La creença popular sol indicar-nos que la intel·ligència es té o no es té. Que uns són molt llestos i els altres no ho són tant, i que la intel·ligència que una persona té es pot mesurar a partir de testos i presentar en forma de coeficient. Aquest coeficient passa a ser una caractéristica més de la persona, com la seva alçada o la forma del nas.
Sota aquesta creença, podem creure que fer coses molt rellevants no és a l'abast nostre, perquè mai ens han "detectat" una intel·ligència especialment elevada, amb la qual cosa ens limitem a fer coses normals.
Però jo crec que la intel·ligència és una cosa més pràctica, a la qual és difícil posar un número. Entenc la intel·ligència com la capacitat de pensar i actuar de manera que puguem sortir ben parats de les situacions que se’ns plantegen.
I com que la intel·ligència estaria relacionada amb la situació en la qual ens trobem, hi hauria tantes intel·ligències com problemes hi pot haver.
La intel·ligència no seria una qualitat absoluta. Un pot ser molt intel·ligent per enfrontar-se a certes situacions i molt estupida per enfrontar-se a unes altres. Com suggeria Einstein, un peix poc ser molt bó nedant però serà un negat trepant un arbre. Possiblement, Einstein, que sovint es considera la personificació de la intel·ligència, no era gaire espavilat per a enfrontar-se a certes situacions.
Al cap i a la fi, tota capacitat de sortir ben parat d'alguna situació requereix molta dedicació i molta pràctica per tal d'aprendre a resoldre-la, no és una cosa que siguem capaços de fer des del naixement.
És possible que hi hagi gent que, en general, té més capacitat de processar idees i informació que d'altres, i potser això és el que sí és pot mesurar, però no podem suposar que uns se'n sortiran en tot i uns altres seran uns negats per tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada