dimecres, 28 de juny de 2017

Airbnb

I diuen que el preu del lloguer a Barcelona ja supera els nivells precrisi...

Lo que és ben curiòs, perquè molts no han recuperat el mateix nivell econòmic que aleshores i la població no ha augmentat. Per tant, sembla que no hi ha més demanda i que, la que hi ha, no té més capacitat de pagar lloguers més cars.




Airbnb, l'assenyalat


L'assenyalat com a culpable és la xarxa social Airbnb, que permet llogar per nits un habitatge qualsevol a qualsevol persona que estigui de visita. 

Enlloc de cobrar, posem 700 euros per un piset normal, pots posar-lo a 40 euros la nit a Airbnb. 40 euros/dia x 30 dies = 1200 euros/mes. 

1200 euros mensuals no els pagariem per la majoria de pisos de Barcelona si hi haguessim de viure, però 40 euros el dia per passar uns dies a Barcelona sona més interessant i assequible. 







És Airbnb el culpable?


En part, però atribuiria al fenònem del turisme en general. 

Un pis que s'ofereix a Airbnb es deixa d'oferir com a habitatge per viure, però també és cert que, allà on es construeix un hotel o un alberg, es deixa de construir habitatge. 

Les dades de visitants no deixen de pujar any rere any. Avui en dia, milions de persones no concebeixen un any sense fer algun viatge, i la gran majoria no està disposada a dormir a l'estació de trens o a un parc. 




Ocupem més espai per persona


No hi ha més gent demandant habitatge, no hi ha un boom poblacional, però cada persona ocupa cada cop més metres quadrats.

A més de que als habitatges hi viu cada cop menys gent de mitjana (abunden les llars amb una sola persona) fer turisme és una altra manera d'ocupar més espai en un moment donat.

La persona que marxa de viatge segueix ocupant l'habitatge en el que viu, però a més ocupa l'habitatge al qual s'hospeda, ja sigui un apartament o un hotel. Hi ha moltes persones viatjant, amb la qual cosa hi ha moltes persones ocupant metres quadrats adicionals.

Això expandeix la demanda, per una oferta que es manté més o menys constant. Això explicaria que els preus s'elevin.




S'asumeix que el turisme és car


Assumim que, per passar uns quants dies fora, és raonable gastar-se uns quants centenars d'euros, però no ho veuriem raonable si es tractés del lloc on vivim. 

Per això es pot demanar més al turista que al que ve a viure, i per això val la pena reservar-li el lloc. 






dimecres, 7 de juny de 2017

Viatjar. Perquè ens agrada tant?

Podriem dir que es tracta només de moure's i estar en un altre lloc, però...




Viatjar desperta passions


Només es tracta de traslladar el nostre cos uns dies a un altre lloc, però és emocionant i plaent. Anar més enllà i canviar d'aires, encara que sigui a un lloc menys interessant que el lloc del qual es prové. Llocs com l'aeroport o l'estació d'autobus fan una olor especial (com de cafeteria, però una mica diferent) tenen un ambient diferent, de dinamisme i d'aventura, i encara no hem sortit de la ciutat. 




Odi als turistes?


Fa uns minuts acabo de llegir aquest article:

http://elpais.com/elpais/2017/06/01/paco_nadal/1496315476_605835.html

Tracta sobre llocs que "odien" els turistes. I m'ha donat què pensar.

Es cert que la gent es queixa molt dels turistes, i que la tendència a molts llocs és intentar limitar-ne la seva presència. Per exemple, tenim les restriccions que Barcelona fa a Airbnb, o les taxes turistiques que alguns llocs imposen als visitants.






Visitat vs ramat


A mi els visitants m'agraden, el que no m'agraden són els ramats de turistes, que generen "cutrerio" allà on van.

Selfie-steaks, bermudes, pells supercremades, ampolles d'aigua mineral i envasos d'smooties arreu, botigues de souvenirs barats, top manta, etc. És tot un ambient poc interessant, fins i tot per a les persones que formen part del ramat. 

Crec que d'això és del que la gent es queixa, i no del turisme en si.

I si no volem ser part del ramat, sempre es pot viatjar a destinacions secondàries i poc conegudes però amb el seu encant, que encara que sembli mentida encara en queden, i si pot ser en temporada baixa. 




dijous, 1 de juny de 2017

La post-veritat sempre hi ha estat

Diu la Wikipedia en català que la post-veritat és "un concepte que descriu la situació en la qual, a l’hora de crear l’opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l’emoció i a les creences personals".

Se'n parla molt de la post-veritat últimament. Es diu que la gent fa més cas a allò que l'interessa que als fets reals, sobretot des que hi ha xarxes socials i mitjans digitals que ens informen a cada moment. 







I no ha estat sempre així?


Jo crec que les emocions sempre han estat més importants que els fets, sobretot tenint en compte que els fets gairebé mai els veiem directament, ens els expliquen si de cas, amb la qual cosa has de confiar o desconfiar de les fonts.

No crec que a la gent li hagi donat per creure més en la fe que en els fets. De fet, abans era pitjor, la societat era més religiosa i supersticiosa, on les coses que no es podien veure tenien un clar protagonisme sobre el comportament de les persones.

Malgrat que sembli que la gent s'estigui atontant, encara anem a millor. Més que post-veritat, igual és la Pre-veritat. 

dimecres, 24 de maig de 2017

Drets laborals

Sempre s'ha dit que, a l'inici del capitalisme, les condicions laborals eren durissimes; jornades de més de dotze hores, condicions insalubres i amb poca ventilació, sense protecció contra accidents i sense cap assegurança en cas de malatia, lesió o acomiadament.

"Viure és no morir" en deien.

I llavors van aparèixer les reclamacions de millores laborals, de la jornada de vuit hores, de les lluites obreres, del comunisme, el socialisme, l'anarquisme, etc.

Cap a final de segle, ja treballavem vuit hores, treballavem en entorns ventil·lats i nets, teniem vacances pagades i subsidi d'atur, i sanitat pública i gratuita i educació pels nens (fins i tot educació superior a l'abast de tothom.

Vaga de neteja de l'aeroport d'Eivissa. Les vagues encara existeixen



I tot això, es diu, gràcies a les reivindicacions obreres, a les vagues generals, a exigir sempre les millores considerades justes, a posar problemes en cas de no veure aquestes demandes satisfetes. 




Com els crancs


Sembla que la tendència, en tot cas, es reverteix. Salaris a la baixa i més demanda de flexibilitat (contractar quan es calgui i fer fora amb menys cost).




Si tant bé va anar la cosa en el passat, perquè no es repeteix?


La gent de més edat diu que el jovent s'ha tornat molt dócil, que ignoren quant van haver de lluitar i patir les generacions anteriors per arribar a tenir tot el que es té ara i que donen pel fet el que hi ha. Igual és cert.

Però hi ha un altre factor pel qual crec que costarà repetir-ho; la mundialització.

La mundialització ha fet que tots els països del món estiguin subjectes al mercat mundial. Ara tot pot ser produit a qualsevol lloc i es pot buscar el lloc més barat possible.

Això ha fet que ara poguem tenir productes de força qualitat a preus assequibles, i clar, n'estem encantats de la vida com a consumidors. 

Però també és cert que, com a treballadors, ens trobem amb que hem de competir amb gent que fa el mateix però més barat, i, si ens volem oposar a una rebaixa en les condicions, agafen les coses i marxen a un lloc on siguin menys exigents. 

Durant les últimes setmanes, cada dilluns hi ha vaga dels treballadors del Metro de Barcelona. És un cas bastant aïllat ja que, a diferència de la resta de treballadors, la seva feina afecta a moltes persones. La majoria de nosaltres, si fem vaga, qui se n'entera? A qui podem pressionar? Podem donar gràcies de tenir feina. 


dimecres, 17 de maig de 2017

Retallar la despesa segueix de moda

Aquesta és una noticia que he vist avui i que em resulta familiar:

http://economia.elpais.com/economia/2017/05/16/actualidad/1494932262_960603.html

Ford prepara un ajust de plantilla global del 10%.




