dimecres, 19 d’abril de 2017

El preu raonable de l'habitatge (II)

Perquè estan tant cars els pisos? 


A més del fet que tothom sense excepció necessita un sostre, aquest sostre no pot estar a qualsevol lloc. 

Necessitem viure a prop d'on són els serveis (botigues, escoles, supermercats, etc) les vies principals de transport i, sobretot, de la feina. 

Cinc cops per setmana, hem de poder desplaçar-nos al nostre lloc de feina i tornar. Per tant, aquest lloc de feina ha d'estar accessible des del nostre domicili. Allà on hi ha llocs de feina disponibles, allà hem de viure, i l'activitat econòmica i els llocs de feina són a les ciutats i als seus voltants, i és allà on ha de viure tothom, i que tothom hi vulgui anar vol dir augment de la demanda, en un lloc on la oferta està molt limitada, ja que tot està construit. 

Aquests paguen més per nit que la gent que hi vol viure, a qui li llogaran?



Però a més dels serveis i la feina, volem viure en un lloc animat amb opcions d'oci, ben connectat amb el món i on visquin els nostres. 

I, per acabar, perquè la ciutat atrau visitants, que necessiten allotjar-se i paguen més que els que hi viuen. Aquest és el problema que causa l'establiment d'hotels i la disponibilitat d'habitatge per dies, que redueix l'oferta d'habitatge per viure-hi. 

Massa demanda per a tanta poca oferta, i això anima a adquirir pisos amb l'esperança de vendre'ls més cars en el futur; l'especulació.




I perquè abans no eren tant cars?


Mai he llegit una teoria al respecte, però suposo que en dècades passades la pressió era creixent, però no tant elevada (encara hi havia gent a pagès, actualment fora de les àrees metropolitanes hi ha poc a fer), no hi havia tants turistes visitant les ciutats i no hi havia tanta pressió especulativa. Tampoc es donaven els crèdits que s'han donat durant els últims anys i ara les families tenen dos salaris disponibles enlloc d'un. 




I què és pot fer?


El nostre objectiu és poder accedir a un habitatge digne i assequible, tenint en compte els ingressos normals. 

En una altra entrada, vaig suggerir la creació de "corredors prioritaris" que connectessin vàries ciutats amb la ciutat principal, amb unes freqüències i preus de transport públic que les convertissin en barris. Així és podria augmentar l'oferta i no deixar a la gent que ha de marxar tant lluny dels seus llocs de treball, amb un temps i un preu de "conmuting" raonable. 


http://tinc-entes.blogspot.com.es/2016/10/el-problema-de-lhabitatge.html

dijous, 13 d’abril de 2017

El preu raonable de l'habitatge

És notícia coneguda que el preu dels pisos torna a augmentar després de la caiguda provocada per la crisi. El preu de l'habitatge sol ser un tema d'especial importància per a la gent, ja que l'habitatge és la base des de la qual podem organitzar el nostre projecte de vida. Si no, només ens quedaria anar de sostre en sostre i anar tirant. 



I generalment la opinió és que els pisos són massa cars en proporció al que la gent ingressa. 




L'esforç per pagar l'habitatge

 
Fa un temps, vaig veure un gràfic on es mostrava com havia variat la despesa domèstica entre els anys setanta del segle passat i l'actualitat. La conclusió era que gastavem molt menys en menjar, però també molt més en habitatge. 

Això vol dir que pagar pel nostre habitatge és considerablement més car avui en dia que en l'actualitat. I no em refereixo al preu absolut, sinó que amb el que guanyem ens costa més que el que els hi costava als nostres pares i avis. 

Tenint en compte això, és poc raonable el preu actual dels pisos? o eren massa barats fa dècades? I perquè han augmentat tant durant els últims temps? Perquè no eren tant cars llavors?




Com saber si el que es paga es raonable


En el seu moment, quan els pisos estaven tant cars, alguns polítics deien que era així perquè la gent els podia pagar. En aquest cas, el criteri de preu raonable seria tenir la possibilitat a la pràctica d'adquirir l'habitatge (encara que sigui deixant de menjar i demanant diners que no es podran tornar). 

No hauria de ser així. Un altra criteri que es proposa és que l'habitatge hauria de suposar el 30% dels nostres ingressos. El que no recordo és si es refereix a una parella amb dues feines o a una persona amb un sou. I de tota manera sembla dificil que arribin a ser tant barats (300 euros si en cobrem 1000). 

