sobre el fet més impactant dels últims dies, els atemptats de Paris. Aprofitaré el tema per fer un exercici de posar en ordre tot el que entenc, tot el que he sentit i tot el que crec sobre el que està passant. Faré un repàs dels anàlisis i opinions més escoltats, començant pels atemptats mateixos, seguint pel tema de la multiculturalitat i la integració i acabant amb la polèmica pel tractament dels morts en uns llocs i en uns altres.

Atemptats

Se'ns diu sovint que els atemptats són obra de ciutadans europeus, d'origen musulmà, fanatitzats gràcies a la manca d'oportunitats, d'expectatives i de discriminació que pateixen aquí. Són persones que han nascut aquí, però que no se senten ni d'aquí ni d'on provenen els seus pares o avis. Molts veuen en el projecte de ISIS una manera de ser algú i de formar part d'un projecte en expansió i que té lloc per a ells.




Aquestes persones s'han animat a participar en aquest projecte gràcies a l'èxit obtingut a Orient Pròxim. Aquest éxit és la causa de la inestabilitat que existeix en aquella regió, primer amb la caiguda de Saddam Hussein i després amb les revolucions àrabs que han fet caure altres régims. Hi ha un buit de poder que organitzacions com aquesta estan sabent ocupar. Potser les dictadures eren mals menors en aquests paisos i ara ens trobem amb una cosa pitjor encara. 

Així doncs, s'ajunten la falta d'expectatives a Occident amb l'auge d'un moviment que convida a totes aquestes persones excloses a participar activament en aquest, creant la reacció violenta que hem vist. Aquestes persones, quan tornen a casa, són un enemic invisible, que apareix de sobte i intenta fer el mal més gran possible. Si se surten amb la seva sovint poden fer que la nostra sigui una societat espantada, paranoica i policial, on tot és controlat i vigilat. 

Multiculturalitat i integració

Serà inevitable que creixi el rebuig cap a la població musulmana. Ja portem uns anys veien aquest fenòmen, que va creixent acció rere acció de l'ISIS. Rebutjar públicament als musulmans encara queda fora de la correcció política, encara està mal vist en molts cercles, però ja se sent un rumrum en molts altres cercles.

Es diu que els musulmans tenen una mentalitat que xoca frontalment amb el model de societat que hem construit, que no estan disposats a acceptar aquest model i que intentaran imposar el seu món gràcies al seu increment demogràfic.

Es diu que allà on hi ha més concentració de població musulmana, especialment àrab, és on més problemes socials es detecten i on més gihadisme hi ha, com els barris perifèrics de les ciutats franceses i belgues. Això indicaria que la integració d'aquesta població està fracassant i que la multiculturalitat porta a societats molt diferents entre elles es mirin amb desconfiança les unes amb les altres.


En tot cas, crec que al final se n'haurà de parlar de quin paper juga aquesta gent nouvinguda a Europa. No ens podem tancar en nosaltres mateixos i menysprear la resta del món, però tampoc podem fer com si no passés res, perquè alguna cosa està passant entre aquesta part de la població.




Morts aquí, morts allà i banderes franceses al Facebook

Hi ha hagut polèmica a les xarxes socials pel tractament dels atemptats de Paris. Es diu que al món àrab també mort gent, més que a Europa, i que som tan hipòcrites que no li donen la mateixa cobertura informativa i que no posem les banderes d'aquests paisos al perfil de Facebook.

Ja crec que és normal que tingui més impacte l'atemptat de Paris. En primer lloc, ens cau més a prop perquè París és dins el nostre àmbit, ha passat allà com podia haver passat aquí i per això ens alarma. També era més probable tenir amics i coneguts allà que no pas al món àrab. Per últim, hi ha la freqüència i la quantitat, els atemptats al món àrab són quasi diaris, aquí atemptats així passen poc. Les coses que són molt freqüents impacten menys.
 

Tema 22: Renda bàsica? És viable? És bona idea? És necessari?

Si no hi ha renda bàsica, sempre es pot fer un espectacle com el de Full Monty

Últimament es parla molt de la instauració d'una renda bàsica universal. L'ha proposada Podemos i també l'està contemplant el PSOE. També en parla l'economista Santiago Niño Becerra, que diu que aquesta és l'única manera de poder fer front a l'atur estructural que ha vingut per quedar-se.

Segons la Viquipèdia i la Xarxa Renda Bàsica, la renda bàsica és un ingrés que l'Estat paga a cada membre de ple dret de la societat sense condicions, ja que no es té en compte si la persona està intentant trobar feina remunerada, si té patrimoni i rendes amb les quals mantenir-se o si conviu amb persones que la poden mantenir.

La proposta de la renda bàsica té pinta de que serà molt polèmica, ja que si es porta a terme tenint en compte la definició anterior, pot comportar un augment important de la despesa pública i un canvi profund en els incentius de les persones per treballar.

El primer problema és la viabilitat econòmica de la proposta. Quanta gent es beneficiarà d'aquesta renda? Quant en rebran? Quant costarà en total? Cal tenir present que continua havent-hi moltíssima pressió per a que l'Estat redueixi la despesa pública i que ja està costant pagar les pensions de jubilació (diuen que s'està fent servir la guardiola de la Seguretat Social per poder pagar-les). A més, sembla que cada cop és més díficil demanar més esforç fiscal als més rics i a les grans empreses, que poden moure la seva residència cap allà on més els hi convingui i fer pràctiques d'enginyeria fiscal. Se'm fa díficil saber d'on sortirien els diners per sostenir aquesta proposta.

El segon problema és si la renda bàsica és una bona idea. És fàcil pensar que, si les persones poden obtenir ingressos sense haver de treballar, perquè es molestarien en treballar per obtenir ingressos? Sembla probable que molta gent que actualment treballa ho deixés de fer si pugués mantenir-se sense seguir treballant. Per tant, com es sustenta un pais si la gent no treballa? D'altra banda, si menys gent treballa i rep la renda bàsica, d'on surt la recaptació per pagar aquesta renda? I si la gent que només treballa per diners ho deixa de fer, on trobaran els empresaris gent a la qual contractar?