Això dels ajustos encara sona molt (retallar el dèficit, ajustar plantilles, etc). 




Una despesa menys, un ingrés menys


Quan algú deixa de gastar un euro, algú altre deixa d'ingressar un euro. En una època d'expansió, les despeses i els ingressos augmenten, i no sembla que estem en aquesta etapa. 

dimecres, 10 de maig de 2017

Europa

El passat diumenge, l'ultradreta va perdre les eleccions a la presidència de França. El titular, en molts casos, va ser "Europa respira".




Un projecte acabat?


Si al guanyar Macron les eleccions el titular va ser aquest, quin hagués estat el titular si hagués guanyat Le Pen. "A Europa li dona un infart"?



I és que partits com el Front Nacional volen recuperar, per als seus Estats, poders que havien cedit a La Unió Europea durant dècades, com la moneda o les fronteres. Molts es podrien plantejar un referendum per sortir-ne com es va fer al Regne Unit. 

Sembla que Europa agrada menys que en èpoques passades. El continent no sembla adaptar-se bé a la globalització, de la qual sembla que les institucions europees siguin les principals impulsores, i es veuen els Estats com institucions capaces de protegir a la població de totes aquestes polítiques que tant poc agraden, com les retallades públiques i la flexibilització laboral.

Alguns la comparen amb l'Imperi Austrohongarés, molt elegant i sofisticat, molt centreeuropeu i molt multicultural, però que es va ensorrar.




I què representa Europa?


En realitat diria que poca cosa. No gaire més que els intercanvis Erasmus, els viatges barats i sense trabes burocrátiques arreu del continent i fins i tot els valors que, de tant en tant, recordem que té Europa. L'estat del benestar, la prosperitat i la pau que tant necessitava el continent. 

A mi Europa sempre m'ha fet pensar en llocs on es viu bé i es respecta la llibertat de les persones més que en cap altre lloc del món. Però no hi ha consciència col·lectiva, i digue-m'ho també, la lògica de mercat sembla que està obligant a Europa a anar-se desfent del seu vaixell insigna més preuat; la garatia de benestar per a tothom. 

Europa encara és força apreciada arreu, però necessitarà tornar a connectar amb els ciutadans, trobar la fòrmula de tornar a ser "la idea política que fa possible les coses bones de les que gaudim".


dimecres, 3 de maig de 2017

Flexiona't

Contractes de sis, cinc, quatre, tres, dos, un,...mesos,...o inclús setmanes. 

Treballar per obra i servei, per temporada, per projecte.

Sembla que això és el que es porta, i es portarà.


En efecte, les empreses demanen als seus treballadors més flexibilitat, estar disponibles només quan són necessaris, tot i que tinguin feina intermitentment, de tant en tant. Amb tot això, també val a dir que a les empreses els seus clients també els hi demanen més flexibilitat i se'ls hi ofereixen unes condicions més intermitents. 







I perquè no treballar sempre al mateix lloc com es feia abans?


I així la gent tindria una estabilitat econòmica i podria invertir en béns cars, com l'habitatge i el cotxe, que creen més llocs de treball. 

Però sembla difícil. Les empreses duren menys, perquè hi ha més canvi tecnològic i més canvi en les relacions comercials, hi ha automatització i globalització.

Tot això fa que molts productes quedin obsolets, i els seus productors en risc de tancament, i que molts treballs quedin obsolets o siguin massa cars. Les condicions del mercat canvien i ja ningú pot estar al mateix lloc ni en les mateixes condicions durant un temps perllongat. 

La globalització ens porta molts productes interessants i a molt bon preu, però per a la gent dels paisos desenvolupats sense un talent especial, sense contactes ni pares rics el preu sembla força alt.