Quin és el millor sistema econòmic?

Dins l'economia de mercat, existeixen dues corrents, força diferenciats entre si, que intenten canalitzar a la seva manera els fluxos i les relacions que hi ha entre tots els actors econòmics.

Corrent liberal

Per una banda, hi ha una corrent liberal, que vol donar protagonisme a la iniciativa privada en detriment del control públic.  Els seus defensors afirmen que fomentant l'enriquiment privat, s'estimula als individus a ser més enginyosos i productius, la qual cosa al final fa que tota la societat es beneficii de millors productes i serveis i d'una millor organització social, fruit de l'esforç de tots els individus per ser millors i oferir millors prestacions per tal de ser recompensats. 

És un pensament econòmic que es basa en l'oferta, en l'esforç per crear més oferta de productes, de més qualitat i a preus menors. Afirmen que la oferta acaba generant la seva pròpia demanda. Es posicionen en contra de la intervenció estatal en l'economia, perquè diuen que el mercat, coneixedor de les seves pròpies necessitats i incentius, es regula millor que una entitat paternalista, rígida i poc coneixedora de les tendències i necessitats dels individus. L'escola austríaca i l'escola de Chicago són exemples coneguts de defensa d'aquesta corrent.

Corrent socialdemòcrata

Per altra banda, hi ha un corrent més socialdemòcrata, que defensa l'actuació pública com a forma de compensar els desequilibris econòmics causats per l'actuació dels individus, que només actuen en favor del seu benefici immediat, encara que sigui en detriment del bé comú i del seu propi benefici comú. 

És una corrent preocupada per la demanda, més que no pas l'oferta. Defensa que l'economia de mercat, en la seva recerca del major benefici possible, procura produir el màxim que pot reduint els costos tant com pot. Això fa que es tendeixi a una major producció i, al mateix temps a una menor demanda, perquè la disminució de costos afecta als ingressos de terceres persones, que deixin de consumir el que es produeix. Per tant, quan això passa, és l'acció estatal la que, mitjançant l'endeutament i la pujada d'impostos, ha de liderar la despesa quan el sector privat no pot o no vol fer-ho. L'economista més conegut defensor d'aquesta corrent és John Maynard Keynes.

En l'aspecte social, aquest corrent defensa que l'estat ha d'oferir protecció social als seus ciutadans per garantir que totes les persones, independentment dels seus ingressos, tenen una vida digna i oportunitats dep prosperar. 

Diagnòstic de la crisi

Durant la crisi econòmica, els dos corrents segueixen divergint en la seva visió del que està passant i de la possible solució.

Uns diuen que estem en crisi pel sobredimensionament del sistema financer, per la deslocalització industrial i l'atur provocat pels avenços tecnològics. Tot això ha drenat diners de l'economia "real" (consumidors i estats) cap al sistema financer, fent que el consum sigui feble i que les expectatives de rendibilitat de moltes inversions siguin baixes i, per tant, que no s'inverteixin. 

Altres diran que el problema són els estímuls dels bancs centrals i l'endeutament públic, ja que distorsionen el mercat fent que els diners i els esforços es canalitzin cap a activitats ineficients i perquè generen un deute inassumible que un dia acabarà esclatant.  

I llavors què?

Veig certa part de raó en molt del que diuen ambdós corrents. Ens cal incentivar l'enginy i l'esforç individual per generar progrés col·lectiu, però també trobo cert que l'enginy i l'esforç individual no sempre actuen a favor del bé comú. Sembla que deixar fer a cadascú com vegi més convenient fa que molts facin trampes, juguin brut o acabin tenint una posició tant dominant (encara que ho mereixin) que no benficia a la majoria. 

També és cert que, mentre no s'apliqui cap dels dos corrents de manera pura, sempre hi haurà la possiblitat d'atribuir els errors al fet de no seguir les instruccions d'un d'ells al peu de la lletra. 

Les dues idees són necessàries, i fins i tot crec que es necessiten mútuament. Però per arribar a solucions óptimes sembla que caldrà persones més "científiques", capaces de formular preguntes i hipótesis, de posar en dubte tot i de provar diferents solucions i contextos. Sembla que són temps de readaptació i de proves.