També veig un tercer problema. Ja s'acostumarà la gent que no pot entrar al mercat laboral i que rep la renda bàsica a aquesta situació? No treballar està molt bé quan és durant un temps limitat i un sap què fer de la seva vida sense ocupar un lloc de treball, però molta gent sempre ha suposat que dedicaria part del seu temps a treballar, i si no ho fan, què faran diàriament? què explicaran als altres que fan? Al cap i a la fi, diuen que el treball dignifica i, a més, allò que fem en certa manera marca la nostra personalitat.


Conclusió

Per poder pagar aquesta mesura, sembla que caldrà un esforç redistributiu que no sembla marcar tendència a l'economia mundial, ja que la renda bàsica és un recurs car que pot restar "competitivitat" al pais que l'apliqui.

També sembla que, quant més elevada sigui aquesta renda, menys incentius tindran els treballadors per mantenir una feina que els resulti dura i desagradable.

Tenint en compte tot això, veig viable la renda bàsica només si la seva quantia és relativament baixa, que permeti subsistir i viure amb dignitat, però no molt més. D'aquesta manera el cost de la mesura serà més baix i assumible i les persones seguiran tenint incentius per esforçar-se més, treballar i fer viable la mesura.

Tema 21: És útil la filosofia?

Perquè té tan poc prestigi?

Avui dia, la filosofia és una disciplina arraconada i menystinguda. Potser és pel fet que no hi ha prou demanda laboral de filòsofs, potser és pel fet que el motor del nostre progrés siguin més les ciències "materials", com la medicina o l'enginyeria, o potser és una mica de tot. 

Crec que el problema, en part, és que tant la filosofia com la resta de ciències socials, no s'estan sabent "vendre" a la societat, comunicar la seva vàlua i justificar que s'hi destinin recursos al seu desenvolupament. Potser el problema és que tenen un cert rerefons bohemi i alternatiu. A molta gent de l'àmbit de les ciències socials li deu molestar la idea "d'haver-se de vendre" per adquirir prestigi. Sembla que l'excepció són el dret i l'economia, que tenen un rerefons més "pràctic" i enfocat als valors més arrelats en tots nosaltres, els diners i el reconeixement social. 

Tot això fa que molta gent amb talent es decanti per exercir professions amb més demanda i més prestigi i que aquells que contracten professionals busquin professionals que "van més per feina". 

Perquè és important?

La filosofia és la disciplina que ensenya a enraonar, a fer servir la raó per entendre el món que ens envolta i per satisfer les nostres necessitats i expectatives. Vist així, podem considerar, de fet, que la filosofia és la disciplina més important de totes, la que estudia com funciona la raó humana i ensenya a fer-la servir per a adquirir tota la resta de coneixements, aquells que sí que tenen prestigi. 

I on està el problema?

Sembla que la filosofia o no s'està sabent identificar amb el món actual, o no sap plantejar solucions als problemes actuals o no s'està sabent oferint correctament a la societat. Un altra problema és que les professions i disciplines amb prestigi són molt específiques, sabem exactament per a què serveixen i quant valuòs és allò que ofereixen. La filosofia ve a ser com la disciplina mare que s'ha quedat envellida i tancada a la residència d'avis mentre espera que els seus fills la vagin a visitar alguna vegada. 

A l'escola, la filosofia es limita a estudiar els filòsofs més rellevants, però no existeix la filosofia com a eina pràctica per al món actual. Sembla que la filosofia està per explicar-me quin era el pensament de Plató, però no per ajudar-me a formar-me una opinió sobre el que passa al món o com enraonar per prendre una decisió tenint en compte el context i la informació de la qual disposo. 

Què caldria?

Cal que la filosofia recuperi "cartell". Cal que la gent tingui ben clar la filosofia és l'eina que ens ajuda a enraonar i a conèixer, en oposició a altres actituts humanes que són irracionals i instintives però que també existeixen. 

El món necessita la filosofia per posar ordre a les seves idees i a les seves intencions, sobretot en un moment de canvi tan accelerat com l'actual. Els canvis només es porten bé si s'hi actua raonablement i no deixant-se emportar per emocions com la por i la cobdícia. 

La filosofia ha de ser protagonista a l'educació. No s'ha de repassar la història del pensament, sinó que ha d'ensenyar-nos a pensar avui mateix. Al cap i a la fi, allò que ens farà prosperar és la nostra capacitat de pensar.

Tema 20: Tenim tots les mateixes oportunitats per desenvolupar el nostre talent?

Diuen alguns que el mercat de treball s'està transformant en el mercat del talent, ja que allò que ens pot garantir seguretat i prosperitat econòmica és la capacitat per crear valor i resoldre problemes, més que no pas el nostre Currículum Vitae. 

Això, com a contrapartida, podria fer que el mercat laboral sigui una mica més igualitari, perquè si els contractants es fixen més en el valor que aportem, és raonable pensar que, per tant, es fixaran menys en les nostres circumstàncies personals, com la nostra edat, el nostre gènere, la nostra nacionalitat, el barri on vivim, els estudis que ens hem pogut pagar, el nostre passat, etc.

"El talent i el valor generats per una 

persona poden ser un criteri més just

i igualitari per valorar-lo que les seves

circumstàncies personals"

Sembla que les persones tenim més possibilitats de poder generar valor que no pas de canviar les nostres circumstàncies personals, i això ens podria posar a tots més o menys en el mateix nivell. 

O gairebé, perquè el talent per generar valor és una cosa que requereix molt de temps. Segons el periodista Malcolm Gladwell, 10.000 hores de pràctica en una activitat concreta per poder ser-ne reconegut com un gran expert. Uns 10 anys més o menys. Si ens hi hem de posar, posem-nos-hi ja. 

El problema és que el temps no és una cosa de la qual totes les persones puguin disposar de la mateixa manera.  Bona part d'aquestes 10.000 hores de pràctica no seran remunerades, tot i que les persones sempre necessitem mitjans per mantenir-nos. Les persones que tinguin que mantenir-se a si mateixes hauran d'acceptar feines amb remuneració immediata, encara que aquestes feines no les ajudi a desenvolupar el seu talent. Qui no necessita mantenir-se a si mateix durant molt de temps pot optar a refusar treballs remunerats i fer activitats que li permetin desenvolupar aquest talent. 

"Desenvolupar prou talent pot requerir

molt de temps, que no tothom pot dedicar

si no n'és remunerat"

Afortunadament, a les persones cada cop ens resulta més viable passar temps eximits d'haver d'obtenir una remuneració immediata i dedicar-se a formar-se per millorar les seves perspectives. Així, les noves generacions poden dedicar part de la seva juventut a estudiar i formar-se, mentre generacions anteriors o, fins i tot, persones d'altres països han de buscar feina a edats molt tempranes. 

Una altra iniciativa que s'hauria de promoure és el repartiment de beques per aquelles persones amb pocs recursos que vulguin desenvolupar el seu talent. Existeixen beques d'estudis, força insuficients per cert, però estan subjectes a l'obtenció d'un títol universitari. Les beques que proposo serien com els fons per fer una recerca científica. El candidat ha de presentar el seu projecte, on expliqui quin valor aportarà i quant de temps i recursos necessita per fer-ho realitat, si és acceptat, els seus progressos han de ser seguits per uns tutors, que assessorin al candidat i s'assegurin que fa bon ús de l'ajut rebut.

TEMA 19: Quin tipus de llocs de feina podem esperar?

Fragment d'una entrevista a Santiago Niño Becerra al diari l'Econòmic, on descriu com serà el mercat laboral a partir d'ara:

"En general, anem a un nou model econòmic que prioritzarà l'eficiència i la productivitat, en què treballarà la gent que calgui, per fer el que calgui, quan calgui, i serà remunerada en funció del valor generat i punt. Això significa que hi haurà zones que sí i zones que no, gent que sí i gent que no, i avui sí i demà no"

Bàsicament vol dir que les empreses buscaran, de forma continuada, la manera menys costosa de produir, buscant l'emplaçament on es treballi millor i els costos siguin més baixos (eficiència i productivitat). Tots els productors es concentraran allà on es donin aquestes condicions i deixaran buit la resta de regions (zones que sí i zones que no) i es contractaran o s'acomiadaran treballadors en funció de si es necessiten o no a cada moment donat (avui sí, demà no).

Les coses sembla que ja estan anant per aquí. La última reforma laboral del mercat laboral del govern espanyol va abaratir els cost de l'acomiadament, per tal de garantir a les empreses aquesta "eficiència" de posar i treure segons convingui. A més, la tendència del mercat laboral és la temporalitat, contractar treballadors per un temps limitat o fins que acabi el projecte concret. Sembla que si això no s'accepta, les empreses marxaran a llocs on sí acceptin aquestes condicions.

També estem veient que hi ha zones en clar declivi econòmic i d'altres en ple auge. Només cal pensar en les ciutats de Detroit i San Francisco. Una es cau a trossos i es buida, mentre l'altra és el centre de la innovació tecnològica i els béns immobiliaris valen una fortuna. 

Efectivament, aquest sembla que és el model econòmic que ens espera a partir d'ara. 


Què ens espera, doncs?

Sembla que s'ha acabat treballar tota la vida a la mateixa empresa, bàsicament perquè aquestes tenen major mobilitat geogràfica, i de fet s'han de moure per poder competir. D'altra banda, la tecnologia disponible i els productes també canvien ràpidament i és més difícil poder fer el mateix durant tota una vida laboral. 

Sembla que tindran més treball aquells que ho facin millor i aquells que acceptin pitjors condicions, i óbviament ningú de nosaltres vol estar al segon grup. 

Llavors sembla que haurem de treballar millor i generar més valor. La capacitat de generar valor és allò que ens donarà seguretat laboral, tal i com diu Borja Vilaseca al seu article "La muerte del CV". "El valor" és el conjunt de coses que satisfan al mercat i per la qual aquest està disposat a assumir un cost, és a dir, pagar. 

Això de generar valor compet tant a les persones (treballadors i empreses) com a cada regió, ja que les regions també es poden veure excloses del mercat si no generen prou valor. 

Les persones i empreses s'han de centrar en fer coses i produir productes que generin aquest valor pel qual seran recompensades, mentre les regions s'han de centrar en ser atractives per anar-hi a produir i generar valor. Això es pot fer amb bones infraestructures que permetin fer arribar el producte o servei a la resta del món de manera ràpida i barata, educant a la seva població per a que aprenguin a generar valor, i atraure, d'aquesta manera, inversors i talent. 

Tema 18: El món de suma zero

Aquesta setmana dedico l'entrada del dimarts a un altre llibre que he trobat a la biblioteca. El seu títol és "El món de suma zero", escrit pel periodista anglés Gideon Rachman, que tracta sobre la tendència de la política mundial cap a la inestabilitat i la rivalitat entre potències, especialment els Estats Units i la Xina. 

De fet, un món de suma zero és aquell en que el guany d'un pais és la pèrdua d'un altre. Segons l'autor, hem passat d'una época on la tendència era la integració política i econòmica, on semblava que tothom hi guanyava perquè tothom creixia econòmicament, a un altra de inestabilitat econòmica, guerres comercials, paisos que deuen a uns altres, intents d'assegurar el subministrament d'energia, aigua i aliments i desacord en els grans temes globals, com el canvi climàtic. 

Segons l'autor, a partir de la caiguda del comunisme, el món va viure una época de prosperitat i major integració econòmica global. Els Estats Units es van convertir en una potència incontestada econòmica i militarment parlant, la Unió Europea va avançar cap a la seva consolidació amb l'ampliació cap a l'est i l'euro i a la resta del món semblava que l'obertura econòmica i la democràcia s'acabarien imposant arreu, creant un planeta amb interessos i valors comuns capaç d'afrontar amb una sola veu tots els assumptes globals.
 