O també es podria calcular un preu pel qual l'esforç per pagar l'habitatge sigui semblant al de l'época dels nostres pares. Per això necessitem saber el preu mig (que no mitjà) del metre quadrat fa 30 o 40 anys i el salari mig (que no mitjà) de la mateixa época i el salari mig actual. Fent una regla de tres ens donarà un preu mig del metre quadrat actual raonable. 

Nota: mig és la xifra que fa que el 50% de les xifres siguin més baixes i l'altra 50% més altes (exemple, el salari mig és aquell que deixa al 50% de la població cobrant menys que aquest salari mig i l'altre 50% cobrant més). D'aquesta manera, a l'hora de fer els càlculs no es tindran en compte els habitatges de luxe ni la gent de més ingressos. Que Pedralbes estigui pels núvuls a mi me la bufa.

 
 

dimarts, 4 d’abril de 2017

La nova entrada al món laboral



Tradicionalment, per tal de planificar la nostra trajectòria professional només calia triar professió i carrera, finalitzar-la i ser seleccionat en alguna empresa, a la qual hi treballaves sempre i anaves ascendint esglaó a esglaó fins allà on puguessis. 
D'aquesta manera, els que ens incorporavem al món laboral només teniem que tenir en compte els estudis, que després el nostre títol ja ens posaria al lloc per sí sol. Durant la meva etapa d'estudiant, sentia a parlar de les dificultats de les asignatures i de la carrera, però no pas de la dificultat de crèixer professionalment i trobar feina. 
   

Ara la formació ja no fa tant
Sembla que avui en dia costa més entrar al món laboral (tot i que s'ha de veure si és per la crisi o és estructural). Sempre hi ha gent amb experiència a la qual agafar primer, i els que no en tenen els hi costa entrar, amb la qual cosa no tens experiència i no t'agafen, i si no t'agafen, no tens experiència..i no t'agafen. 
Ja no es només estudiar i obtenir el títol, ara també és ser capaç d'entrar i mantenir-se "ocupable", amb coneixements i habilitats que les empreses necessitin. 
Necessitem una altra manera de portar la nostra vida laboral, més basada en la proactivitat, el talent i la recerca del lloc idel on oferir el nostre talent.
Hi ha quatre maneres possibles d’obtenir qualificació
-         Formació
-         Experiència laboral
-         Experimentació i recerca autodidacta
-         Voluntariat 

Si no pots obtenir experiència laboral, et rovelles perquè no pots aplicar i perfeccionar el que has aprés a la carrera. Caldrà aprendre a desenvolupar habilitats i projectes personals en paral·lel a la recerca de feina tradicional. Unes habilitats que tinguin en compte amb coses que podem oferir (més que funcions a ocupar) i que se'ns donin especialment bé. 
 Però caldrà més proactivitat que la que ens han inculcat fins ara. 

dijous, 30 de març de 2017

Suc de colom

La setmana passada va aparèixer un viral als nostres Whatsapps (a mi concretament quatre cops, i també admeto que el vaig compartir un cop) on s'alertava de que en una fàbrica cervecera a Sevilla s'estaven molent coloms juntament amb la civada. 

Al video es veu com els coloms aterren sobre la civada i alguns són "xuclats" cap a dins i desapareixen. El video anava acompanyat del corresponent missatge d'alerta, on es deia qui era el propietari de la fàbrica i que el treballador que ho havia enregistrat va ser acomiadat per l'empresa. 






Posteriorment, vaig rebre el següent enllaç:

http://www.diariosur.es/sociedad/201703/24/falso-video-unas-palomas-20170324153332.html


On es diu que la noticia és falsa, que el video va ser gravat a una panaderia russa l'any passat i que porta temps sent viral a molts paisos. Sabent això, sorprén que la informació continguda al viral fos tant exacta, el que fa pensar que algú volia enfonsar la reputació de l'empresa assenyalada. 




"El nou periodisme"


He d'admetre que li vaig donar cert crèdit a la notícia (no vaig pensar "quina farsa!") tot i que em semblava extrany que, al món desenvolupat, amb tants controls de qualitat que es fan passessin aquestes coses.

I perquè li vaig donar crèdit? Suposo que simplements perquè m'ho passaven coneguts, i dels coneguts te'n refies, no compartiran informació de tanta mala qualitat.

Però el cert és que ho fan, i nosaltres també. És ben curiòs, perquè es tracta d'informació l'origen de la qual no és cap periodista ni cap mitjà de comunicació, apareix del no res, però com que ens la passa un conegut...

Debem estar encara en l'etapa d'"infantesa" de les xarxes socials, en la qual encara no som prou crítics ni esceptics amb el que rebem, perquè aparentment no ve de fonts desconegudes, ve de persones de la nostra confiança. 

Igual n'acabem aprenent, o igual no. 

   
















dimecres, 22 de març de 2017

El que va, torna. L'economia com a cicle

Sovint haureu sentit a dir coses com "compra low cost i aviat et baixaran el sou" o "si no paguen bons sous, caurà la demanda dels seus productes".

Són afirmacions que venen a parlar d'un cert "karma" en les nostres decisions econòmiques. Si tal fem, tal ens acabarem trobant. 

 Els preus baixos poden empènyer a la baixa els sous


I és que l'economia és circular. Els diners van circulant de mà en mà, tot i que també es poden quedar aturats sota un matalàs, o a una illa del tresor. La despesa d'un és el ingrés de l'altre, i si aquest altre té ingressos, podrà tenir despeses, que seran l'ingrés d'un altre, que igual som nosaltres. I així succesivament. 

Dit d'una altra manera, si gastem, algú ingressarà, i si gasta, algú altre ingressarà, i si van fent, nosaltres podrem ingressar de nou...i gastar de nou.  

El tema és que, des del punt de vista individual, no entenem que tot el que donem torna, només ens fixem en el que entra i en el que surt, sense tenir en compte la relació entre el que ingressem i el que gastem. Potser aquest és el problema de l'economia, que no sabem fer-la circular bé

dimecres, 15 de març de 2017

Pisos públics

Sovint sentim a dir que es destinarà espai a fer pisos públics, també anomenats pisos socials o de protecció. Aquests pisos estan destinats, en principi, a persones de baixos recursos, als quals els hi costaria poder pagar un pis a preu de mercat (comprat o llogat).

La intenció no és dolenta, garantir el dret a l'habitatge al gruix de la població, però no em convenç que existeixin pisos públics, com existeixen actualment, per algunes raons. 


 Típic pis de protecció oficial, amb el seu aspecte glamurós




No n'hi ha per tothom que no pugui pagar-se un pis


Tenint en compte com estan els salaris i com està (encara) el preu de l'habitatge, sembla que la gran majoria de la població mereixeria tenir un pis de protecció oficial, però no n'hi ha per tots. Generalment, els pisos públics es concedeixen per sorteig, als quals podem entrar si complin certs requeriments per poder-hi optar. 

Que els pisos de protecció oficial s'hagin de sortejar no em sembla just. A qui li toca aconsegueix un privilegi que la resta no té. Per això que no els facin. 




Alguns d'aquests pisos es compren


La qual cosa vol dir que deixen de ser públics. Si fan pisos protegits, crec que haurien de ser sempre públics per a que sempre estiguin a disposició de qui més requeriments compleix.

A sobre he sentit a dir que aquests pisos es poden vendre a preu de mercat al cap d'uns anys (algú m'ho hauria de confirmar). Socialització de pèrdues, privatització de beneficis que en diuen. 





 

dimecres, 8 de març de 2017

Pensament dummy

Existeix una col·lecció de llibres anomenada "for Dummies", on cada llibre explica un tema qualsevol, com "Japonés per a Dummies" o "Química per a Dummies".

La idea d'aquests llibres és explicar un tema des de l'inici, pas per pas i sense donar res per suposat, com li explicariem a algú que no tingués ni idea sobre la matèria o tingues dificultats de comprensió. Com li explicariem a un curt de gambals o dummy, vaja. 






La millor forma d'aprendre i documentar-se


El més interessant d'aquesta filosofia (començar de zero, anar pas a pas i no deixar res per suposat) és que pot trencar amb el nostre principal temor a l'hora d'aprendre, i és que, per no semblar que tenim problemes de comprensió o que anem molt endarrerits en el tema, tendim a fer veure que ho entenem tot esperant que no se'ns noti que en realitat no entenem res.

En lloc de fer totes les preguntes que calguin per arribar a entendre el tema en qüestió, ens centrem en fingir que hi entenem, sense preguntar res i sense arribar a aprendre realment. 

I és que els llibres "per a dummies", de dummies en tenen ben poc.