La cosa canvia a partir de la crisi del 2008. Els problemes de deute i atur als Estats Units i la Unió Europea fan que Occident comenci a veure amb temor el transvasament de riquesa i poder d'Occident cap a les potències emergents a causa del major creixement d'aquesta part del món, del seu superàvit comercial i de la seva creixent influència en els assumptes globals.

A l'Irak i l'Afganistan es fa palés que els Estats Units no poden controlar militarment el món i no poden afrontar la enorme despesa que suposa ser la policia del món. 

La Unió Europea pateix una crisi de credibilitat a causa dels problemes de deute d'alguns dels seus membres i l'augment de l'euroescepticisme. 

La democràcia no sembla consolidar-se i la Xina consegueix prosperar sense renunciar a la política de partit únic. Es consolida un "eix autoritari" liderat per la Xina i Rússia capaç de qüestionar a nivell global els plantejaments dels països democràtics. 

No hi ha acords en els grans desafiaments globals. Els països desenvolupats volen que la responsabilitat amb el canvi climàtic sigui equitativa entre tots els països, però els emergents diuen que els desenvolupats porten més temps emitint gasos d'efecte hivernacle i que, per tant, els hi correspon major esforç. Tampoc hi ha acord sobre la no proliferació nuclear, i països com Rússia i Xina obstaculitzen la possibilitat d'evitar que Iran desenvolupi armament nuclear. 

També van en augment els estats fallits, aquells que no poden imposar l'autoritat a part del seu territori. 


Conclusió. Perquè m'ha resultat interessant el llibre?

Aquest llibre dóna una perspectiva interessant sobre cap on sembla que pot anar al món. 

Efectivament, dóna la sensació que, després de la crisi, tenim més desconfiança amb tot; amb el sistema econòmic, amb els polítics, amb la Unio Europea i les institucions europees que ens obliguen a fer retallades i a baixar-nos els sous, amb el xinesos, que ens ho venen tot i fins i tot ens serveixen begudes als bars, amb els habitants dels països de sota, etc. 

El llibre es va escriure l'any 2010 i té un epileg del 2011, on tot just començava la primavera àrab, que tampoc ha millorat gaire les coses. Tampoc havia exclatat la guerra a Síria, però ja es parla de la inestabilitat de l'Orient Mitjà i la pressió migratòria d'aquests països a la Unió Europea. Síria deu ser un cas molt clar de com la desconfiança entre potències i la seva divergència d'interessos fa que no hi hagi ni solucions ni lideratge cap als problemes globals. A Síria ningú pot posar ordre perquè hi ha molts interessos creuats entre unes potències i unes altres. 

Cap a on va el món? Sembla que seguirà havent rivalitat entre països i cert proteccionisme, però també és cert que la integració econòmica i social dins un món global tampoc serà tan fàcil de desfer. Internet no es tancarà perquè tot el món en depen molt, i cap pais es pot permetre renunciar al comerç mundial. Potser caldrà tornar a aprendre a construir relacions win-win per evitar aquesta lógica de suma zero. 

Tema 17: Hem canviat amb la crisi?

Va començar els anys 2008-2009, però l'any 2015 encara seguim fent servir habitualment aquesta paraula; crisi.

Per tant, sis-set anys durant els quals moltes persones ens hem vist amb dificultats per poder construir el projecte de vida per al qual ens vam preparar i que esperàvem poder obtenir, i encara no sabem els que queden.

Durant aquest temps, molts hem hagut de modificar els nostres plans, els nostres costums, les nostres expectatives i els nostres estils de vida obligats per la nostra situació econòmica. Alguns d'aquests canvis han estat realment durs i incómodes, però en part ens hi hem adaptat.

En general, durant aquests anys he pogut observar que la gent fa plans i activitats més austers, on el consum de productes te menys importància. Abans t'havies de gratar la panxa per no quedar-te penjat a casa, perquè molts plans incloien activitats cares i anar de restaurants. També s'accepta amb certa normalitat el fet d'estar a l'atur o en feines per sota de la nostra qualificació o tenir una situació econòmica complicada.

Sembla que el consum i la ostentació han perdut importància i que ara es valora més el temps lliure i les amistats, i també sembla que hipotecar-se ja no es veu amb tants bons ulls, però encara em pregunto si aquest canvi és només passatger, lligat a les possibilitats econòmiques del moment, o que la gent abraça uns valors diferents, on la capacitat adquisitiva té menys importància.

Això només es podrà veure quan recuperem el nivell econòmic esperat, si això arriba a passar.

Tinc els meus dubtes que realment haguem canviat. Molta gent s'ha adaptat perquè, al cap i a la fi, no té la possibilitat de tenir una altra cosa i, a més, moltes altres persones estan igual. Però molts encara pensen en poder anar de vacances i comprar els últims aparells electrònics, entre d'altres coses. És d'esperar que amb més diners optessin per aquest estil de vida de nou.

Malgrat tot, els diners i l'adquisició de béns encara són la principal motivació social de les persones, això tampoc ha canviat gaire, però aquest cop podríem esperar una mica més memòria i recordar com hem acabat en aquests anys. 

Tema 16: Com afrontar el 27S?

Les eleccions del 27S ja s'han celebrat, i el bloc sobiranista ha obtingut majoria absoluta i, per tant, ocuparà el proper govern de la Generalitat. 

No obstant, el panorama sembla que s'ha complicat una mica respecte el que ja teníem. 

Primer,  la investidura. Es necessiten els vots de la CUP per investir al president de la Generalitat, i ja han dit que no pensen investir a l'Artur Mas. Què passarà? Acceptaran d'investir-lo finalment? Forçaran a Junts pel Si a presentar un altre candidat? Romeva? Junqueras? Ja veurem què passa.

Segon, el plebiscit (de pega, però força comentat). El "SI" guanya al "NO", però no arriba al 50% dels vots. Cal recordar que Catalunya si que es pot i Unió no volen ser sumats amb el "NO" i, per tant, aquesta afirmació és certa. Trobo que aquest resultat és un empat tècnic. No hi ha una majoria clara a favor de la independència, però només el 40% del pais és partidari de l'actual estatus polític de Catalunya, un fet molt significatiu de que alguna cosa ha de canviar. 

Per poder donar per vàlid el plebiscit caldria organitzar-ne un de veritat. 

Tercer, la governació i el clima polític. Serà interessant veure com es desenvolupa, especialment després de les eleccions generals, quan hi hagi nou govern espanyol. És difícil que qualsevol organització social funcioni bé si en ella hi predomina l'acusació, la queixa i els atacs mutus, amb la qual cosa serien necessàries unes relacions més cordials i constructives, independentment del projecte polític defensat.

Tema 15: Com entenc el 27S?

Aquest diumenge tenim eleccions a cada nostra i m'ha semblat interessant dedicar aquesta setmana a oferir-ne una opinió. 

Aquests últims dies hi ha hagut moltes opinions i declaracions creuades sobre la independència de Catalunya, el tema estrella de la campanya. L'ambient està tan carregat que faré un exercici d'opinió resumida i a fons del tema. 


1. Crec que no estem decidint l'estatus polític de Catalunya, estem decidint quin és l'estatus polític amb el qual ens identifiquem. En funció d'aquest resultat, es podrà fer política d'una manera o d'una altra, atesa la legitimitat i el pes al Parlament de cadascú. 

Això ho dic perquè s'està parlant molt de les conseqüències de la independència, com la sortida de la UE, del euro, de possibles "corralitos", del Barça sense Lliga, etc. Primer s'hauria de reconèixer la independència, i per això encara hi ha passos per fer, alguns força difícils. Aquestes eleccions serien en tot cas un primer pas.

2. Respecte l'encaix de Catalunya dins l'Estat, no puc dir que els partits estatals siguin exemple de consideració, elegància, generositat i bona fe amb Catalunya. Certament, tenen la clau de tot, tenen els diners, tenen el reconeixement i l'estatu quo de part seva. Ens pot no agradar la seva actitut, però a ells ja els hi pot anar bé, se'n poden sortir. 

3. El següent pas després de les eleccions és fer política. Des de l'autogovern de Catalunya tenim un poder força limitat. A més de reclamar més poder per decidir el nostre futur, també podríem pensar com aprofitar millor els poders que tenim. Vull pensar que entre la crisi econòmica i el procés sobiranista, la gent és més conscient de la importància de participar en la vida política i de construir-se un criteri més ampli sobre les coses que passen i les coses que es diuen.




 

Tema 14: La plaça Lesseps abans i després de la remodelació

La plaça Lesseps, al districte de Gràcia de Barcelona, potser que sigui un dels espais més remodelats de la ciutat. Des de principis del segle XX (molta gent encara confón "el segle passat" amb el segle XIX) fins ara han existit quatre versions de la plaça, comptant l'actual. 

He vist moltes fotografies antigues de la plaça, però curiosament no n'he trobat gaires de la plaça Lesseps que vaig conèixer durant la meva infantesa, l'anterior plaça abans l'última remodelació. Per sort vaig treure algunes fotografies de l'antiga plaça. Feia uns dies que havia nevat a Barcelona i n'havia fet fotos, i uns dies després vaig fer més fotos per la zona de la plaça per acabar el carret i portar-lo a revelar (si, quan encara portàvem a revelar les fotos). 

He fet fotografies de l'actual plaça, aquest cop amb el telèfon, des del mateix lloc on les vaig fer llavors per poder comparar el canvi. Aquest n'és el resultat:

Aquí podem veure l'esplanada de davant de la biblioteca Jaume Fuster, que durant molt de temps havia estat un descampat tancat amb un mur, tot i que a la foto el mur ja havia estat retirat i s'hi podia accedir a l'interior. En aquest espai, s'instal.laven els cavalls i els carros el dia de Sant Medir. 

Vista del pas elevat que permetia envoltar el col.legi Rius i Taulet i creuar Avinguda Vallcarca (llavors Avinguda Hospital Militar). Aquella plaça era plena de passos elevats i túnels, tant pels cotxes com per els vianants. Actualment, la perspectiva és força més arbolada.   

Vista de la plaça des del seu costat mar. On actualment hi ha la parada de metro "Lesseps" i sovint si celebren fires com les de la foto, abans hi havia una gran calçada que separava el costat mar de la resta de la plaça. La plaça era una illa verda envoltada d'asfalt, des del costat mar s'hi accedia a través de dos túnels, un a la cantonada amb Perez Galdós i l'altre cantonada Torrent de l'Olla, i per una rampa a la cantonada amb Gran de Gràcia. 



                   
Vista de l'interior de la plaça, sento no teninr-ne més, sobretot de la zona de jocs i de l'estany. Aquesta era la sortida del túnel que connectava la plaça amb el costat mar i el costat muntanya. Si be és cert que la plaça era un excalextric i els túnels feien olor a pixum, almenys tenia un espai central que verdaderament la convertia en una plaça on poder jugar i reunir-se. 





Observació sobre la nova plaça

Penso que l'actual plaça Lesseps no és gaire millor que l'anterior. Està be que no hi hagi tants túnels i passos elevats, però abans teníem una plaça i ara tenim unes quantes voreres molt amples, per no parlar d'espais i elements d'utilitat força dubtosa, com aquestes "rampes" a banda i banda del túnel de la Ronda del Mig les quals ningú dóna ús, o l'anfiteatre que hi ha a la cantonada amb Torrent de l'Olla o aquesta mena d'estructures de ferro que hi ha per tota la plaça de dubtosa bellesa.

El més irónic és que van pintar la grua de l'obra de la línia 9 del metro del mateix color gris que les obres aquestes. Fa uns mesos que l'han retirat però no desentonava amb la resta del disseny urbà de la plaça.

Tema 13: Diferenciarse o morir

Dedico l'entrada d'aquesta setmana a un altre llibre molt interessant que he trobat a la biblioteca. Crec que el seu títol ho diu tot "Diferenciarse o morir". Efectivament, és un llibre que ens persuadeix sobre la necessitat de tenir un producte diferenciat de la resta per poder sobreviure com a negoci.

Vaig tenir coneixement d'aquest llibre per casualitat. Un dia vaig visitar l'FNAC i vaig dedicar uns minuts a veure llibres de management i empresa, entre els quals recordo haver vist un llibre amb un títol que era alguna cosa així com "Porqué tiene ústed que ser diferente o bajar y bajar su precio". Dic que el recordo haver vist perquè no he tornat a veure un llibre amb un títol així en totes les meves posteriors visites a aquesta llibreria, ni buscant-lo per Internet a partir del que recordo del títol. Qui sap, igual ho he somiat i aquest llibre no ha existit mai.

Imaginacions o no, em va atraure la idea d'aquest títol, perquè el cert és que sembla que vivim en una carrera de mínims, en la qual els treballadors hem d'acceptar sous més baixos i les empreses preus més baixos si no volem estar aturats o tancar el negoci, i l'única manera d'evitar aquesta elecció, poc o res, és saber diferenciar-se i ser millor.

Em vaig centrar en aquesta paraula "diferenciació" per veure si trobava el llibre que recordava o algun de semblant, i així és com vaig topar amb el llibre objecte d'aquesta entrada.

Què explica el llibre?

Vivim en un món que s'està tornant molt competitiu i saturat de negocis que ofereixen els seus productes i serveis, que cada cop més semblants els uns amb els altres. Hi ha més per escollir del que el mercat és capaç de gestionar i valorar.

És per aquest motiu que l'autor, Jack Trout, conegut expert en posicionament, afirma que com a negoci només és pot sobreviure si aquest és prou visible a ulls del mercat, i que això només serà possible si el mercat recorda el seu producte o servei, i això només serà possible si el mercat percep la diferència entre aquest i la resta de competidors.

Quina idea dóna?

El llibre explica diferents estratègies per tenir un producte diferent i que aquesta diferència sigui percebuda pel mercat, mentre també qüestiona idees i maneres de fer força acceptades, com el màrqueting i la publicitat creativa, la preocupació per la qualitat i el servei i l'ampliació de la gamma de productes.

L'autor diu que la diferenciació ha de ser lògica, no pas creativa, que la qualitat i el bon servei no diferencien, ja que tots els competidors ho poden oferir i el mercat dóna per suposat que oferirem qualitat i un bon servei, i l'ampliació de gamma de producte fa que costi recordar què fa diferent al negoci.  

L'estratègia de diferenciació passa per saber quin és l'atribut del nostre producte que volem que el mercat associi només a nosaltres i que treballem en desenvolupar i comunicar el producte pensant en comunicar i demostrar de totes les maneres possibles aquest atribut.

S'expliquen els diferents atributs que poden funcionar per diferenciar-se, sempre i quan es tinguin; el fet de ser els originals, el fet de portar molt de temps al sector, la manera com creem el servei (per exemple, artesanal), el fet ser els preferits (recolzat per dades de vendes, de creixement, etc), entre altres estratègies.

Què n'extrec?

Trobo que el llibre resulta molt útil per a qualsevol empresa o persona que es vol obrir pas en una activitat concreta, ja que a un treballador també pot necessitar ser visible davant les empreses que el puguin contractar i, per tant, ser diferent als altres candidats.

Aquest llibre és un bon punt de partida per començar a treballar la nostra campanya de difusió de la nostra oferta i també m'agrada el seu caràcter integral, ja que l'estratègia diferenciadora afecta tot allò que fem, des del desenvolupament del producte fins a la seva venda, ja que tot el que fem ha de reflectir la diferència que volem que el mercat recordi de nosaltres. Ens pot servir per simplificar i donar coherència a les nostres accions.

Tema 12: Què és millor? L'estabilitat o la diversitat?

Què vull explicar?

Segons el llibre "Porqué fracasan los paises", els països que han tingut èxit, aquests que tenen un desenvolupament humà i econòmic alt, ho tenen gràcies a una combinació d'estabilitat i centralització política, però també de pluralisme polític, on grups amb interessos diferents han pogut compartir el poder.

Segons l'autor, Daron Acemoglu, l'estabilitat i centralització han permès garantir i protegir la propietat privada i han evitat conflictes inacabables entre diferents autoritats, mentre el pluralisme polític ha impedit que una elit determinada acaparés el poder i la riquesa de tot el pais, destruint incentius perquè altres persones creessin riquesa, és el que l'autor anomena institucions polítiques i econòmiques extractives.

Què en penso?

La recepta que dóna l'autor per aconseguir un país pròsper és tenir institucions polítiques i econòmiques fortes i inclusives, en el sentit que són institucions centralitzades i estables però que garanteixen que no hi haurà un grup de persones que farà i desfarà a la seva conveniència.

El problema que veig és que això sembla una mica contradictori, ja que estabilitat i diversitat semblen conceptes antagònics i que no encaixen l'un amb l'altre.

Estabilitat i centralitat significa que tot continua igual, que no hi ha lloc per canvis. Diversitat i pluralisme vol dir que hi ha molts actors diferents amb interessos diferents, cadascú dels quals voldrà revisar la manera com es fan les coses, voldrà fer canvis, cosa que sovint es diu que afecta l'estabilitat.

Què es podria fer?

Ja podem intuir que la pluralitat, entesa com la compartició del poder entre grups amb interessos divergents, resulta força complexa i difícil de funcionar, ja que sempre sorgeixen tensions perquè cadascú vol una cosa diferent i costa prendre decisions. Serà per aquest motiu que hi ha tants pocs països que funcionin realment bé.

Per poder funcionar bé, qualsevol coalició ha de poder construir un projecte en comú de mínims amb el qual tots els membres es sentin cómodes, que hi hagi una mínima consistència per prendre decisions importants. Si aquestes decisions són avalades per sensibilitats tan dispars, és més probable que siguin més justes i més funcionals. Amb un projecte mínim comú de societat també es pot aconseguir estabilitat, per la mateixa raó que existeix una consistència i un únic relat.

Així es podria aconseguir el millor de la centralització política i el millor del pluralisme.

Si teniu millors idees, sempre és grat rebre comentaris interessants en aquest bloc.

Tema 11: Quina és la clau per negociar?

Què vull explicar?

La clau en tota negociació és poder permetre's i estar disposat a renunciar a la relació que s'hi està establint. 

Què m'ho fa pensar?

Qui pot renunciar a un acord i "alliberar-se" de la relació amb l'altra, pot optar per marcar uns mínims o un màxims en la negociació, fora dels quals la negociació finalitzarà sense acord, ja que es pot permetre que així sigui.

En canvi, hi ha qui no pot sortir de la negociació i alliberar-se de l'altra part fàcilment. Aquest no pot fixar unes mínimes condicions en la mesura en que no pot sortir de la negociació.

En conseqüència, qui amb més facilitat pugui o vulgui prescindir de l'acord, més poder negociador tindrà en aquest. 

Busquem un exemple força quotidià per a molts, el mercat laboral. Hi ha un empresari que busca a un treballador per a que faci unes tasques que permetin a l'empresa operar amb èxit, i un treballador que busca oferir el seu temps i el seu esforç a canvi d'un sou amb el qual matenir-se. Aquesta relació s'establirà sota unes condicions (sou, horaris, hores extres remunerades o no, eines de treball, etc) les quals poden ser més beneficioses per un que per l'altre. L'empresari podrà exigir les condicions que més li convinguin en la mesura en la que es pugui permetre no contractar aquest treballador, perquè n'hi ha d'altres que poden fer el mateix, perquè hi ha una tecnologia que pot oferir la mateixa prestació o perquè el volum de feina no és molt elevat. El treballador podrà exigir les condicions que li convinguin si hi ha més empreses disposades a contractar-lo i si es pot mantenir per una altra via que no sigui les rendes del seu treball. També caldria tenir en compte les lleis laborals del l'Estat, tot i que ja sabem que la tendència és a que aquestes es vagin "suavitzant".

A no ser que el treballador tingui rendes suficients que no li venen del seu treball, que tingui unes habilitats úniques que no es puguin trobar en altres treballadors o que existeixin restriccions perquè l'empresari pugui contractar a algú altre i en algun altra lloc, l'empresari ho té més fàcil per renunciar a contractar a aquell treballador que a l'inversa, tenint més poder negociador.

Què en penso?

La vida en societat es pot entendre com la suma de moltes negociacions, que conformen la personalitat i el funcionament d'aquesta societat.

Per tant, per entendre la societat, és important entendre les relacions de poder.

Per entendre les relacions de poder, cal analitzar quina capacitat té cada part negociant per refusar l'acord amb l'altra part.

Què es podria fer?

Coma part negociadora, el que hem de procurar és tenir poder negociador per dues bandes. Una és millorar les nostres prestacions per poder ser més imprescindibles. L'altra és minimitzar la nostra dependència dels altres.

La primera opció fa que els altres ho tinguin més difícil per refusar un acord amb nosaltres, i la segona fa més fàcil que nosaltres puguem refusar un acord.

Tema 10: Perquè crec que buscar feina no és una feina, sinó més aviat és emprendre?

Què vull explicar?

Molt sovint, es diu que buscar feina és una feina. Per la meva experiència buscant feina, emprenent i ocupant un lloc de feina, puc dir que buscar feina és més semblant a emprendre que no pas a tenir un lloc de feina. 

Què m'ho fa pensar?

Quan busquem feina:

• El nostre cap som nosaltres. Nosaltres hem de dirigir-nos, fer-nos treballar, establir per on ha d'anar la feina que fem, saber si ho estem fent bé i dir-nos què hem de fer
• Per tenir éxit, la nostra activitat ha d'acabar amb una venda aconseguida, ser contractat per una empresa. Això requereix explicar molt bé el producte, nosaltres mateixos, amb currículums, cartes de motivació, cartes de recomanació, etc. buscar el client potencial i sortir a vendre-li el nostre producte
• Si no hi ha venda, no hi ha ingressos

Podem veure que, quan tenim un lloc de feina, no decidim quan ni quant treballar, què fer, cap a on orientar la nostra activitat i recursos. En la majoria de feines tampoc venem res, no elaborem presentacions de producte ni perseguim possibles clients i, per suposat, s'obtenen ingressos pel temps dedicat a l'activitat i no per les vendes fetes.

Hi poden haver exepcions, com la posició de directiu o la de comercial, que si que tenen algunes funcions pròpies d'un emprenedor.

Què en penso?

Tal i com està el mercat laboral, amb molt d'atur encara i moltes feines temporals, moltes persones hauran de passar força temps buscant feina o emprenent i creant la seva pròpia ocupació.

Fins i tot aquelles persones que no tenen pensat emprendre, sinó que volen treballar per compte aliè, hauran de desenvolupar "habilitats emprenedores", com les d'aprendre a dirigir-se a ells mateixos, vendre's, oferir-se a possibles clients, fer networking i tenir un matalàs per anar tirant mentre no es "vengui el producte".

Molts sempre havíem pensat que no hauríem de fer res d'això per poder guanyar-nos la vida, però ara en certa manera ens hi veiem abocats.

Què es podria fer?

Sembla que caldrà extendre l'aprenentatge d'habilitats emprenedores a tothom. Qui més qui menys haurà d'aprendre a dirigir activitats i plans, a desenvolupar i vendre un producte, a teixir xarxes de contactes i segurament també una mica de comptabilitat.  

Tema 9: Hi ha massa venedors de fum?

Què vull explicar?

Vivim en una economia cada cop més orientada als serveis, i els serveis són més intangibles que els productes manufacturats, ja que no tenen "aparença física" i les seves qualitats són difícils d'avaluar.

Per tant, quant més orientada als serveis esta una economia, més gent hi ha venent béns intangibles, i més probable és que aquests béns acabin resultant molt poc útils, ja que és més fàcil convèncer a algú de la seva utilitat que no pas demostrar-la.

Què m'ho fa pensar?

En el món desenvolupat cada cop hi ha menys fàbriques, i més negocis i professions que ofereixen serveis de tota mena; consultoria, auto-ajuda, coaching, assessories, formacions, assistents, atenció sanitària, informació i entreteniment digital, etc.

Tots aquests serveis resulten molt intangibles. Per exemple, una fàbrica de cotxes fa cotxes, que és un producte que es pot veure, tocar, provar i veure'n unes prestacions mecàniques.

En canvi, les activitats abans enumerades no donen com a resultat un objecte que ens enduem a casa i fem servir, sinó que són serveis que contractem i que poden representar una millora passat un temps de la contractació, però que costa d'avaluar i valorar a priori i fins i tot a posteriori.

Hi ha molta competència, molt de màrqueting i molta pompa per oferir aquesta mena de serveis. Com a persona interessada en el desenvolupament personal i l'emprenedoria, m'agrada anar a les llibreries i buscar llibres sobre empresa, economia, etc. la gran majoria d'aquests llibres afirmen haver descobert la panacea que acabarà amb tots els nostres problemes i totes les nostres frustracions. "Tú puedes!!" "La clave del éxito", "Como hacerse rico", etc etc.

Són llibres que ofereixen resultats extraordinaris, però quan més extraordinaris són, més em costa de creure-ho.

Què en penso?

Escrivint aquesta entrada, en part, m'estic tirant pedres sobre la meva pròpia teulada, ja que treballo per oferir béns intangibles, com la informació i reflexions que proporciono en aquest bloc, i també estic treballant per oferir serveis de formació i consultoria.  

Però si escric aquesta entrada és perquè hi ha serveis d'aquesta mena que són molt valuosos i valen la pena, sobretot en un món on cada cop hi ha menys tasques mecàniques, almenys a Occident, i ser competent, resolutiu i tenir bona informació té cada cop més importància per prosperar i tenir seguretat.

Què es podria fer?

Una altra manera de difondre allò que un ofereix. Més realista, on s'exposi el propòsit però sense prometre coses fabuloses de manera fàcil i immediata. Més creible, on es comuniquin millor els casos d'éxit i que s'expliquin també fracassos previs dels quals es va aprendre. Més autèntic, on es mostri una motivació intrínseca per trobar les solucions que s'ofereixen, i no només per guanyar diners a qualsevol preu.

No sé quanta gent es creu aquests missatges tan pomposos, però jo em creuria més una proposta més autèntica i més modesta, amb un genuí interés per resoldre i millorar coses.

Tema 8: Llibre "¿Cuánto es suficiente?"

Aquesta setmana, l'entrada estarà dedicada a un llibre que vaig trobar a la biblioteca i que acabo de llegir. A les biblioteques de la Diputació de Barcelona hi ha llibres molt interessants, i sempre en tinc un parell o tres pendents d'acabar de llegir. Dedicaré una entrada a aquells llibres que em resultin interessants de comentar.

El llibre d'aquesta setmana es titula ¿Cuánto es suficiente? Què se necesita para una "buena vida", escrit per Robert i Edward Skidelsky. El vaig trobar als prestatges d'economia a la biblioteca Juan Marsé del barri del Carmel i em va atraure aquest títol, que es pregunta sobre quants diners i quants productes necessitem per viure bé, una pregunta que sembla una mica fora de joc en un món on quant més es tingui millor.

Què explica el llibre?

L'economista Keynes va predir l'any 1930 que, al cap de cent anys, el progrés tecnològic permetria a les persones tenir "una bona vida" amb una jornada laboral de 5 o 10 hores setmanals. En diners actuals, Keynes fixava els ingressos per obtenir una bona vida en uns 46.000 euros l'any en diners actuals.

Aquest llibre tracta d'explicar perquè això no s'està complint, en què consisteix una bona vida i com es podria reconduir la situació per a que la societat occidental s'orientés cap a la consecució d'una bona vida per a tots i no cap a l'acumulació de diners i de productes no necessaris. 

Perquè no treballem menys?

Al llibre, es defensa que les hores de feina no s'han reduit fins a les 5 o 10 hores perquè vivim en una societat insaciable, que no es planteja quant és suficient tenir. Sempre hi ha alguna cosa més a la qual aspirar que fa que necessitem treballar més per tal d'adquirir-la.

Què és la bona vida?

Es defensa que la raó que fa que la societat sigui insaciable és la manca d'una idea clara de què significa viure una bona vida. Si sapiguèssim que és una bona vida i l'aprecièssim en el moment d'obtenir-la, no necessitariem tenir més coses ni més diners.

L'autor identifica "la bona vida" com la suma dels "bens bàsics", que són els següents:
- Salut: entesa com el funcionament complet del cos, ignorant aquest funcionament, ja que recordem el nostre cos quan ens fa mal o no ens permet fer alguna funció
- Seguretat: entesa com l'expectativa de que tot seguirà segons el seu curs habitual o esperat.
- Respecte: indicar a una persona que els seus punts de vista són dignes de consideració
- Personalitat: la capacitat de planejar i executar un pla de vida que reflexi el nostre gust i temperament (això requereix autonomia personal i financera)
- Amistat: es pot entendre com una coincidència d'interessos o de diversions amb altres persones o apreciar a algú pel que és
- Oci: es pot entendre com relax, descans o temps fora del treball, o en un sentit més clàssic com una activitat que es fa pel de fer-la, no com el mitjà per una altra cosa.

Tenir això en quantitats acceptables seria "la bona vida". Cal entendre que això és un resum molt ampli de cada element, al llibre s'expressen més matissos, però les explicacions que exposo em convencen més. 

Què en penso?

Jo crec que hi ha molta gent interessada en "la bona vida" més que no pas en tenir molts diners, el que passa és que, tenint en compte el cost de la vida i els sous que es paguen, molta gent no es pot permetre treballar menys hores.

Tot i això, si que és cert que potser comprem masses coses que no necessitem, potser per tenir alguna novetat o bé per millorar el nostre estatus, i que la gent que més guanya no sembla considerar, en algun punt, que ja en tindria prou.

Jo penso que estaria molt be això de poder tenir tot allò que necessito i fer una jornada de 5 o 10 hores, fins i tot si fossin 15 ja ho signaria. Tot serà qüestió de veure com s'aconsegueix això.